Els primers seguidors, anomenats pobres de Lió, es caracteritzaren per la pobresa absoluta, la qual cosa els emparentava amb tots els altres moviments reformadors del moment (pobre), com els franciscans, els humiliats o pobres llombards, els espirituals o fraticels, etc. Els en distingia, en canvi, la llibertat de predicació que assumien tots els laics, germen antieclesiàstic que els portà a unir-se a altres grups neomaniqueus (catarisme). En ésser expulsats de Lió (1181), es difongueren per la Provença, el Llenguadoc i la Lorena i arribaren també a Catalunya i Aragó. El 1218 els valdesos romperen els lligams amb els altres grups. L’entrada a la secta es feia després d’un llarg noviciat (novellatus), amb l’adopció de la sandàlia (de fusta o de cuir) com a calçat i amb l’emissió del vot de pobresa perfecta; en el cas dels mestres, anomenats també apòstols, hom afegia els vots de castedat i d’obediència. A poc a poc el moviment anà acceptant altres idees, sobretot en el camp sacramental: de l’exigència de santedat en el ministre com a condició per a la validesa dels sagraments, hom passà a l’afirmació que aquesta santedat feia totalment inútil l’ordenació per mitjà de la imposició de mans. A l’absoluta pobresa hom afegí altres preceptes característics: prohibició del jurament, càstig de la mentida, prohibició del servei militar i de la pena de mort, fins i tot imposada pels jutges, prohibició de tota mena de sufragis per als difunts, així com de les indulgències, i dret de lliure predicació tant per als homes com per a les dones.
Perseguits per la inquisició, al segle XIII es refugiaren als Alps Cottians, als voltants de Pinerolo i de la Tor-Peliç (regió que, per això, és anomenada Valls Valdeses), a Calàbria i la Pulla; uns altres grups es mantingueren en la clandestinitat sota aparença catòlica. Després de diverses mesures repressives dels ducs de Savoia (Violant de Savoia el 1476, Carles I el 1484), fou organitzada una croada en contra dels valdesos del Delfinat. El mestre Martin Gonin entrà en contacte amb el reformador G. Farel i, per mitjà d’aquest, amb M. Bucer i Pierre Robert Olivetan (~1506-38), amb la qual cosa el calvinisme influí en el moviment: a l’assemblea de Cianforan, a Val d’Angrogna, hom assimilà les doctrines fonamentals del calvinisme, bo i conservant el refús al servei militar i mantenint-se com a grup independent. A les guerres de religió sofriren persecució (matança a Merindòu i Cabrièras el 1545), sobretot després del tractat de Cateau-Cambrésis (1559), per part de Manuel Filibert I de Savoia, que intentà, sense èxit, d’exterminar-los i hagué de publicar el primer edicte de tolerància (Cavour, 1561); la insurrecció valdesa, dirigida pels Léger —oncle i nebot— fou durament reprimida (1655). La República Francesa atorgà la tolerància, i per un edicte de Carles Albert obtingueren tots els drets (1848). Sota el mecenatge de l’anglicà John Charles Beckwith (que confiava atreure’ls vers l’anglicanisme), nasqueren les publicacions, la construcció d’esglésies, l’edificació del primer seminari valdès a la Tor-Peliç (convertit en universitat i traslladat a Florència el 1860 i, finalment, a Roma el 1922).
L’Església Valdesa actual és una església de tipus presbiterià, amb un sínode com a òrgan suprem —format pels pastors i representants dels laics—, i el cos de pastors, presidit pel moderador, que és el responsable de la puresa doctrinal. Té uns 70.000 fidels, agrupats en cinc districtes a Itàlia (a Roma té una facultat de teologia) i un a l’Amèrica Llatina. Forma part del Consell Ecumènic de les Esglésies.
Els valdesos als Països Catalans
La doctrina valdesa penetrà als Països Catalans molt aviat (possiblement a través de la Vall d’Aran, com ho havia fet poc abans la càtara), perquè l’any 1195 Alfons I de Catalunya-Aragó ja publicà un decret contra els valdesos. Pere I de Catalunya-Aragó en publicà un altre, encara més sever (1198). Popularment coneguts amb el nom d’ensabatats, llurs activitats a Catalunya són conegudes només per algunes al·lusions contemporànies, probablement perquè, per llur condició modesta, se n’han conservat pocs testimonis documentals. Generalment pertanyien a la pagesia o a l’artesanat i, com els de Lió o Occitània, rebutjaven el món dels negocis. Degueren extingir-se en el curs del segle XIII. Un grup de valdesos conversos dirigit per Duran d’Osca, formà l’anomenada comunitat dels pobres catòlics (pobre catòlic).