vescomtat de Castellnou

Armes dels Castellnou

Nom que prengué, a partir del 1020, el vescomtat de Vallespir.

La seva extensió comprenia el Vallespir (alta i mitjana vall del Tec fins a Morellàs), la regió dels Aspres (alt Rosselló) i la vall mitjana de la Tet. En fou capital el castell de Castellnou (esmentat el 994), situat al cor dels Aspres, bressol de la família vescomtal d’aquest nom, els avantpassats de la qual senyorejaven, des del segle X, el castell de Cameles, dins el territori del qual fou erigit, probablement vers el 990, el castell nou. Els vescomtes de Castellnou, enfortits en llur posició estratègica sobre els primers contraforts orientals del Canigó i a la xarnera de les possessions septentrionals dels comtes de Besalú, representaren un paper molt important al llarg del període pròpiament feudal i, encara, fins a la supressió del vescomtat (1321), que precedí de mig segle l’extinció de la família mateixa (1373). Estirp del llinatge vescomtal fou Ansemund, el qual era senyor del castell de Cameles el 941 i posseïa nombrosos alous al Vallespir i al Rosselló. El seu net Guillem I

Els vescomtes de Castellnou

, vescomte de Vallespir, fou el primer, vers el 1020, a emprar la denominació de vescomte de Castellnou. En morir Jaspert de Castellnou el 1321, el seu nebot valencià Dalmau de Castellnou, senyor de Montbram, apareix intitulat a vegades com a vescomte de Castellnou. El seu fill Berenguer de Castellnou, senyor de Castellnou, Montbram, la vall de Sant Martí, Montferrer, Requesens, Bellpuig i Cortsaví, vengué les senyories, el castell i les baronies de Castellnou a Andreu de Fenollet, vescomte d’Illa, i el castell de Requesens al comte d’Empúries Ramon Berenguer I. Extingit el títol vescomtal, els successors dels Fenollet es denominaren senyors o barons de Castellnou, i a la fi del segle XVI el tenien els Llupià, senyors i, més tard, marquesos de Llupià.