vall de Benasc

Vista de la vall de Benasc, al sector de Llanos del Hospital

© Jaume Ferrández

Capçalera de l’Éssera, a la Ribagorça, a l’extrem nord-oest dels Països Catalans, que arriba pel sud fins al congost del Ru o de Ventamillo.

A l’est limita amb la Vall d’Aran —separada pel massís de la Maladeta—, on hom arriba pel coll de la Picada (2.463 m), pel coll dels Aranesos (2.455) i per la collada de Tòro de Barrancs (2.235), i amb la conca de la Noguera Ribagorçana, separada pels pics de Molleres (3.015 m), de Margalida (3.258) i de Vallhiverna (3.067). A ponent la separen de la conca del Cinqueta la carena que culmina als massissos de Bagüenyola (3.053 m) i de Posets (3.375), amb els colls de Saünc (1.989 m) i de Gistau (2.572). Al nord limita amb les valls occitanes afluents de la Garona, separades pel Pirineu axial, que, amb altituds de més de 3.000 m (Claravida, 3.028 m; els Gorgs Blaus, 3.129; Cap de la Vaca, 3.106; Perdiguero, 3.170; Lliterola, 3.132; Malpàs, 3.109), té escassos ports franquejables (port de Gorgoters, 2.331 m; port de Benasc, 2.444).

La vall té 530 km2, i és encerclada per pics de crestes d’esquists i granits d’origen paleozoic, formant un tancament gairebé total. És formada pels municipis de Benasc, Saünc, Bissaürri, Castilló de Sos, Gia, Sessué i Vilanova d’Éssera. A les parts més altes hi ha geleres, com les de la Maladeta i d’Aneto; residus d’altres, avui desaparegudes, són els estanys o ivons, com els de Vallhiverna, Cregüenya i Lliterola. Cal assenyalar fenòmens càrstics, com els del pla d'Aigualluts. La configuració especial accentua les característiques climàtiques subalpines a les valls, amb precipitacions (a l’estació de Benasc, 1.140 m alt) d’uns 1.400 mm en anys plujosos i amb grans oscil·lacions tèrmiques (33°C de mitjana de màximes absolutes i -12°C de mínimes durant dos decennis); a l’alta muntanya el clima és alpí, i al sector més baix de la vall de l’Éssera és mediterrani, bé que d’alta muntanya, com es dedueix dels conreus que hi ha: a la fondalada de Castilló de Sos (700 m), amb rocam calcari, hom conrea cereals, farratge, patates i arbres fruiters, i hi ha també prats naturals; per contra, a Benasc és més gran l’abundància de prats naturals de dall i són més reduïts els conreus de cereals (sègol) i de patates (guaret biennal). Grans extensions de la vall són cobertes per fagedes, boixedes, avellanoses, pinedes i petits boscs de freixes i bedolls; a l’estatge subalpí es fa el pi negre i l’avet. Vers els 2.100 m d’altitud la vegetació arbòria és substituïda per prats alpins. La fauna més important és constituïda per l’isard, la perdiu blanca, la truita i el gall fer. Però la base econòmica és la ramaderia d’ovelles, cavalls i vaques, que sovint depassa els 30.000 caps, a causa de la transhumància d’estiu, que hi fa pujar ramats importants del Principat, d’Aragó i, abans, d’Occitània. Una altra font de recursos és l’explotació forestal, modernitzada els darrers anys. Hi ha nombrosos salts d’aigua, que mouen centrals explotades per la Hidroelèctrica de Catalunya. El turisme ha esdevingut recentment una font important de recursos, gràcies a la moderna estació de Cerler. Al segle XVII i al començament del XVIII hom observà a la vall un augment general de població, atreta pel tràfic comercial, sobretot de caps de bestiar, i pel contraban.

Els nuclis de població, sovint amb menys de 100 habitants, no depassen els 250 habitants, llevat de Benasc (680 h [1981]) i de Castilló de Sos (313 h [1981]). Des del 1939 ha minvat en un 50% el nombre d’habitants de la vall (2.313 h [1981]). El mercat agrícola principal és Castilló de Sos, i els secundaris són Vilaller i Graus. Han estat tradicionals les expedicions dels habitants de la vall a la verema del Rosselló i d’Occitània, a les tasques de l’arròs de Tortosa i a la sega i a la collita del Segrià i de l’Urgell. A partir del 1960 hi ha hagut una certa reactivació econòmica, a causa de l’estiueig i del turisme i de la millora de les comunicacions. Des del segle IX la vall formà part del comtat de Ribagorça; el centre espiritual fou, almenys des del segle X, el monestir d’Urmella. S'anà formant al llarg de l’edat mitjana la Universitat de la vila i vall de Benasc, que es reunia al santuari de Goient quan havien d’ésser tractades qüestions extraordinàries d’interès per a tota la vall. El 1362 la vall fou infeudada per Alfons, duc de Gandia i comte de Ribagorça, a Arnau d’Erill; des del mateix segle XIV els beneficiaris d’honors a la vall foren els Bardaixí, senyors de Conques. La vall formà, juntament amb les de Bielsa i Gistau, l'ardiaconat de Benasc, que pertangué al bisbat de Lleida fins el 1573, i després al de Barbastre, però es mantingué com a dignitat del capítol de Lleida fins el 1851. El comerç enriquí la vall al segle XVIII, i encara part del XIX, però a partir d’aleshores, en restar allunyat de les noves vies de comunicació, s’inicià una forta decadència.