La vermiculita té una estructura trilaminar. Cristal·litza en el sistema monoclínic; té una duresa d’1,5 i una densitat de 2,4, i presenta un color groguenc. És un mineral molt relacionat, químicament i estructuralment, amb el talc. Una propietat molt important de la vermiculita és que si hom l’escalfa ràpidament fins a 250-300°C es dilata molt i a una gran velocitat (paral·lelament a l’eix c) fins a unes quatre vegades el volum primitiu. És emprada com a aïllant en la construcció i, barrejada amb ciment i guix, per a fer formigó lleuger i argamassa. Els jaciments més grans i més productius són als EUA. Hom la utilitza en agricultura com a substrat en conreus fora de sòl. Quan s’escalfa, el material s’expandeix molt i s’exfolia; hom la comercialitza després d’aquest procés com a material de baixa densitat. Algunes vegades té reaccions d’alcalinització a causa de la presència de llimadures de magnesi. Té gran capacitat d’intercanvi catiònic (és a dir, de retenir nutrients) i també de contenir aigua; a més, aporta potassi i magnesi en certa quantitat. Aquestes característiques fan que sigui un excel·lent substrat per a conreus hidropònics. Els avantatges de la vermiculita són molts, però també té desavantatges, com ara la tendència a col·lapsar-se desprès d’un ús continuat i a tornar a la seva estructura natural i reduir la capacitat de retenció d’aigua. Sovint hom la formula barrejada amb altres substrats per tal d’utilitzar-la com a retenidor d’aigua i, així, millorar les propietats físiques del substrat resultant.
f
Mineralogia i petrografia