vall Fosca

vall de Cabdella

La vall Fosca

© Fototeca.cat

Vall excavada pel riu Flamisell i els seus afluents de capçalera abans d’obrir-se a la conca de Tremp pel congost d’Erinyà.

Amb la vall de Manyanet, que hi aflueix per la dreta, constitueixen la conca alta i mitjana del Flamisell, d’unes característiques similars a les valls del Pallars mitjà i fins a algunes de l’Alta Ribagorça, però les comunicacions, orientades cap al Pallars Jussà per l’atracció de la Pobla de Segur, expliquen la incorporació de la vall Fosca a la comarca jussana.

Les altituds minven de nord a sud, seguint l’orientació del Flamisell, facilitada per una antiga vall glacial de 18,5 km de llarg que del massís granític dels Encantats (actual Flamisell) i de la cresta esquistosa que clou la capçalera del riu de Manyanet (actual Riquerna) davallava fins a uns 1.000 m d’altitud, just passada la Torre de Cabdella. Aquest és el sector endinsat en el Pirineu axial que carenes elevades de 2.400 a 2.900 m (Peguera, Montorroio, Montsent, tuc de la Cometa, a llevant; pic de l’Espada, Fitero, tossal de Costa, a ponent) separen de les conques de la Noguera Pallaresa i de la Ribagorçana o el riu de Manyanet. Continua cap al sud l’anomenada zona de les Nogueres, molt complexa, on s’integren un sector d’argiles triàsiques, un retall paleozoic després del massís axial, residus de l’antiga cobertora pinyolenca que dona a aquest fragment de serralada un aire vagament montserratí, i, finalment, una altra faixa argilosa. Passada la zona de les Nogueres, comencen les serres interiors prepirinenques, que clouen la vall Fosca en el congost d’Erinyà, format per les serres de Sant Gervàs (a l’oest) i de Peracalç (a l’est), entre els 1.400 i els 1.900 m d’altitud. Són una banda resistent de calcàries cretàcies que, denudades parcialment d’una altra placa de pudingues montserratines (serres de Peracalç i de Lleràs, sobretot), dificulten l’accés del Flamisell a la conca de Tremp.

El clima i la vegetació són els típics de la muntanya pallaresa: hom recull, a l’estany Gento, més de 1.200 mm anuals de precipitacions, sòlides en una bona part, les quals minven gradualment cap al sud. La vegetació arbòria, i gairebé l’herbàcia i tot, és nul·la en les altures més regades, per la manca de sòl vegetal on sostenir-se. A la zona de les Nogueres, al contrari, abunden els boscs de roures, amb claps de pinassa o de pi roig.

L’ocupació humana hi és molt antiga: la màxima altitud poblada (1.326 m a Cabdella) ho ha estat ininterrompudament des d’època romànica. L’adaptació a la vida moderna, però, és dificultosa: al s. XVIII la vall Fosca passà de 1.350 h el 1718 a 1.121 el 1787. Les obres hidroelèctriques del començament del segle XX (Cabdella, primera central pallaresa i primera de Catalunya, el 1914; Molinos, la Plana) no han pogut evitar la minva de la població, que el 1981 era de 644 h (3,9 h/km2). Els catorze nuclis de població comprenen dos municipis: la Torre de Cabdella, que ha absorbit els antics de Mont-ros i la Pobleta de Bellveí, i la major part de Senterada, on la vall ja s’eixampla.

L’agricultura, en general de secà, és precària: patates, sègol o blat de primavera i prats. L’explotació forestal hi és poc important. Els ramats d’ovins remuntaven la capçalera de la vall a l’estiu (transterminància) i transhumaven a l’hivern cap a les planes secaneres de vora el Segre. Actualment els sectors agrari i ramader han sofert un procés de transformació. A més de l’oví, que continua essent important, es destaca la producció del boví de llet i de carn, que ha comportat una progressiva especialització dels conreus, amb un fort increment del farratge i un descens dels cereals. El turisme, esperança de la contrada, es fa difícil de Senterada en amunt per la manca de sortida de la mediocre carretera que remunta la vall fins a Cabdella.