El veguer de Vilafranca tenia jurisdicció sobre la sotsvegueria d'Igualada, fins que aquesta passà a dependre el 1381 del veguer de Barcelona. Inicialment comprengué tot el Penedès i el sector del Camp de Tarragona a l’esquerra del Gaià; a la dreta d’aquest riu, comprenia també el Pont d’Armentera i Salmella, i al N, al límit amb la sotsvegueria d’Igualada, dins Anoia, incloïa la vall de la Llacuna, Cabrera d’Anoia, Vallbona d’Anoia, Piera, Pierola, Masquefa i el Bruc, i, al Baix Llobregat, Collbató, Esparreguera i Abrera. Poc abans de la Nova Planta, la zona costanera entre el Gaià i Vilanova i la Geltrú (exceptuant el Vendrell i la seva platja, i exclòs, també, el terme de Sitges), foren incorporats a la vegueria de Tarragona. Amb aquesta extensió reduïda i amb la incorporació de la sotsvegueria d’Igualada constituí a partir del 1716 el corregiment de Vilafranca del Penedès.