Vallgornera

Vallguarnera, Valguarnera (it)

Escut dels Vallgornera

Llinatge de cavallers que prengué el nom del domini que exercí damunt el castell de Vallgornera (Alt Empordà).

La seva filiació autèntica comença amb Jaume (I) de Vallgornera (mort vers el 1271), senyor inferior del dit castell, el qual es casà amb Sibil·la de Vilallonga, senyora de Vilanova d’Avall, al Rosselló. Foren pares de Simó de Vallgornera i de Vilallonga, el fill segon del qual formà la línia dels barons de Vicari i Goderano, a Sicília, i l’hereu Jaume (II) de Vallgornera i de Blanes (mort vers el 1370) continuà la línia primogènita, que prosseguí el seu fill Francesc (I) de Vallgornera i de Castellbell, el qual heretà del seu germà tercer, Vidal de Vallgornera i de Castellbell (mort vers el 1421), les baronies sicilianes d’Asaro (o Assaro?) i Caropipi, concedides respectivament el 1397 i el 1404 al germà segon, Simó de Vallgornera i de Castellbell (mort vers el 1404). Es casà (1385) amb la pubilla Marquesa de Sort, senyora de Vilanova de la Muga, Satrilla i la Garriga. Els succeí llur fill gran, Jaume (III) de Vallgornera i de Sort, i a aquest, el seu, Joan(I) de Vallgornera (mort vers el 1503), partidari del rei Joan II a la guerra civil, els béns del qual Vallgornera al Rosselló foren confiscats pels francesos (1464), i que el 1476 fou un dels comandants de la guerra contra els francesos a l’Empordà (1476). Dividí els béns entre els seus fills, i l’hereu, Jaume (IV) de Vallgornera i de Fontcoberta, heretà Vallgornera, Vilanova d’Avall, Fontcoberta i Pollestres, i fou succeït pel seu net Galceran (I) de Vallgornera i de Foixà (mort el 1595), que fou oïdor reial de la generalitat i només deixà dues filles. L’herència passà als descendents de la filla Menciana de Vallgornera i de Llupià —morta abans que ell— i del seu marit Maties d’Orís i de Foixà, senyor d’Orís, que avui dia són els Sentmenat, marquesos de Castelldosrius. Un germà de Galceran (I), Rafael de Vallgornera i de Foixà (mort el 1587), es casà amb Damiata de Foixà i de Millars, senyora d’Albons, i formà la línia d’Albons, que s’extingí amb el seu besnet Jeroni de Vallgornera i de Cardona (mort el 1690), el qual en el seu darrer testament deixà Albons i la torre de Caldes de Montbui al seu parent sicilià el príncep de Niscemi. La representació de la línia, però, passà als descendents de la seva tia Paula de Vallgornera i de Santjust (morta el 1640), muller (1601) de Galderic de Pagès i de Gleu, i avui la tenen els Vilallonga, marquesos de Castellbell. Paula fou germana consanguínia de Joan de Vallgornera i de Senesterra. La línia de Vilanant fou iniciada per Cosme de Vallgornera i de Biure, fill de Jaume (IV), que obtingué (1525) les senyories de Vilanant i Romanyà, i s’extingí amb la seva besneta Melciora de Vallgornera i de Llupià, que aportà l’herència als seus descendents i als del seu marit Miquel de Salbà i de Vallseca, senyor de Santiga, que foren creats marquesos de Vilanant. La línia dels senyors de Vilanova de la Muga fou iniciada pel fill segon de Joan (I), Pere de Vallgornera i de Fontcoberta (mort vers el 1524), que heretà Vilanova de la Muga, Mont-ros, la Garriga i Satrilla i es casà (1473) amb la pubilla Rafaela de Sarraí i de Peguera, senyora dels castells de Cabanes i el Coll. Aquesta línia s’extingí amb llurs fills Joan i Joana de Vallgornera i de Sarraí, i aquesta portà l’herència als seus descendents i del seu marit, Miquel Marc de Montagut i de Llupià, que adoptaren el cognom de Vallgornera i foren creats marquesos de Vallgornera, títol que avui porten els Balle. La línia siciliana dels comtes d’Asaro (o Assaro), prínceps de Vallgornera fou iniciada per un fill de Francesc (I), Vidal de Vallguarnera i de Sort (mort el 1480), que heretà les baronies d’Asaro i Caropipi. El seu net Jaume de Vallguarnera i de Centelles fou bisbe de Malta (1495) i germà de Joan de Vallguarnera i de Centelles, cinquè baró d’Asaro i Caropipi, president del Regne de Sicília i capità general de la cavalleria del rei Ferran II el Catòlic. El seu besnet Joan Jeroni de Vallguarnera i de Ventimiglia fou creat comte d’Asaro el 1543, i el seu net cinquè Francesc de Vallguarnera i del Carretto (mort el 1636), setè comte d’Asaro, fou creat príncep de Valguarnera el 1626. Aquest fou pare de Francesc de Vallguarnera i Arrighetti (mort el 1705), cavaller de Sant Jaume, que el 1651 es casà amb Antonia Griffeo, princesa de Gangi i baronessa de Regiovanni. Llur net Francesc Xavier de Vallguarnera i de Gravina (mort el 1739), heretà a més dels títols del pare, el principat de Gravina, que havia estat concedit el 1644 a la seva mare, i fou virrei de Sardenya, ambaixador a Madrid i gran Camarleng del rei sard Carles Manuel III. La línia s’extingí amb la seva besneta Àgata de Vallguarnera i La Grua (morta el 1864), vuitena princesa de Valguarnera, Gravina i Gangi i comtessa d’Asaro, que es casà amb Giuseppe Alliata e di Montcada, príncep de Villafranca. La branca siciliana dels ducs de L’Arenella i prínceps de Niscemi fou començada pel fill segon del primer príncep de Valguarnera, Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia (mort el 1676), que fou creat duc de L’Arenella (1645) i el 1661 comprà el principat de Niscemi als Branciforte. Entre els seus fills cal esmentar Jeroni de Vallguarnera i Starrabba (mort el 1692), que heretà la senyoria d’Albons i la torre de Caldes de Montbui el 1690, la qual passà, en morir sense fills, al seu germà Josep de Vallguarnera i Starrabba (mort el 1720), tercer duc de L’Arenella, el qual fou pare de Simó de Vallguarnera i Branciforte (mort el 1743), que s’intitulà, sense ésser-ho, comte d’Albons (fou pare de Josep de Vallguarnera i de Martí, mort a Barcelona el 1788, on era tinent coronel de les guàrdies espanyoles, el qual el 1778 demanà, sense èxit, permís per a l’assecament i l’explotació de l’estany de Tamarit), i de l’hereu Vidal de Vallguarnera i Branciforte (mort el 1768), quart duc de L’Arenella, príncep de Niscemi i senyor d’Albons i de la torre de Caldes de Montbui. El 1966 morí el seu net cinquè Conrad de Vallguarnera i de Mantegna, desè duc de L’Arenella, príncep de Niscemi i de Castelnuovo, cavaller de l’orde de Sant Joan, que només ha deixat dues filles. La branca siciliana dels marquesos de Santa Lucia fou fundada per un altre fill del primer príncep de Valguarnera, Octavi de Vallguarnera i Lanza di Trabia, que fou pare de Ponç de Vallguarnera i de Santacoloma, senador del regne de Sicília i primer marquès de Santa Lucia (1700). La línia siciliana dels barons de Vicari i Goderano fou començada per Francesc de Vallguarnera i de Blanes (mort el 1355), que obtingué el 1338 les baronies i la senyoria de Vicari (venuda el 1408), Palumba, Giardinello, Goderano i Ciafù. Els seus descendents obtingueren les baronies de Montforte, Siculana i Marcatobianco, i la línia s’extingí a la fi del segle XVII.