Vida i obra
Estudià a l’Escola Industrial, es passà a la pintura i el dibuix, i excel·lí com a caricaturista i ninotaire, especialitzat en la premsa esportiva catalana i, sobretot, barcelonina. Recollí el vessant humorístic de la premsa esportiva catalana, assimilant-lo i donant-li un estil propi, amb un simbolisme i un llenguatge característics. Emprà el pseudònim de Dove. Entre les seves creacions més populars es destaca "l'avi del Barça”, el mite de l’avi carismàtic i bonhomiós del club degà.
Participà en el primer Saló d’Humoristes (1916), on obtingué el premi instituït per Cambó.
Començà com a dibuixant a L’Esquella de la Torratxa (des del 1915) i Papitu (des del 1916). Fou l'ànima de la revista Xut (1922-36), que després de la guerra civil es convertí en El Once (1945-65), que ell mateix fundà i que dirigí des del 1954. Col·laborà a El Be Negre, de la qual fou director artístic (1931-33); D’Ací i d’Allà, La Veu de Catalunya (des del 1933), El Correo Catalán, L’Instant i Destino (1939-65). També publicà a les revistes infantils En Patufet, Virolet, Esquitx i TBO. Creà l’efímer “El Senyor Canons” (1925 i 1930).
Durant la guerra civil fugí a Itàlia i França, on feu de col·laboracionista, i després retornà a Barcelona.
Foren molt populars els relats curts de caire humorístic Nuevos episodios de la familia Sistachs (1943) i La família Sistacs (1965), sèrie que el feu molt popular i que havia iniciat a Radio Barcelona el 1933 —representació de la classe mitjana—. També publicà El País del Sidral —univers al·legòric de la vida esportiva—, La memòria es diverteix (1964) —amb elements autobiogràfics— i diverses antologies dels seus millors acudits, entre les quals destaca el volum Fira de ninots (1936).
És autor de diverses obres teatrals de to popular, com la comèdia El comte Mitjacama (estr. 1925); el sainet El partit del diumenge (estr. 1925), escrit amb Alfons Roure, i Ha guanyat el Barça (1949), obra feta amb Xavier Regàs.
Pòstumament, aparegué Comentaris sense malícia (1966), un recull d’articles il·lustrats de tall costumista, que havia publicat en castellà a Destino.
Fins al final dels seus dies dibuixà una caricatura diària a El Correo Catalán, espai que després heretà Tísner. Fou un dels humoristes més importants de Catalunya. Les seves caricatures d'esportistes, sobretot de futbolistes, no han estat superades.
El seu fill Valentí Castanys i Fornells (Barcelona 1927) és pintor i dibuixant humorista amb el pseudònim de Tinet.
Valentí Castanys i el cinema
A partir del 1928, amb la seva càmera de 9,5 mm, realitzà els curts amateurs La bicicleta (1934), Les bèsties del parc i La tragèdia de Cordelles (1935), a més d’un Noticiari casolà (1934) ple d’imatges documentals de l’actualitat catalana (Selecciones Ludovic Pius). També feu el comentari humorístic, els crèdits i els acudits dels personatges i les escenes del curt Vámonos al parque (1940, Miquel Iglesias), així com la cançó d’un altre curt d’Iglesias, El cochero tirolés (1941).
Impartí nombroses xerrades sobre cinema al CEC i alguna vegada s’afegí al Trio dels Bolos (Caralt-Giménez-Galceran), proselitistes del cinema amateur arreu de Catalunya.
Dirigí el setmanari Cinòpolis. La revista humorística del cinema (1929, 14 núm.) i col·laborà en La Llanterna Sonora (1931), Cri-cri cinematográfico (1923) i Films selectos (1930-37). El 1935 es publicà el recull d’articles sobre cinema en el volum Barcelona-Hollywood (Ràdio-CinemaSonor) (1935) i es destaca el treball "Elementos indispensables para la realización de un film" (Films Selectos, núm. 291, 1936, p. 17).
Bibliografia
- Pla, J.: "Retrats de passaport". Barcelona, Destino. (19703), p. 614-619.
- Sempronio: "El país del sidral", Avui, 22.08.1995.