De Jerusalem, on l’Església tenia consciència de posseir la creu de Crist, la devoció a aquest instrument de la passió s’escampà arreu del món cristià, ja d’ençà del segle IV, gràcies als pelegrins que acudien a la ciutat santa (Ciril de Jerusalem i Egèria en donen testimoni). Roma, on fou bastida també una basílica en honor de la santa creu (l’actual Santa Croce in Gerusalemme, una de les set principals basíliques romanes) i que es creia possessora d’un tros important de la creu de Crist, fou el principal centre difusor de relíquies de la veracreu a Occident.
És famosa la veracreu o important relíquia que el comte Bernat Tallaferro de Besalú portà de Roma el 1017 i que el seu fill Guillem regalà el 1027 als canonges de Santa Maria de Besalú, la qual fou un centre de devoció i atracció del monestir. Una altra important relíquia, la posseïa el monestir de Sant Pere de Rodes i fou causa dels jubileus sants del monestir, cada any que la festa de la Santa Creu de maig coincidia en divendres.
Les relíquies de la veracreu proliferaren sobretot a partir de les croades; cada parròquia i cada família important posseïa relíquies de la veracreu, gairebé sempre d’autenticitat molt dubtosa, a despit de les autèntiques o documents d’autenticitat que es procuraven de Roma. La veracreu passà a ésser un element del culte que s’utilitzava en les processons de lledànies, en les benediccions del terme, en les lectures de la pàssia, quan es conjuren les tempestes, el divendres sant i en altres solemnitats, segons que es trobava establert en els antics rituals. Avui dia, sobretot després de la moderna reforma litúrgica, ja no té obligatorietat en la litúrgia i es fa servir només en processons i benediccions de caire tradicional que es conserven encara en moltes parròquies rurals.