vescomtat de Castellbò

Evolució del vescomtat de Castellbò

© fototeca.cat

Jurisdicció feudal que comprenia originàriament les valls de Castellbò (dita de Castell-lleó fins a mitjan segle XI), d’Aguilar i de Pallerols.

El 988 el comte Borrell II de Barcelona-Urgell cedí les propietats que posseïa a la vall de Castellbò al vescomte Guillem d’Urgell. Però no fou fins ben entrat el segle XII, després de l’entroncament amb la casa vescomtal de Cerdanya pel matrimoni del vescomte Pere I de Castellbò (~1126-50), besnet de Guillem, amb la vescomtessa Sibil·la de Cerdanya, i de l’aparició al sud del comtat d’Urgell d’un nou vescomte, titular del Baix Urgell (després dit d’Àger), que els primitius vescomtes urgellesos adoptaren la denominació de Castellbò, després d’haver emprat la de vescomtes de l’Alt Urgell (vescomtat d’Urgell). Pere adquirí el 1135, en virtut d’una sentència arbitral d’Ermengol VI d’Urgell, l’important lloc de Ciutat (l’actual Castellciutat) amb el permís de bastir-hi una fortalesa. Fou succeït per Ramon II de Castellbò (1150-85); pel matrimoni (1185) del fill d’aquest, el vescomte Arnau I de Castellbò (1185-1226) amb Arnalda de Caboet, fou incorporat al vescomtat el patrimoni d’aquesta família: les valls de Cabó i de Sant Joan i els drets sobre la vall d’Andorra en qualitat de feudataris de l’església d’Urgell. Llur filla i successora, Ermessenda de Castellbò (1226-1230), es casà (1208) amb el comte Roger Bernat II de Foix, el qual governà el vescomtat (Roger Bernat I de Castellbò) des del 1230 fins a la seva mort (1240) en nom de llur fill menor, Roger I de Castellbò (1230-65), que esdevingué aleshores també comte de Foix (Roger IV de Foix). Amb el seu govern, durant el qual eixamplà els límits del vescomtat per la ribera dreta del Segre fins al lloc de la Penella, entre Oliana i Coll de Nargó, el comtat de Foix es transformà en un estat amb possessions als dos vessants dels Pirineus i amb relacions de vassallatge amb els reis de França i de Catalunya-Aragó alhora. Sota els comtes de Foix, el vescomtat fou ampliat encara amb Tírvia, la vall Ferrera i la coma de Burg, territoris adquirits el 1272 al comtat de Pallars pel fill i successor de Roger IV, Roger Bernat III de Foix (II de Castellbò) (1265-1302); a la mort del seu fill i successor (1302-15), Gastó I de Foix (I de Castellbò i VIII de Bearn, vescomtat que heretà de la seva mare, Margarida de Montcada) Castellbò se separà de Foix-Bearn i passà al segon fill, Roger Bernat III de Castellbò (1315-50) juntament amb els altres dominis catalans de la família (excepte Andorra i el Donasà). El seu fill i successor, Roger Bernat IV de Castellbò (1350-81), adquirí Bar (Cerdanya) i Aramunt (Pallars Jussà). El vescomtat tornà a unir-se al comtat de Foix en rebre el 1391 el vescomte

Els vescomtes de Castellbò

Mateu de Castellbò (1381-98) l’herència de Foix-Bearn-Gabardà (Mateu I de Foix). Castellbò esdevingué, així, el territori marginal d’un domini ultrapirinenc, especialment després de la pèrdua d’una part dels dominis catalans dels comtes de Foix (entre d’altres, Aramunt i Bar arran de la frustrada invasió de Catalunya feta per Mateu (1396) i de la vinculació del comtat de Foix a la casa de Grailly pel matrimoni de la comtessa Elisabet de Foix (i de Castellbò) (1399-1412) amb Arquimbald I de Grailly. Llur fill Joan I de Foix (i de Castellbò) (1412-36) adquirí per al vescomtat Gerri (1426), Bellestar (1430) i Rialb i la vall d’Àssua (1435), aquestes dues últimes, però, retingudes per la corona fins el 1460, essent vescomte el seu fill Gastó IV de Foix (II de Castellbò) (1436-72); partidari aquest de JoanII des de l’inici de la guerra civil (1462), la generalitat de Catalunya en cedí el títol al comte Hug Roger III de Pallars. Mort (1470) el seu fill Gastó (que duia el títol de vescomte de Castellbò en vida del pare), succeïren Gastó IV els seus nets Francesc Febus (1470-83), rei de Navarra des del 1482 (Francesc I de Navarra), i Caterina I de Navarra (1483-1512). El 1512, durant la conquesta del regne de Navarra, Ferran II confiscà els territoris catalans dependents dels comtes de Foix i els uní a la corona de Catalunya-Aragó, i el 1513 cedí el vescomtat de Castellbò a la seva segona muller, Germana de Foix, en dot vitalici, transformat en perpetu per Carles V (1519 i 1523) i amb la facultat de poder-lo alienar. Valent-se d’aquest dret, Germana n'empenyorà (1528) l’usdefruit a Lluís Oliver de Boteller, castellà de Peníscola. Morta Germana (1537), la corona recuperà (1548) el ple domini sobre les terres i els habitants de manera definitiva. No totes les possessions dels comtes de Foix a Catalunya foren considerades com a pertanyents al vescomtat de Castellbò, el qual, des del s XV, era dividit en cinc quarters: el de Castellbò, que comprenia, a més de la vall i de la vila (on residia el batlle, únic del quarter), les valls d’Aguilar i de Pallerols (o d’Elins), els llocs de Taús, els Castells, Castellàs, Biscarbó, Malveí, Guils del Cantó, Vila-rubla, Solans, el priorat de Santa Maria de Costoja i l’honor de Conorbau; el de Ciutat (o Castellciutat), residència habitual del veguer del vescomtat, que contenia la vall de Sant Joan, les batllies d’Aravell-Bellestar i d’Aós de Civís, els pobles d’Estamariu, la Bastida d’Hortons, Adraén i l’abadia de Sant Serni de Tavèrnoles; el d’Organyà, que incloïa la vall de Cabó i la serra d’Ares, les batllies de Sallent- Montanissell i de Coll de Nargó, el priorat de Sant Andreu de Tresponts, la vall de Fígols i el poble de Canelles; el de Rialb, que comprenia la vall d’Àssua, les poblacions de Baiasca i de Biuse i l’abadia de Gerri; el de Tírvia, que englobava la vila de Mallolís, la Ribalera (Romadriu, Castellarnau, Serret i Colomers), el santuari de Sant Joan de l’Erm i les batllies de Burg i de Vall Ferrera. El vescomtat tenia, al començament del segle XVI, un miler de focs repartits en 230 al quarter de Castellbò, 146 al d’Organyà, 150 al de Ciutat, 210 al de Tírvia i 243 al de Rialb. Les franqueses concedides el 1196 pel vescomte Arnau als habitants de Castellbò, ampliades pels seus successors, foren finalment confirmades per Ferran II de Catalunya-Aragó (1513) i Germana de Foix (1514). En les seves funcions de govern, el veguer del vescomtat era assistit per un consell general, compost per representants dels tres braços o estaments.