Les vacunes (anomenades així en record del procediment de Jenner, que fou el primer a utilitzar limfa d’animal afectat de vaccí per a prevenir la verola) són elaborades amb gèrmens vius, atenuats o morts, o bé amb secrecions microbianes o amb les albúmines derivades de llur desintegració (antivirus). Els preparats amb gèrmens vius i virulents, malgrat posseir un fort poder immunitzant, han estat rebutjats pel risc que comporten. Les vacunes amb gèrmens atenuats són preparades sotmetent aquells bacteris o virus a unes condicions de vida inadequades (pas per la sang d’animals refractaris, conreu en medis artificials mancats dels elements nutritius necessaris, exposició a temperatures disgenèsiques, contacte amb agents químics esterilitzants, etc), amb la qual cosa hom aconsegueix de debilitar llur virulència o poder infectant sense fer-los perdre llur capacitat d’immunitzar l’organisme al qual són aplicats. La capacitat de formar anticossos protectors no depèn exclusivament de la vitalitat del germen, sinó sobretot de llur integritat bioquímica, la qual no es perd amb la mort d’aquell. Per això, considerant que la mort del germen anul·la el risc d’infecció, hom prefereix avui les vacunes amb gèrmens morts. Són també d’ús corrent les vacunes preparades amb productes o secrecions microbianes, com toxines hiponeutralitzades o hiperneutralitzades amb la corresponent antitoxina, o bé anatoxines, que, en el cas de la diftèria, són toxines diftèriques tractades amb una solució de formol i sotmeses a una temperatura de 40°C durant un mes, aproximadament (mètode de Gaston Ramon). Les anomenades vacunes polivalents faciliten protecció contra més d’un germen: n'és un exemple la vacuna TAB, que immunitza a la vegada contra el germen tífic, el paratífic A i el paratífic B. Entre les més conegudes hi ha la vacuna divalent, que immunitza alhora contra el tètan i la diftèria, la vacuna trivalent (o triple), que immunitza contra la diftèria, el tètan i la tos ferina, i la vacuna tetravalent, que ho fa contra la diftèria, el tètan, la tos ferina i la poliomielitis. Les autovacunes són les vacunes preparades amb gèrmens extrets del mateix individu que requereix protecció. A vegades les vacunes són administrades juntament amb els sèrums que corresponen a la mateixa malaltia, per tal d’aconseguir simultàniament una immunització activa (vacuna) i passiva (sèrum): és el mètode anomenat d’immunització mixta.
f