Hom mesura el vers segons la quantitat sil·làbica en els versos mètrics de la poesia clàssica grega i llatina; segons el nombre de síl·labes, en els versos sil·làbics de les llengües romàniques (per tant, la catalana); i segons l’accentuació, en els versos rítmics de les llengües germàniques. L’estudi de l’estructura, el ritme i les combinacions dels versos pertany a la mètrica. D’entre els criteris de classificació dels versos catalans hi ha el basat en la rima i l’establert segons el nombre de síl·labes. En el primer cas, cal esmentar el vers rimat i els versos desproveïts de rima. I, entre aquests, el vers blanc, especialment de metre llarg i necessàriament regular i ben escandit, acabat sobretot en mot pla i formant part d’una combinació mètrica integrada per versos de la mateixa categoria; aquest tipus era anomenat vers estramp en la poesia catalana clàssica, en la qual rebia el nom de vers fènix quan al mot final de vers, per raó de la seva singularitat, era impossible de trobar-li company de rima, almenys en teoria; el vers solt, varietat italiana del blanc usada de forma regular o variable en sèries d'endecasil·labi, hexasíl·labs i quadrisíl·labs, d’una sola classe o en combinació; i, sobretot des dels postromàntics, els versos lliures, o sia, de metre desigual entre ells i rima ad libitum i que sovint no segueixen cap regla prosòdica. La classificació més corrent es basa en la mesura sil·làbica. Els versos d’una síl·laba (monosil·làbic), de dues i de tres poques vegades formen combinacions mètriques pròpies, ans apareixen com a components de combinacions de metres més llargs; així, en la poesia medieval, el bioc o fragment de vers, o bé els rims multiplicatius, que conferien rima interna al vers en què s’integraven. A partir del quadrisíl·lab els versos tenen una entitat ben definida quant a aptitud i autonomia per a la formació estròfica. Al marge de la seva intervenció subsidiària en estrofes de versos més amples, el vers de quatre síl·labes fou molt usat als Països Catalans a partir de cap al 1400 en tirades d’apariats; n'és l’exponent més alt l'Espill de Jaume Roig. El de cinc, també usat en tirades d’apariats, si bé en menor proporció, i com a complement de combinacions de versos més llargs, no fou gaire emprat a l’edat mitjana en estrofes pentasil·làbiques, mentre que en aquest aspecte s’estengué força, per influx de la poesia castellana, durant la Decadència i la Renaixença, i ha estat conreat modernament. Des dels trobadors catalans, durant l’edat mitjana l'hexasíl·lab fou dels metres més usats, en tirades de versos apariats o en estrofes, i el seu conreu no ha minvat fins avui; a vegades és el resultat de la partició del vers alexandrí, com sol esdevenir-se en les tirades liriconarratives folklòriques. Més important encara és l’heptasíl·lab, emprat ininterrompudament des dels trobadors catalans com a vers d’estrofa; es presenta també en tirades d’apariats o bé en tirades liriconarratives amb els parells rimant en assonància i els senars sense rima (en aquest darrer cas els heptasíl·labs procedeixen de la desmembració d’un vers ample de 7 + 7); aquest tipus fou conegut per la poesia catalana antiga i ho és per la folklòrica, i la seva tradició s’enllaçà després amb la més moderna del metre del romance castellà. Així mateix, obtingué un notable conreu l’octosíl·lab; usat també durant l’edat mitjana des dels trobadors, servia per a l’estrofa i per a la tirada d’apariats o noves rimades, de les quals era el metre característic; en competència amb l’heptasíl·lab durant la Decadència, el retornà a bon lloc la Renaixença; el model més perfecte és el que duu l’accent intern a la quarta síl·laba. A penes usats en la vella poesia catalana culta, l’enneasíl·lab i l’hendecasíl·lab han estat emprats, sobretot a causa de llur ritme, per uns quants poetes moderns, mallorquins especialment, de tendències classicitzants i simbolistes. Dels versos llargs, el clàssic de la poesia catalana antiga és el decasíl·lab, de la forma 4+ 6, amb cesura interna després de la quarta síl·laba, molt determinant de l’esquema rítmic propi d’aquest vers, fins al punt que fou causa del retard de l’adopció del ritme de l'endecasillabo italià per part dels poetes catalans del sXVI; es mantingué des dels trobadors fins vers el 1600. Una altra forma de decasíl·lab és la de 6+4, d’origen èpic francès; M.Milà i Fontanals l’assajà i J.Verdaguer l’usà al Canigó. També fou conegut el de la forma 5+ 5, el qual, al marge de precedents, és l’adopció, usada sobretot per poetes valencians de la segona meitat del sXV i de la primeria del XVI, del vers d'arte mayor o de Juan de Mena, rítmic i fluctuant pel que fa a la cesura interna, que no sempre cau després de la cinquena síl·laba. L'endecasillabo italià, l’accentuació rítmica del qual admet dos esquemes principals (a la quarta, vuitena i desena síl·labes, o a la sisena i desena, i un tercer, menys corrent, a la quarta, setena i desena, però en cap cas fent cesura interna), no fou prou ben adoptat a la poesia catalana fins devers el 1600, a causa de la forta tradició del vers de 4+6, ja indicada; des d’aleshores el seu conreu no s’ha interromput. Cal esmentar, finalment, el vers alexandrí, format per dos hemistiquis separats per cesura, de la forma 6+6. Vers narratiu d’origen francès, fou ben conreat a Catalunya al sXIII i una bona part del XIV, sofrí un cert eclipsi fins a la segona meitat del XVIII, l’impulsà força la Renaixença i compareix en alguns postsimbolistes de preguerra. D’altra banda, com a vers desmembrat, és força corrent en la poesia liriconarrativa folklòrica en forma de tirades de versos hexasíl·labs, els senars sense rima, i els parells amb rima assonant, segons que ha estat dit.
m
Literatura