Animats els dos germans per Sebastià Gallès i Pujal, veí d’ells, ingressaren a Llotja, on foren deixebles de Damià Campeny. Venanci hi obtingué un premi el 1844. En 1853-54 efectuaren les estàtues dels Evangelistes per a l’altar major de l’església de Sant Just de Barcelona. El 1856 Venanci esdevingué professor de Llotja. Josep Oriol Mestres els confià el 1858 les figures al·legòriques de la façana del Banc de Barcelona, feina que fins aleshores solien fer, per llur major prestigi, escultors italians. Instal·laren llur taller a la capella de Santa Àgata fins el 1867; allà Isabel II els conegué el 1861 i els encarregà un retrat d’ella i un Sant Jordi. Venanci exposà a l’Exposició Nacional de Madrid del 1864 i tots dos a les del 1867 i del 1876. Anaren a Manchester (1872) a retratar lord Stanley i la seva muller, i Venanci sol anà a París, on interessà el públic francès per la seva obra. El 1890 li fou concedida una primera medalla a Madrid per La Tradició. Agapit, que era professor de Llotja des del 1881, realitzà el monument a Jaume I de València (1891), féu obres per a la porta del Cementiri Vell i per al parc de la Ciutadella de Barcelona. Es destacaren entre els millors representants de l’escultura catalana del seu temps, caracteritzada per reminiscències romàntiques i un acusat detallisme realista, però es distingiren per llur ofici extraordinari i per llur sincer naturalisme, palès en els esbossos de la figura nua d’Isabel II, d’Agapit, que, contra el que s’ha cregut habitualment, potser és el millor de tots dos: Crist jacent (1876, Museo de Arte Moderno de Madrid) i el Sant Joan de Déu (Barcelona, Asil de Sant Joan de Déu), obres de perfecta execució i patetisme viu i contingut, ho poden corroborar. Venanci —d’estil molt semblant—, sens dubte més brillant, es caracteritza per una major espectacularitat i un major anecdotisme (Naixement de Venus, parc de la Ciutadella) i també per la seva freqüent incursió al camp de la ceràmica vidriada aplicada a l’escultura. En llur nombrosa obra hi ha moltes peces en les quals col·laboraren tots dos o bé no és possible d’atribuïr-ne la paternitat a l’un o a l’altre.