Pot ésser també de solidaritat, que es planteja com a suport a d’altres treballadors sancionats o en vaga, i també política, quan les reivindicacions depassen l’àmbit laboral i tendeixen a una transformació de la societat. Si la vaga és declarada simultàniament a totes les indústries d’un lloc o d’uns quants s’anomena vaga general. A vegades pren formes especials, com la vaga de zel, que consisteix en una aplicació rigorosa del reglament, i la vaga de braços caiguts, quan hom fa l’aturada sense abandonar el lloc de treball. La reacció dels poders públics davant les vagues fou inicialment de reprimir-les, com també el dret d’associació obrera, en nom de la llibertat de treball. Més tard, però, als estats democràtics la pressió del moviment obrer n'aconseguí el reconeixement. Tanmateix, la majoria d’aquests estats intentaren de condicionar el reconeixement del dret de vaga per tal de limitar-ne l’eficàcia, i hom dictà una legislació que en fixà les condicions (com ara la necessitat de sotmetre's a un arbitratge previ i el preavís, és a dir, la notificació amb uns quants dies d’antelació de la decisió de declarar la vaga), i les excepcions (com, per exemple, els funcionaris o els serveis públics); d’altra banda, les vagues polítiques foren generalment prohibides. Aquesta reglamentació del dret de vaga dóna lloc al desencadenament de les anomenades vagues salvatges, en les quals no es compleix la normativa legal. Els precedents de les vagues són molt antics: ja a la baixa edat mitjana es produïren diverses cessacions del treball per part dels artesans, que generalment degeneraven en aldarulls i motins. A partir del s XV, amb el desenvolupament de la tècnica, els conflictes socials —com la vaga dels tipògrafs de Lió el 1539— foren més freqüents. Però fou amb la Revolució Industrial i l’aparició del proletariat que les vagues es generalitzaren. Els primers anys del maquinisme la reacció primària dels obrers es dirigí contra les màquines, que eren destruïdes violentament (ludisme). Més tard, amb l’anarquisme i el sindicalisme revolucionari, hom formulà la teoria de la vaga general, que havia de dur a l’emancipació del proletariat, i hom la combinà amb altres formes d’acció directa, com ara el boicot i el sabotatge. Les primeres vagues anaren molt unides amb la lluita pel reconeixement del dret d’associació obrera, i, més tard, per la jornada de vuit hores, i normalment foren reprimides amb gran violència. L’impacte de la Revolució Russa provocà una onada vaguística arreu d’Europa. Més tard, al Regne Unit, la vaga general del 1926, declarada en suport dels miners, fracassà. A França, la victòria del Front Popular del 1936 comportà un moviment vaguístic molt extens, amb ocupació de fàbriques. Als EUA, les vagues foren extraordinàriament violentes, amb repressions sagnants. A l’Estat espanyol, les primeres vagues tingueren lloc a Catalunya. Destacà en importància la Vaga General del 1917. Durant el franquisme, el dret de vaga no fou reconegut; però, malgrat la repressió, es produïren algunes vagues notables, com la dels miners asturians del 1962 i la dels metal·lúrgics d’Etxebarri (Biscaia), que durà 163 dies (1966-67). Als Països Catalans, la primera etapa de reacció contra les màquines tingué la seva expressió en la destrucció de telers mecànics a Alcoi (1821), la de màquines de filar i cardar a Camprodon (1823), la crema de la fàbrica Bonaplata a Barcelona (1835) i la vaga del 1854 contra les selfactines (conflicte de les selfactines). La primera vaga general tingué lloc el 1855, en defensa del dret d’associació, i afectà les principals zones industrials del Principat, amb més de 40 000 vaguistes i 9 dies de vaga. Unes altres vagues notables foren la vaga general del 1902, impulsada pels anarquistes, la vaga general del 1909 de la Setmana Tràgica, la vaga de la Canadenca (1919), primera manifestació de força de la CNT a Barcelona, i la vaga dels tramvies del 1951, primera acció vaguística en massa sota el franquisme. Les zones de major concentració industrial han estat també les de major conflictivitat laboral, com és el cas, per exemple, del Vallès Occidental i el Baix Llobregat.
f
Sociologia