El seu ús es remunta a l’humanista anglès Thomas More, que en la seva obra Utopia (1516) descriu una situació ideal i imaginària, amb una forta intencionalitat crítica de la societat del seu temps. En aquest sentit la inspiració platònica hi és evident, especialment de La República i Les Lleis, on Plató descriu “el millor estat de coses possible”. També hi és ben clara la influència augustiniana (La ciutat de Déu), que és present també en l’italià T.Campanella (Civitas Solis, 1602) i en l’anglès F.Bacon (New Atlantis, 1626). El sentit crític de les utopies —sobretot religioses— i llur fecunditat en el camp de les ideologies socials i polítiques foren revalorats pel filòsof alemany E.Bloch (Geist der Utopie, 1918; Das Prinzip der Hoffnung, 1954-59). El terme utopia serveix també per a indicar el caràcter fals, imaginari i il·lusori de moltes afirmacions que es basen en el sentit comú i no en la ciència. En aquest sentit, els marxistes parlen del socialisme utòpic com a contraposat al socialisme científic. Malgrat l’esperit pragmàtic i positivista del s. XIX, hom pot definir l’home com a animal utòpic, i el mateix positivisme pot ésser considerat com una altra utopia. Tot i que sembla que avui les utopies socials i polítiques cedeixen el seu lloc al desenvolupament científic i tècnic, el cientifisme i el tecnocratisme podrien constituir noves utopies disfressades, tal com ho denuncia H.Marcuse en La fi de la utopia (1967). A partir de la segona meitat del s. XX, els moviments de caràcter utòpic són protagonitzats per grups de joves rebels i crítics de la societat en els països més desenvolupats. Als Països Catalans, els principals corrents utopistes europeus foren seguidors de les idees d’Étienne Cabet, entre els quals es destacaren Narcís Monturiol i Estarriol, traductor de Cabet i fundador del periòdic La Fraternidad, i el metge Joan Rovira, que anà als EUA per fundar-hi Icària, a Nauvoo (1848).
f
Política