La línia de crestes que separa la Vall d’Aran dels territoris occitans de Comenge i Coserans, que culmina als tucs de Crabèra (2630 m alt.) i de Serralta (2 713 m), n'és el límit septentrional; la línia de crestes que uneix el Montlude (2517 m) amb els rasos de Liat (altiplà on tenen llur capçalera les valls de Toran i de l’Unhòla), a través de les serres de Guarbes, Sescorjada i de pica Palomèra, n'és el límit amb la vall de Varradòs, al S. És drenada pel riu de Toran
, afluent, per la dreta, de la Garona a Pontaut, format per la unió de diversos torrents que davallen dels tucs de Crabèra i de Güerri i els rasos de Liat (torrent de Güerri, que s’engorja profundament) i de les serres meridionals (comes de Cagüilha, Troja i Beredera). S'hi assenten diversos nuclis d’habitació permanent o temporal: Era Còsta, Eth Pradet i Campespin, al voltant del poble i santuari de Sant Joan de Toran, a la part alta, i Bordius, Porcingles, Sestrèr, Era Cassenhau i Pujòla-ne-lèg, al voltant del poble de Canejan, a la part baixa. A més de l’aprofitament ramader, la vall havia estat un centre d’activitat metal·lúrgica (hi havia diverses fargues) i constituïa l’accés principal a les mines de Liat.
Vista de les muntanyes de Canejan
© Xevi Varela