Aquesta, com tota altra teoria científica, pretén una explicació previsió de determinats fets reals. Evidentment, no pretén explicar tota la realitat, sinó només una part: la parcel·la de la producció i distribució de béns. Però, així i tot, els elements que componen aquesta parcel·la de la realitat són aparentment heterogenis, i les relacions que es poden establir entre ells són múltiples i diverses. Els diferents productes (cases, cotxes, aliments, etc.) són dissímils des de la majoria de punts de vista, i, per tant, difícilment poden ésser posats sota un mateix conjunt de relacions. Hom pot establir relacions com “hi ha tants cotxes per casa” o ''el consum per capita de llentilles és més alt que el de cigrons’, però fins i tot suposant que unes tals afirmacions fossin correctes, hom no es trobaria davant una teoria general unificada, sinó davant una sèrie d’afirmacions particulars inconnexes. Perquè la teoria econòmica superi aquest estadi de pura agregació d’afirmacions particulars inconnexes i adquireixi l’estatus de teoria científica amb interdependència i coherència interna, cal que els objectes materials sobre els quals versa, aparentment heterogenis i dissímils, siguin homogeneïtzats, posats sota un comú denominador, i que, per tant, puguin ésser posats sota un conjunt comú de relacions. Cal que, de la infinitud d’atributs dels objectes materials, hom n'abstregui un de comú. Aquest atribut és el valor. Els economistes clàssics (especialment Smith i Ricardo) ja avançaren en aquesta direcció en apuntar que, en una economia de mercat, els béns econòmics tenen un doble valor: un valor d’ús (la utilitat concreta dels béns amb relació a qui els utilitza) i un valor de canvi (la capacitat d’ésser intercanviats en el mercat per una determinada quantitat d’altres béns). Aquests dos atributs són comuns a tots els elements que constitueixen l’"univers de discurs” de la teoria econòmica. Aquests mateixos autors apuntaren que, d’aquests dos valors, el decisiu era el valor de canvi, des del moment que en una economia de mercat la producció social i la seva dinàmica eren determinades no pas per la utilitat concreta dels productes, sinó pel valor de canvi que obtenen en el mercat. Com que els béns no s’intercanvien directament els uns pels altres, sinó immediatament a través del diner, el valor de canvi s’expressa per la quantitat de diner amb què s’intercanvia cada unitat de cada bé, és a dir, pel preu. El que passa, però, és que els preus són variables per una multitud de circumstàncies, tant objectives com subjectives, i no són una categoria homogeneïtzadora suficient. Els clàssics, d’una banda, distingiren entre “preu de mercat” variable, segons les circumstàncies del mercat, i “preu natural”, dependent solament de les circumstàncies de la producció; i, de l’altra, Ricardo cercà una “mesura invariable del valor” que no fos sotmesa a aquesta variabilitat (Sraffa, aquest segle, ha culminat amb èxit parcial aquesta recerca). Marx portà els punts dels clàssics a les seves darreres conseqüències amb el seu plantejament del valor treball. Totes les mercaderies són homogeneïtzables des del moment que requereixen per a llur producció i reproducció una determinada quantitat de treball abstracte. Les relacions que estableix la teoria econòmica són, des d’aquest punt de vista, objectives i purament quantitatives; l’específica dinàmica del capitalisme és explicable sempre que hom formuli tots els processos que la generen (acumulació de capital, variable distribució de la renda, introducció de progrés tècnic, etc.) en termes del valor-treball dels productes finals, dels mitjans de producció i de la força de treball. D’altra banda, Marx elimina la confusió entre valor i preu diferenciant-los clarament. El valor és determinat, simplement, per les condicions tècniques de la producció, els preus d’equilibri són determinats pels valors i per la taxa general de benefici (derivada, al seu torn, dels valors i de la variable distribució de la renda entre classes); els preus de mercat oscil·len en relació amb els preus d’equilibri segons les particulars circumstàncies de cada mercat. L’explicació del sistema de preus arrenca de la consideració dels valors. Si Marx arrencava del fenomen objectiu del valor de canvi per a homogeneïtzar les mercaderies en termes de valor-treball, els autors neoclàssics arrenquen del valor d’ús. El punt de vista és subjectiu. Totes les mercaderies són objectes útils, bé que diversament útils segons els individus que les utilitzen. De la consideració de la diferent utilitat de les mercaderies per a cada individu sorgirà la demanda individual per a cada mercaderia, i d’aquí, per agregació, la demanda de mercat, la qual regirà la producció (principi de la sobirania del consumidor). La unificació i homogeneïtzació teòriques que permeten la teoria del valor fan que l’economia política es distingeixi de la resta de ciències socials.
f
m
Economia