Una d’elles (vassall) s’encomana a l’altra (senyor) mitjançant jurament de fidelitat (homenatge), amb el compromís de servir-lo, principalment en la guerra, en canvi, generalment, de la concessió al vassall del gaudi d’un domini territorial, en benefici o en feu (vassi dominici). Existí també —més a Castella que no pas a Catalunya— el vassallatge retribuït amb un estipendi pecuniari (vassall asoldat). De vegades anava associat al compromís de protecció del senyor envers el vassall, de l’usdefruit d’armes, etc. Aquesta relació, generada en la clientela romana armada del Baix Imperi i en el seguici dels prínceps i nobles germànics, es desenvolupà àmpliament als segles medievals als països de l’occident europeu i, en fusionar-se amb el benefici, com a mercè rebuda del senyor, constituí una de les bases de la figura del feu. La simultaneïtat d’encomanacions de vassallatge que comportava el mecanisme feudal donà lloc a l’existència d’un vassallatge sòlid, incondicional respecte al senyor, al costat del vassallatge simple, supeditat en la seva observança al compliment preferent, per part del mateix vassall, de les seves obligacions amb el senyor sòlid, excepció feta del sobirà. El clima feudal de l’època medieval féu que el concepte de vassallatge ampliés la seva significació genuïna, fins a incloure els homes no nobles dependents d’un gran propietari o d’un senyor jurisdiccional (vassalls tributaris, homes de senyoria) o arribar a designar la mateixa condició general de súbdit respecte al sobirà (vassallatge natural), conceptes que en prolongaren la vigència fins a les acaballes de l’edat moderna, quan ja havia decaigut la típica figura del vassall noble i feudal.
m
Història