Més estreta i no tan encaixada dins els esquists axials com la vall principal, és limitada al nord per una carena fronterera amb Occitània, clivellada de llacs, i partió hidrogràfica amb les valls altes afluents de la Garona. La conca de recepció és dominada, a ponent, pel Mont-roig (2 864 m) i a llevant pels cims de Sotllo (3 075 i 3 115 m), prop de la pica d’Estats (3 143 m). A l’oest, la serra de Campirme (2 633 m) davalla pel coll del mateix nom fins al Montcaubo (2 290 m) i la serra d’Aurati (2 024 m) i la separa de la Noguera Pallaresa. A l’est, les crestes de la serra de Costuix (2 334 m), el Montarenyo (2 593 m), el roc d’Ausinsi (2 553 m) i el pic de Broate (2 938 m) formen l’interfluvi amb la vall Ferrera. La confluència d’ambdues conques és el límit meridional, caracteritzat pel canvi de la morfologia glaciofluvial a la marcadament fluvial dels congosts més baixos de la Noguera de Cardós. El riu de Lladorre desguassa a l’estany de Certascan, un dels més extensos dels Pirineus, i el de Romedo, a la capçalera, i també les valls suspeses del riu de Tavascan i la ribera d’Estaon, que retallen els vessants occidentals. El curs és un seguit de gorges comunicades per graus amb cubetes eixamplades pel glaç, emplenades per dipòsits morènics i al·luvials, suport de la major part dels conreus i del poblament. Els boscs de bedolls i freixes i els roures aïllats dels replans es continuen amb pins i avets fins als 2 000 m, límit inferior del prat pirinenc. Malgrat la relativa bonança a les parts baixes, on els camps de blat de moro d’Esterri de Cardós s’enfilen fins als 1 000 m i apareix l’alzina als costers, el clima és típicament alpí: les pluges i les neus hi són abundants (742 mm de mitjana anual a Tavascan, i més de 1 000 als cims), sense estació seca, i l’hivern és rigorós. El clima, juntament amb l’aspra orografia, limita els conreus als cereals (blat i ordi), les patates de secà, el blat marcenc i el sègol a les alçàries humides, i petits horts, llegums i farratges al regadiu, explotats per rotació amb períodes de guaret. Els prats de dalla hi són en expansió. Hi ha farineres a Tírvia i a Ribera de Cardós. La ramaderia hi ha adquirit importància; el bestiar oví i cavallí ha minvat en benefici del boví, i gairebé ha desaparegut la tradicional transhumància vers la conca de Tremp, mentre que s’han incrementat les pastures locals, de règim col·lectiu. La fusta i el turisme són noves fonts de riquesa, afavorides per la xarxa de comunicacions consegüent a la construcció de centrals i obres hidroelèctriques (Tavascan), i han aconseguit de deturar l’emigració vers les parts baixes començada a mitjan s XIX amb la decadència de les fargues. Tradicionalment hom ha considerat el límit al forat de Cardós , aigua amunt de Tírvia. Comprèn els municipis de Lladorre, Vall de Cardós i Esterri de Cardós, amb uns 220 km 2 i 595 h el 1981. El centre ha estat Ribera de Cardós, cap també del deganat de Cardós de la diòcesi d’Urgell. Pertangué als comtes de Pallars.
Vista de la vall de Cardós
© Fototeca.cat