
verb Paradigma de la conjugació regular
present i el pretèrit imperfet; l’imperatiu té un sol temps. Els temps de l’indicatiu i el subjuntiu, amb les formes no personals de l’infinitiu i el gerundi, tenen els corresponents temps composts, constituïts per les formes simples del verb auxiliar haver (o ésser, algunes vegades dialectalment) i el participi de cada verb. El verb català es classifica en tres conjugacions, segons la terminació de la forma no personal de l’infinitiu. Aquestes terminacions distintives de les tres conjugacions són: 1a, -ar (cantar); 2a, -re (àtona) (perdre), -er (àtona) (témer), -er (tònica, amb e oberta) (haver, poder, saber, soler, valer, voler) i -r (dir, dur, fer); 3a, -ir (llevat de dir) (servir, dormir). Els verbs citats en els dos darrers grups de la segona conjugació són tots els que integren aquests grups. La majoria de verbs de la tercera conjugació prenen l’increment incoatiu -eix- en les persones del singular i la tercera del plural dels presents d’indicatiu i de subjuntiu i les corresponents de l’imperatiu: serveixo, serveixi. Molts verbs irregulars presenten diverses alteracions en les terminacions o en el radical.