Per extensió, hom designa amb aquest nom vastes regions d’aquesta zona. El nom veld (‘camp’) fa referència al seu aspecte obert i d’arbrat escàs. Es caracteritza per un clima bastant sec i una relativa aridesa, que pot augmentar o disminuir segons l’altitud. La vegetació és principalment herbàcia, tot i que en les zones més àrides predominen els matollars, i està adaptada a un règim de precipitacions entre moderat i baix. Les temperatures poden ser molt altes a l’estiu i presenten oscil·lacions diàries acusades. Segons l’altitud, hom distingueix tres tipus de veld: alt veld (entre 1.200 i 1.800 m), veld mitjà (de 600 a 1.200 m) i baix veld (de 150 a 600 m). El primer comprèn la majoria de les terres altes de Sud-àfrica, Botswana, Zimbàbue i Namíbia, i es caracteritza pels sòls prims i pedregosos aptes per a suportar tan sols una coberta herbàcia més o menys alta. L’alt veld és poc aprofitable per a l’agricultura, però proporciona abundants pastures. Tanmateix, la sobreexplotació ramadera d’aquest ecosistema ha afavorit la degradació del sòl i l’erosió pel vent i l’aigua. La fauna autòctona de l’alt veld, especialment els grans mamífers (lleons, antílops, zebres, etc.), subsisteix gairebé només en els espais naturals protegits, com ara el parc nacional Kruger, a Sud-àfrica. La riquesa minera de l’alt veld (or i diamants) l’ha convertit en el principal nucli econòmic de Sud-àfrica. El veld mitjà ocupa vastes regions de l’E de Sud-àfrica i de Namíbia, i la nota dominant n’és l’aridesa, que es manifesta en una vegetació formada sobretot per matolls i plantes espinoses. El baix veld, que s’estén pel Transvaal oriental, Eswatini i la part sud-oriental de Zimbàbue, és constituït per la coberta herbàcia més densa i un arbrat més abundant gràcies a un sòl més ric en nutrients i una major retenció de la humitat.
m
Geobotànica