El xoc entre la cultura nòmada dels invasors aris i la cultura sedentària dels habitants de les ciutats estat de la vall de l’Indus, juntament amb les tensions creades dins la comunitat ària entre certs grups guerrers i diversos clans patriarcals, que mostraven una certa tendència a arribar a compromisos culturalment i religiosament perillosos amb els habitants de les ciutats estat, i sobretot el geni religiós dels riṣi vèdics, foren factors decisius d’aquesta transformació. El resultat fou l’afirmació dels valors de la vida nòmada i el menyspreu de la vida de la ciutat, l’exaltació de les virtuts dels caps guerrers i el menyspreu, a causa de llur mesquinesa i avarícia, dels caps patriarcals. La cultura vèdica es caracteritza per una sèrie d’innovacions teològiques pel que fa a les concepcions prevèdiques de la veritat, del sacrifici, de la llei i dels déus mateix. Dos trets en fan veure l’originalitat. El primer es refereix a la doctrina vèdica del sacrifici, el qual és considerat no pas com un intermediari entre els homes i els déus, ans com la divinitat suprema (“el sacrifici adorable és la més pròxima a nosaltres de les realitats i la més alta de les divinitats”). En aquesta divinització sembla que intervingué, sobretot, l’estima incondicional de la generositat, típica de les bandes de guerrers aris del període vèdic, la mentalitat dels quals predomina completament en el Rig-veda. La segona característica consisteix en la unificació del panteó prevèdic en una múltiple triunitat (“així [tots] els déus arribaren de forma triple a consistir en una sola deïtat”). Aquesta deïtat única (que inclou, alhora, una tríada suprema) i la multiplicitat dels déus s’identifiquen en la interpretació psicològica (adhyātma) del panteó amb l'ātman, i alhora coincideixen amb el Brahman en la interpretació còsmica (adhidaiva) d’aquest. Els historiadors actuals de les religions consideren que aquests dos trets del vedisme foren part del període indoirànic comú. Uns altres trets importants, bé que no originals, del vedisme són la transposició de les aigües primordials de la terra al cel (il·lustrat pel mite d'Āpam Napāt) i la identificació de ṛṭa (veritat) amb aquest món suprem de les aigües.
m
Religió