Com a pràctica científica fou iniciada per Edward Jenner, que emprà la inoculació de limfa d’animals infectats de vaccí per a evitar la verola en éssers humans (1796). El seu mètode fou divulgat pel francès Moreau de la Sarthe, per l’italià Luigi Sacco i pels alemanys Huefeland i Heim, entre altres. Louis Pasteur utilitzà gèrmens amb virulència atenuada per tal de prevenir o de guarir les infeccions causades per ells, i tingué èxits ressonants tant en el cas del carboncle (1881) com en el cas de la hidrofòbia (1885). Tot i que no s’havia interessat pel vaccí ni per la verola, el seu mètode recordava el de Jenner, i per això fou designat amb el nom de vacunació. Robert Koch, pocs anys més tard, amb el mateix procediment, no aconseguí de prevenir ni de guarir la tuberculosi (fracàs de la tuberculina, els anys 1890-95). Però tant els deixebles de Pasteur com els de Koch assoliren brillants resultats en la recerca de nous sistemes d’immunització activa i específica (Haffkine contra la pesta, Kolle contra el còlera, Pfeiffer contra la febre tifoide, Ramon contra la diftèria, Calmette i Guérin contra la tuberculosi, etc). La vacunació constitueix un capítol important dins la política sanitària dels estats moderns. Per a determinats viatges internacionals són obligatòries les vacunacions antitífica (TAB), antiràbica, contra la febre groga, anticolèrica i antipestosa. Per als infants existeix un programa estricte de vacunacions successives. La pràctica de la vacunació fou iniciada als Països Catalans amb la introducció del mètode Jenner, feta pel metge de Puigcerdà Francesc Piguillem i pel de Barcelona Francesc Salvà i Campillo al començament del s XIX. Dos altres metges, també dels Països Catalans (Francesc Balmis i Berenguer i Francesc Salvany i Lleopart), al capdavant d’una expedició científica que fou patrocinada per Carles IV, iniciada a la Corunya el 30 de novembre de 1803, recorregueren tots els territoris ultramarins de l’Estat espanyol amb l’objecte de vacunar contra la verola els naturals de Mèxic, l’Amèrica Central i la del Sud i les illes del Pacífic. Un bacteriòleg català, Jaume Ferran i Clua, l’any 1885, preparà amb vibrions colèrics vius o lleugerament atenuats una sèrie de vacunes anticolèriques que foren aplicades al País Valencià amb resultats espectaculars, però també amb alguns accidents, que originaren una llarga polèmica amb altres científics de l’Estat espanyol i motivaren una prohibició governamental i la interrupció d’aquella activitat. Més tard, el mateix Ferran preparà vacunes antiràbiques segons la tècnica de Pasteur i antituberculoses seguint un mètode original. Més rigorosa i eficaç fou la campanya de vacunació antituberculosa que Lluís Sayé impulsà des dels Serveis d’Assistència Social dels Tuberculosos de la Mancomunitat de Catalunya, i més tard de la Generalitat, amb la vacuna BCG de Calmette i Guérin.
f