El primer grup organitzat, València Nova (1904), convocà i celebrà (1907) la Primera Assemblea Regionalista Valenciana, tractant d’aconseguir un pacte solidari valencià, semblant al de la Solidaritat Catalana (1906). L’intent fracassà per l’enemistat del republicanisme blasquista (blasquisme) i dels partits alfonsins. La conversió de València Nova en Centre Regionalista Valencià (1907) i la creació de la seva Joventut Valencianista (1908), relacionada amb la Joventut Nacionalista (1909) de Castelló de la Plana i la Joventut Valencianista del Principat, plantejaren una major ambició política, però fracassaren llurs intents d’aplegar les diverses opcions polítiques actuants al país entorn de les reivindicacions valencianes. A partir del 1915 començaren a manifestar-se les primeres tendències nacionalistes en el si del blasquisme. Més èxit tingué la Unió Valencianista (1918-33, amb el parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera), formació relacionada amb la Lliga Regionalista de Barcelona i d’ideologia semblant. Fins el 1923 es produí un augment de la influència política del valencianisme burgès, i paral·lelament l’aparició de grups valencianistes rurals (els Solitaris Nacionalistes) o proletaris (Joventut Nacionalista Obrera, 1921), de vida curta. Al mateix temps hi hagué un esforç per a aclarir doctrinalment la posició del País Valencià respecte a la resta dels Països Catalans, i aparegueren posicions obertament pancatalanistes (M.Duran i Tortajada, Eduard Martínez i Ferrando) i d’altres que, si més no, reconeixien la pertinença del país a l’àrea nacional catalana. La fundació de l’Agrupació Valencianista Republicana (1930), federalista, fou conseqüència de la radicalització de la petita burgesia. Aquest i altres grups dugueren fins el 1936 diverses activitats a favor de l’autonomia, malgrat l’oposició de la Dreta Regional Valenciana (lligada a la CEDA) i dels radicals. Els grups polítics del període republicà foren el Centre d’Actuació Valencianista (1931-36), constituït com a front patriòtic nacionalista i controlat per Unió Valencianista; Acció Nacionalista Valenciana (1933), que el 1935 adoptà el nom d’Acció Valenciana, grup catòlic producte d’una escissió de l’Agrupació Valencianista de la Dreta (1930), prolongació de la DRV; el Partit Valencianista d’Esquerra (1935), fusió de la AVR, el CAV i diversos grups locals; Esquerra Valenciana (1934), escissió del blasquisme; Esquerra Republicana del País Valencià (1934), partit d’esquerra burgesa creat a Castelló de la Plana i que s’integrà amb Esquerra Valenciana durant la Guerra Civil; i Nova Germania (1935), escissió de la AVR no conforme amb la política del PVE, en el qual aquella s’incorporà.
valencianisme Manifestació al peu del monument de Jaume I amb motiu del setè centenari de la seva mort (1917)
© Fototeca.cat
No aconseguiren d’ultrapassar el marc de la política regional i, en general, ni tan sols actuaren a la totalitat del país. Només Esquerra Valenciana col·locà un diputat a les corts de la república (1936), Vicent Marco i Miranda, que ingressà a la minoria parlamentària d’Esquerra Republicana de Catalunya. EV i PVE, favorables al Front Popular, mantingueren, amb altres grups, la reivindicació autonomista durant la Guerra Civil. Després de la dura repressió del primer franquisme, els anys seixanta sorgiren les primeres organitzacions nacionalistes, la majoria d’adscripció esquerrana, com ara el Front Marxista Valencià, el Partit Socialista Valencià (1962-68) i, entre els democratacristians, la Unió Democràtica del Poble Valencià (1962), tots d’influència molt limitada. Però qui definiria l’ideari bàsic del valencianisme nacionalista a la segona meitat del s. XX seria l’assagista Joan Fuster. En la seva obra de més difusió, Nosaltres els valencians (1962), Fuster feia un diagnòstic del País Valencià des d’una perspectiva històrica molt influïda pel marxisme; com a conclusions, reivindicava els vincles i l’articulació d’un projecte comú amb la resta de Països Catalans (denominació que ell contribuí a estendre). El carisma i l’obra de Fuster (als quals hom ha d’afegir, en un àmbit més acadèmic, els de M.Sanchis i Guarner) tingueren un pes molt acusat en els medis universitaris i culturals valencians fora dels quals, però, la seva penetració fou escassa, si no despertà suspicàcies. El 1972 foren creats els Grups d’Acció i Reflexió Socialista, convertits en Partit Socialista del País Valencià (1973) i, per agregació d’altres grups (1976), en Convergència Socialista, que després fou el PSPV. El 1978 aquest s’uní amb el PSOE, el qual diluí el nacionalisme del partit resultant en convertir-lo en una federació territorial. Després de la mort de Franco (1975) i durant els anys de la transició a la democràcia a l’Estat espanyol i l’establiment del País Valencià com a comunitat autònoma (1982), la dreta local mobilitzà, amb la complicitat de sectors polítics valencians vinculats aleshores a la Unión de Centro Democrático, un valencianisme regionalista violentament hostil al nacionalisme d’arrel fusteriana i d’esquerres. Aquest valencianisme (anomenat popularment ‘blaverisme’ per la polèmica que els seus partidaris desencadenaren amb motiu de la franja blava a la senyera, bandera oficial d’aquesta comunitat autònoma) es basava exclusivament en el postulat d’una ‘llengua valenciana’ distinta del català, la visceralitat en la defensa de la qual es corresponia amb la inconsistència dels seus fonaments, i en un anticatalanisme igualment furibund. La seva expressió més visible fou el partit Unió Valenciana (1982) i el diari Las Provincias . La llarga permanència del PSOE al govern valencià (1982-95) no impedí la implantació del blaverisme, així com atemptats i intimidacions contra el valencianisme nacionalista (dirigits, entre altres, contra els mateixos Fuster i Sanchis i Guarner, i l’assassinat d’un activista el 1993). Per contra, el valencianisme nacionalista, que tingué com a expressió política principal Unitat del Poble Valencià (creat el 1983) i com a plataformes de difusió les iniciatives entorn de l’editor Eliseu Climent, especialment l’organització Acció Cultural del País Valencià (1978) i el setmanari El Temps (1984), ha romàs (llevat de la legislatura 1987-91, que es coalitzà amb Esquerra Unida) fora de les Corts Valencianes. A partir del 1995, que accedí a la Generalitat Valenciana una coalició formada pel Partido Popular i Unió Valenciana (des del 1999 el PP en solitari), l’aplicació del secessionisme lingüístic (que, en la pràctica, significà bàsicament la marginació del valencià) amb l’aval institucional, així com la política del govern valencià amb relació al medi ambient i altres temes, provocà una reacció ciutadana, de la qual el Bloc de Progrés Jaume I (creat ja el 1994) és la iniciativa més destacada. En el pla polític, el 1997 fou fundat el Bloc Nacionalista Valencià, el qual, liderat per Pere Mayor, unia en una mateixa formació diverses tendències nacionalistes (la principal de les quals la UPV) i de centreesquerra. El BNV, ultra millorar la representació municipal del nacionalisme valencià (19 alcaldies el 1999), en redefiní els postulats en ometre dels seus estatuts qualsevol referència als Països Catalans, en oposició amb el valencianisme tradicionalment identificat amb aquest concepte.