Vic

Pont romànic sobre el Mèder, a Vic

© Fototeca.cat

Municipi d’Osona, que centra la plana de Vic, a la confluència del Mèder i del Gurri.

Situació i presentació

El terme, que es troba al bell mig de la comarca d’Osona, limita al NW amb l’extens terme de Gurb, a l’E amb Folgueroles, Calldetenes i Santa Eugènia de Berga, al S amb Malla i Muntanyola i a l’W amb Santa Eulàlia de Riuprimer. A més de la ciutat de Vic, cap administratiu del municipi i de la comarca, el terme comprèn el poble de Sentfores, anomenat també la Guixa, part del nucli urbà de Calldetenes, el raval de Serra-de-senferm, la urbanització el Castell d’en Planes, situada al NW de la ciutat entre la línia fèrria i el traçat de la carretera de Puigcerdà, i els polígons que formen el cinturó industrial de la ciutat. Una bona part de les carreteres de la comarca conflueixen radialment a la ciutat de Vic. Travessa el terme de S a N la carretera C-17 de Barcelona a Ripoll, convertida en autovia que voreja la ciutat. Des de Vic surt també la N-141d en direcció E vers Calldetenes i Vilanova de Sau, i les antigues comarcals C-153 en direcció NE vers Roda de Ter i Olot, i C-154 (el tram inicial des de Vic és denominat C-25D per la seva connexió amb l’Eix Transversal) en direcció NW vers Olost, Prats de Lluçanès i Gironella. A més, hi ha altres carreteres locals com ara les que uneixen Vic amb Manlleu i Torelló, la de Sant Bartomeu del Grau, la d’Arbúcies que passa per Santa Eugènia de Berga i Taradell i la d’Avinyó per Santa Eulàlia de Riuprimer, que va pràcticament paral·lela a l’Eix Transversal (C-25, Cervera-Girona). El 1993 s’inaugurà el sector de Vic de l’Eix Transversal, que suposà una important millora en les comunicacions del terme i de les comarques afectades. Vic disposa d’estació de ferrocarril de la línia de Barcelona a Puigcerdà de la companyia RENFE. El tren arribà a Vic el 1876, quan es posà en marxa el tram entre la ciutat i Granollers, i el 1880 la línia ja arribava a Ripoll i Sant Joan de les Abadesses.

El marc físic

El terme de Vic es troba al centre de la Plana, raó per la qual el municipi mostra un relleu planer, amb pocs desnivells. Aquest sector de la Plana es troba situat entre els 484 m de la ciutat i els 700 o 800 m que s’assoleixen al sector de ponent. La Plana, però, orogràficament, és una conca d’erosió fluvial envoltada completament per altes muntanyes —el Montseny i la Serralada Transversal—, que, com una barrera, provoquen uns efectes climatològics característics d’aquest sector de la comarca. És característica del paisatge vigatà la boira de l’hivern, fenomen que sovint és degut a la inversió tèrmica. Quan als dies d’hivern se situa un gran anticicló damunt la península, i el cel es manté serè i el vent en calma, la peculiar orografia de la Plana fa que l’aire fred resti enclotat. Els sectors més elevats del terme són a la banda de ponent, on hi ha el pla de Sant Sebastià, que s’aixeca sobre la plana a més de 700 m d’altitud, o altres petits serrats o turonets, com ara el serrat de Sant Ramon (574 m) i el Castell d’en Planes (534 m). La ciutat de Vic es troba prop de la confluència de dos petits afluents del Ter: el Gurri, procedent del peu del Montseny, i el Mèder, format per les rieres de Muntanyola, de Santa Eulàlia de Riuprimer i de Sant Joan del Galí. Tot i ésser rius de poc cabal, en especial el Mèder, són els que han afavorit la seva florent indústria de les adoberies i també els responsables d’alguns desbordaments. El Mèder travessa el centre de la ciutat d’W a E i vessa les seves aigües per l’esquerra al Gurri. El Gurri, afluent del Ter, drena les terres més llevantines en direcció S-N, formant en part el límit natural amb el terme de Calldetenes. També per l’esquerra hi desguassa el Rimentol. Biogeogràficament, les terres del sector vigatà de la Plana es troben dins el domini de la vegetació eurosiberiana, on potencialment apareixeria un bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis). Aquest bosc de roures sense cap tipus d’intervenció humana seria el paisatge natural que hom trobaria a la Plana de Vic, però només en resten claps, ja que ha estat molt destruït en convertir aquestes terres en conreus i pastures, d’una banda, i en zones residencials o industrials, de l’altra. La presència del roure a les terres de la Plana és deguda, en part, a les condicions climatològiques i a la fertilitat i la humitat dels sòls. Així, com a conseqüència del procés de la inversió tèrmica, hom troba, al contrari del que seria habitual, roures a la plana i alzines als vessants que s’enlairen sobre aquesta. A més, el fet que les roques que formen els sòls de la Plana siguin margues, material tou i fi que permet una absorció elevada d’aigua, fa que aquesta es retingui en majors quantitats, de manera que la Plana esdevé un terreny apte per a espècies que necessiten més humitat, com ara els roures, en lloc de l’alzina.

La població

La població (vigatans) era present ja en èpoques del Neolític, com ho testifiquen les troballes arqueològiques pertanyents a aquesta etapa prehistòrica. Posteriorment va aparèixer la tribu ibèrica dels ausetans, els quals vivien en la ciutat antecessora de Vic, Ausa. Amb posterioritat aparegueren els romans, els cristians i els àrabs. La restauració de la Plana es féu al llarg del segle IX. Els primers censos o fogatjaments generals de Catalunya, decretats per la cort de Cervera el 1358-59, es feren a la comarca el 1365. Segons aquest registre, Vic disposava de 501 focs. A la fi del segle, el 1397, la ciutat tenia un total de 447 focs o uns 2.000 h, xifra que es considera la meitat dels que tenia al principi del segle; aquesta davallada foren les pestilències i les lluites de mitjan del segle XIV. Posteriorment, aquest nombre anà augmentant fins a mitjan segle XVI, tot i una certa incidència negativa que es donà el 1515. La ciutat de Vic experimentà un creixement real al llarg del segle XVI i el principi del XVII. Aquesta notable puja demogràfica fou acompanyada d’una evident millora del tipus de vida, reflectida en les edificacions. El segle XVIII fou un moment important per al conjunt de la ciutat, sobretot entre els anys 1782-89, en què la població superà els 2.000 h. En aquest segle Vic era una ciutat amb fàbriques de llana, cotó, lli i cànem que denotava el seu progrés en la renovació dels seus edificis públics i en la construcció de noves cases de nobles enriquits. Tot i el petit retrocés experimentat al llarg de les primeres dècades del segle XIX, el nombre de 10.000 persones ja fou superat a la ciutat abans que no es fes el primer cens modern de població el 1857. És a partir d’aquesta data i fins el 1900 que la població davallà, però, iniciat el segle XX, el conjunt de la població tendí a créixer, especialment després de l’any 1950, quan es donaren les primeres onades migratòries atretes pel potencial econòmic de la ciutat de Vic. El paper tradicional com a centre comarcal juntament amb la instal·lació d’una certa indústria alimentària van generar un apreciable creixement de la població durant la dècada del 1950. El desenvolupament posterior, tant del sector terciari com de la indústria, donà lloc a un trasllat de joves dels municipis veïns cap a la ciutat, el qual es va mantenir durant la dècada de 1960. Tot i els 30.155 h que assolí Vic el 1981, la crisi econòmica frenà aquest creixement i la ciutat experimentà una pèrdua de població, deguda en bona part a l’existència d’un balanç migratori negatiu; així, es baixà a 28.736 h el 1991, però posteriorment es produí una revifada demogràfica de manera que s’assoliren els 32.703 h el 2001 i els 37.825 h el 2005.

L’economia

L’agricultura i la ramaderia

El sector primari té poca incidència en el conjunt de l’economia vigatana. El sector secundari i el terciari són els que han pres més força i els que concentren la major part de la població ocupada. Tot i així, el terme de Vic té una extensió considerable de terres de conreu, dedicades sobretot als cereals (blat, ordi, civada) i als conreus farratgers. La darreria del segle XX, però, ha estat marcada per un retrocés de les terres dedicades a l’agricultura, moltes de les quals han estat requalificades com a sòl industrial, comercial o residencial. Pel que fa a la ramaderia, Vic és la capital d’una de les comarques amb més tradició ramadera de Catalunya, sobretot pel que fa al sector del bestiar porcí. Un dels productes de més qualitat és la llonganissa de Vic, que el 1988 obtingué la denominació de producte de qualitat. A més de la cria de bestiar porcí destaquen també la cria d’aviram, la cria de bestiar boví i la cunicultura. A la zona d’equipaments situada als antics terrenys de Campsa, que començà a funcionar el 1990, s’hi pot trobar una llotja de contractació de bestiar, que fins aleshores era a la plaça dels Màrtirs de Vic —també coneguda popularment com la plaça dels Porcs—, i un centre capdavanter en investigació genètica ramadera.

La indústria

El procés d’industrialització de la ciutat de Vic arrenca a partir de la dècada del 1920, amb l’inici de l’electrificació moderna. La indústria vigatana es concentra bàsicament en tres sectors: el de la pell adobada, el metal·lúrgic i l’alimentari. La indústria de la pell adobada és el sector industrial amb més tradició i més pes de la ciutat. Es concentra majoritàriament als voltants del Mèder i el Gurri. L’origen d’aquest sector es troba en els avantatges derivats de la situació i el clima, tot i que aquests factors ja han perdut importància a causa, entre d’altres, dels nous sistemes d’assecatge artificial, que han reduït la importància del clima. De les principals empreses del ram, entre les quals destaca Colomer i Munmany (una de les principals empreses del sector de l’Estat espanyol) depenen un grup de petites indústries que realitzen diverses fases del procés industrial per encàrrec d’algun d’aquests grups o bé que estan especialitzades en algun tipus de producte concret. Amb tot, la indústria de la pell ha sofert períodes de fort retrocés com a conseqüència, en part, de la competència d’alguns països subdesenvolupats i de les dificultats d’algunes empreses per a exportar els productes. El sector metal·lúrgic sorgí de les necessitats de la indústria tèxtil i de la reparació i la fabricació d’eines per a l’ús agrícola i ramader. La diversificació del sector ha portat a la fabricació de maquinària hidràulica, electrodomèstics i altres tipus d’aparells. El sector alimentari va molt lligat amb la comercialització dels productes derivats de les activitats agràries, com ara l’elaboració d’embotits, els escorxadors i l’elaboració de pinsos i de llet. Cal esmentar la Cooperativa Agrària Comarcal Plana de Vic (1966), vinculada a la producció de derivats del sector ramader en general (embotits, llet i pinso). L’any 2005 s’inaugurà la planta d’envasament de Llet Nostra. Dins el sector tèxtil hom pot destacar empreses dedicades a la confecció de peces de vestir (corbates, mocadors...) i a la fabricació de filats de cotó i fibres. Pel que fa a la resta d’indústries, hi ha empreses del sector químic així com d’altres dedicades a la fabricació de mobles. La localització de la indústria vigatana se situa en part dins el nucli de la ciutat a tocar dels rius, però les noves estructures de la urbanització industrial han fet necessària la concentració de les empreses entorn els eixos viaris i que se situessin fora del nucli urbà per tal de dinamitzar les mateixes pràctiques industrials i també per alliberar la ciutat d’aquesta càrrega. D’altra banda, la situació de la comarca respecte de la influència de l’àrea industrial barcelonina i l’estat de la xarxa viària han impedit durant molt de temps que es produïssin a Vic els efectes d’una industrialització massiva i indiscriminada. Durant molt de temps el sòl d’altres municipis de l’entorn s’utilitzà per a ubicar les empreses que no tenien cabuda a l’àrea industrial de Vic. Ara bé, la millora de la xarxa i la disposició ordenada dels polígons industrials han fet possible un nou desenvolupament industrial. D’entre els polígons més importants, destaquen el Polígon Industrial de Vic o Polígon Industrial de la Carretera de Roda, al NE de la ciutat, el Polígon del Sot dels Pradals, entre la carretera de Sant Hipòlit de Voltregà i els límits del Polígon de Mas Galí (Gurb), el Polígon de Mas Beuló, situat entre la carretera de Sant Hipòlit de Voltregà i la de Manlleu, i el Parc d’Activitats Econòmiques d’Osona, al N de la ciutat.

El comerç

Vic ha estat tradicionalment una ciutat amb una forta preponderància comercial, que encara avui es manifesta en el fet que és centre comercial de la comarca d’Osona i, en part, de l’àrea d’influència de les terres veïnes, amb un bon nombre de petits comerços i amb grans superfícies comercials. Hi són presents moltes de les grans cadenes del vestir i alimentàries, i hi ha, a més, una delegació de la Cambra de Comerç de Barcelona. De fet, Vic fou el centre de contacte entre el món artesà, que era el proveïdor de productes manufacturats, i el món agrari, que venia els excedents. El comerç vigatà va sofrir una gran davallada al segle XV com a conseqüència de les calamitats que havia patit la ciutat. L’any 1583 es va establir la Taula de Canvi, antecedent de la banca, però malgrat tot la ciutat no es recuperà fins després de la guerra de Successió. A Vic es fa mercat dos dies a la setmana: un el dimarts i l’altre el dissabte. Aquest mercat ha esdevingut, a més, un dels reclams turístics de la ciutat, ja que té lloc a la plaça Major o plaça del Mercadal. Madoz ja parlava d’aquesta plaça, on es feia el mercat diari a més dels setmanals i les fires. Menció especial feia dels mercats del dissabte de Pasqua de Resurrecció i el dissabte de Tots Sants. Hi ha, a més, el recinte del Mercat Municipal, que és obert de dimarts a dissabte. Les fires també tenen una forta tradició, i Madoz ja en feia referència en els seus escrits. N'esmentava dues d’anuals, que se celebraven el 3 de maig i el 29 de setembre, en les quals es comerciava bestiar oví, cabrú i boví i materials tèxtils. També es feien fires anuals el 28 de desembre i el 17 de gener, però en aquestes sols era objecte de compra i venda el bestiar porcí. Relacionat amb les activitats del sector ramader se celebrava cada dissabte a la plaça dels Màrtirs de Vic un mercat de bestiar, que modernament es traslladà a unes noves instal·lacions al sector d’equipaments del Sucre. També el primer dissabte de cada mes se celebra a la plaça dels Sants Màrtirs un mercat d’antiguitats i el segon dissabte de cada mes se celebra a la plaça Major un mercat de dibuix, pintura i escultura. La principal fira de caràcter anual que hom celebra a Vic és el Mercat del Ram, que té lloc el dissabte anterior al Diumenge de Rams i la primera edició del qual es féu l’any 875. És una fira agrícola i ramadera on es fan des d’exposicions de bestiar i maquinària fins a subhastes i concursos, com ara el Concurs Català de Raça Frisona, que se celebra des del 1987. Entre altres mostres anuals que se celebren a la ciutat es poden destacar el Mercat de la Música Viva, que des del 1989 aplega gèneres tan diversos com el pop-rock, el jazz, la música clàssica i la tradicional, i entorn del qual es fan paral·lelament tertúlies, conferències i exposicions, a més d’actuacions en directe per tal de promoure nous grups musicals; el Vic Antic, que té lloc durant el mes d’agost, el Vic Enllaç, que se celebra des de 1993, la fira Vic Neu-Saló Català de la BTT (1996), orientada tot tipus d’esports, la Fira de Sant Nicolau, que acull un mercat medieval durant el mes de desembre, per la Puríssima, i el Vic Motor (1998) al mes de juny. També es fan pires relacionades amb la festa i amb la construcció i l’habitatge.

Els serveis i el turisme

Com a capital comarcal, Vic concentra la major part dels serveis de caire administratiu; la seu del Consell Comarcal d’Osona es troba al remodelat edifici de l’antiga Fàbrica del Sucre, situat a l’oest de la ciutat, en una zona que s’ha habilitat com a centre de serveis i equipaments diversos. L’oferta d’assistència sanitària a Vic és molt variada i respon a la d’un cap comarcal. Disposa de diferents centres d’assistència primària, centres de mutualitat privada, centres especialitzats (dedicats a les discapacitats físiques, psíquiques, etc. ) i quatre hospitals: l’Hospital General de Vic (1987), la Quinta Salut l’Aliança (1938), l’Hospital de la Santa Creu i la Clínica Sant Josep (1958). Vic és també el nucli principal de la comarca pel que fa a l’educació. Disposa d’un bon nombre de centres que cobreixen l’ensenyament fins el batxillerat i existeix, a més, la possibilitat de cursar estudis superiors a la Universitat de Vic (UV). Els antecedents històrics dels estudis superiors a Vic s’iniciaren ja a l’edat mitjana, amb la restauració de la seu episcopal de Vic (970-880), època en que es va crear l’Escola Catedralícia, coneguda també com a Canònica, que posteriorment es denominà Estudi General. Aquest fou el precedent de la Universitat Literària creada el 1599 amb la concessió d’un privilegi atorgat pel rei Felip III. L’any 1717, acabada la guerra de Successió, es va abolir la Universitat Literària. El Seminari Tridentí, fundat el 1749, va suplir durant els segles XVIII i XIX la manca d’estudis universitaris i va tenir un important paper en l’àmbit formatiu i cultural de la ciutat i de tot el país; va comptar amb estudiants tant coneguts com Jacint Verdaguer o Jaume Balmes. L’any 1968 el Seminari de Vic va cloure les seves activitats docents. Els precedents immediats de l’actual UV es troben amb la creació, l’any 1984, de la Fundació Universitària Balmes (FUB), que va assumir la titularitat de l’Escola Universitària Balmes de Formació del Professorat (hereva de l’Escola Normal “Jaume Balmes” del bisbat), que ja havia iniciat les seves activitats el curs 1977-78, adscrita a la Universitat de Barcelona (UB). El 1979 aquesta escola impulsava la creació de l’Editorial Eumo. L’any 1985 s’integrà a la FUB l’Escola Universitària d’Infermeria, creada el 1979 i adscrita també a la UB. La unificació de la titularitat jurídica d’aquests centres universitaris dins la FUB es va expressar amb la denominació d’Estudis Universitaris de Vic, que va veure incrementar la seva oferta en anys posteriors: l’Escola d’Estudis Empresarials d’Osona (curs 1987-88), adscrita a la UB, l’Escola Politècnica (curs 1989-90), adscrita a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i la Facultat de Traducció i Interpretació (curs 1993-94), adscrita a la UB. La creació d’una segona fundació universitària, amb el nom d’Eusebi Molera i que va incorporar els centres i titulacions tecnicocientífiques, va possibilitar encara ampliar els estudis superiors. Així, per exemple, el curs 1996-97 es va posar en marxa la llicenciatura d’Administració i Direcció d’Empreses, adscrita a la UB en el marc d’una nova Facultat de Ciències Jurídiques i Econòmiques, que integrava també la ja existent diplomatura de Ciències Empresarials, que té la seu en un modern edifici al campus de Miramarges, on hi ha també la seu dels serveis generals de la Universitat de Vic, creada el 1997. Per altra banda, el curs 1998-99 s’iniciaren les activitats de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Vic, vinculat a la Facultat de Teologia de Catalunya i depenent del bisbat (la seu es troba a l’edifici del Seminari de Vic). A part dels estudis universitaris, el municipi de Vic disposa també d’altres centres que contribueixen a l’oferta educativa, com ara una l’Escola de Turisme, l’Escola d’Art, l’Escola de Dansa o l’Escola Municipal de Música de Vic. Vic disposa, per altra banda, d’un bon nombre d’instal·lacions esportives, moltes d’elles de caràcter municipal i d’altres privades. Destaquen els dos estadis d’atletisme, un dels quals és situat en una àmplia Zona Esportiva Municipal, les pistes del Club de Tennis Vic i el complex poliesportiu del Club Patí Vic, el pavelló del qual fou l’escenari de competicions d’hoquei patins celebrades a la ciutat durant els Jocs Olímpics de Barcelona, l’any 1992. Pel que fa al turisme, Vic és una ciutat amb un nombre destacat d’edificis públics i privats de gran interès i amb un destacat llegat històric. Molts d’aquests es concentren dins el recinte de la plaça Major. D’altra banda, l’oferta d’allotjaments és variada (hotels, fondes, alberg de joventut, etc.).

La ciutat de Vic

Morfologia urbana

El nucli antic

Una de les principals característiques de la ciutat de Vic (484 m) és que, tot i el seu progrés i vitalitat, no ha perdut el seu caràcter de ciutat antiga, amb un nucli antic ben conservat i protegit i una creixença que s’estén per unes barriades força homogènies que no dificulten la persistència del Vic tradicional. El sector conegut com a nucli antic és el que resta comprès dintre del que hom coneix com les Rambles. Aquest nucli és format per carrers estrets i tortuosos, amb desnivells pronunciats i pavimentats amb llambordes. És un centre comercial d’importància, sobretot la plaça Major i els carrers que hi conflueixen: el dels Argenters, la Riera, Sant Cristòfol o la plaça del Pes. D’altra banda, és el centre turístic de Vic per excel·lència, ja que hom hi troba bona part dels edificis més destacats i importants de la ciutat: la Catedral, el conjunt Episcopal, el temple romà i les velles cases nobiliàries o de ciutadans rics com ara Parrella, Prat, Bojons, Cortada, Masferrer, Rocafiguera, Abadal, Costa, Ferreres o Clariana. S'hi troba també la casa de la ciutat, en un angle de la plaça Major. El nucli antic es trobava inicialment a redós de les muralles. Les rambles i els passeigs que envolten la ciutat són el resultat de les dràstiques disposicions del virrei o lloctinent del Principat, Joan Josep d’Àustria, que el 1655 va fer enderrocar tots els ravals i les cases que tocaven la muralla per tal de fortificar la ciutat. Amb aquesta mesura, van netejar-se i consolidar-se les velles muralles, fetes construir pel rei Pere III entre els anys 1368 i 1378, en substitució d’unes d’anteriors aixecades a partir del segle XII. L’enderroc donà lloc a la construcció de les Rambles. La disposició i el perímetre d’aquestes muralles és ben conegut per antics gravats i per testimonis arqueològics. Constaven de set portals i de trenta-tres torres, però en romanen només tres i un bon tros de mur en la part contigua al Palau Episcopal, la catedral i la rambla de Montcada. La resta va desaparèixer entre el segle XIX i el XX. A l’extrem del carrer de la Ramada es pot trobar el fonament d’una de les torres de l’antic portal de Malloles, en record d’un dels portals que donaven accés a la ciutat. Una altra d’aquestes torres era al davant del carrer de les Adoberies, a l’inici de la rambla de Montcada, i fou destruïda el 1895 per eixamplar la Rambla. Altres torres del sector del Passeig, que es trobaven incloses dins les edificacions modernes, van ser destruïdes.

La Plaça Major

Aspecte de la Plaça Major de Vic

© CIC-Moià

L’espai obert més important del recinte antic de la ciutat és la plaça Major o del Mercadal, la qual constitueix un dels espais urbans més interessants tant per les seves característiques físiques, com pel seu bagatge històric i cultural. Des del punt de vista de la morfologia urbana, el Mercadal representa el centre de l’esquema radial en què s’estructura la ciutat. Situat sobre un petit turó hi conflueixen els vials envers la resta de les poblacions de la comarca, i ha estat des dels orígens l’espai que ha expressat la vocació comercial de la ciutat. D’altra banda, hom troba a la seva façana una síntesi arquitectònica de tots els estils reproduïts a la resta de la ciutat. En destaquen també les arcades que, tot i ser diferents entre elles, presenten un conjunt harmoniós. Dins aquest recinte destaca la casa de la ciutat de Vic, que té com a base l’edifici del consell de la part reial de Vic, construït vers l’any 1358 a la plaça Nova i format per una edificació gòtica amb arcs a la planta baixa i una sala al pis superior, coneguda amb el nom de Sala de la Columna. Aquest primer nucli fou ampliat amb un pis superior, amb una galeria, el 1493, i ornat amb un gran finestral gòtic el 1509, obra de l’escultor provençal Jaume Cavallers. L’edifici inicial fou ampliat amb l’adquisició de cases veïnes al segle XVI, per tal d’instal·lar-hi les dependències destinades al pes dels grans, l’arxiu i la taula de canvi, i fou totalment remodelat a partir del 1670, gràcies als plans del tracista i llec carmelità fra Josep de la Concepció. Al nou edifici es construí una torre, amb una torrella per al rellotge i un pòrtic a sota. Des d’aleshores, l’edificació ha estat millorada i embellida segons les circumstàncies i exigències de la seva destinació, respectant-ne sempre l’estructura inicial. Cal remarcar-hi la Sala del Consistori, amb una llinda a la porta que és sostinguda per dues cariàtides, la qual fou remodelada el 1890, quan s’hi instal·là la Galeria de Vigatans Il·lustres. En aquest edifici es troba l’Arxiu Municipal.

El temple romà i el castell dels Montcada

Temple romà de Vic

© CIC-Moià

El primer monument vigatà per la seva antiguitat històrica és el temple romà, que es troba dins l’àmbit i les ruïnes del que fou castell dels Montcada. Situat vers el carrer del Pare Xifré, s’ignora la divinitat a la qual era dedicat el temple ausetà, per bé que és possible que fos dedicat al culte imperial de Roma i de l’emperador, culte que anava a càrrec dels sevirs augustals. Construït al segle II, resistí les diferents destruccions que sofrí la ciutat fins al segle XI, en què fou englobat dins la nova construcció del castell de Vic, o castell dels Montcada. Com és sabut, en restaven tres murs i els altres formaven el pati interior del castell dels Montcada. La seva existència era del tot ignorada fins el 1882, quan es prengué l’absurda decisió d’enderrocar el castell, que havia servit de presó. En fer-se l’enderroc, el temple fou descobert pels vigatans il·lustrats de l’època. Fou restaurat i posteriorment es recompongué la columnata de l’atri, d’acord amb les mides d’un tros de fust recuperat i la repetició d’un dels capitells de l’angle de l’atri. El 1959, es completà el frontó de coronament de l’atri i la columnata. La petita edificació es compon d’una cel·la que s’alça sobre l’estilòbata del pòdium o pedestal, amb l’escalinata d’accés i la façana vers llevant. Les columnes, refetes sobre restes trobades en l’obra, són llises i tenen la base jònica i el capitell corinti. Les parets de la cel·la són formades per grans blocs de pedra picada a les cantonades i tres pilars de grans blocs dins els murs laterals, on alternen els de posició vertical amb els de posició horitzontal, i un en el mur del fons. Els paraments intermedis són revestits de petits blocs de pedra picada posats en filades tant a l’exterior com a l’interior dels murs. Tota l’alçada dels seus murs, inclòs el de la part interior de l’atri, és coronada per un entaulament jònic, format per l’arquitrau, el fris i la cornisa, tot amb grans blocs de pedra. Els capitells són tots idèntics i refets, imitant l’únic autèntic, que es conserva en l’angle SE de la cel·la. L’edifici fou propietat de l’antic Cercle Literari de Vic, i es destinà a exposicions i conferències i actes culturals de la ciutat. Aquesta petita edificació és el millor testimoni de la romanitat del país, imposada pels funcionaris imperials del segle II, i és ara tot un símbol per a la ciutat de Vic. Durant molt de temps hi hagué entorn seu el Museu Lapidari. A la part del darrere del temple romà, i sobretot a la banda N del temple, hi ha les escasses restes del castell dels Montcada que se salvaren de la demolició del 1882. Es tractava d’un edifici romànic de planta i amb dos pisos separats per voltes massisses, amb estrets finestrals de doble esqueixada en el primer pis i arcades en la galeria del pis superior. Es conserva una planta i un croquis del castell, una de les millors edificacions del romànic civil català. Fou residència del veguer i seu de la cúria reial, graner de la ciutat i finalment presó, utilitzacions totes elles amb unes connotacions socials que el feren veure com un edifici sinistre, i que possiblement es tingueren en compte a l’hora de mirar de fer-lo desaparèixer.

La catedral de Vic

Si bé no ha quedat cap resta coneguda de la primitiva catedral d’Ausona, es creu, per tradició, que era situada darrere el temple romà, a l’indret on segles més tard hi hagué l’església de Sant Sadurní, ampliada posteriorment i convertida en l’actual església de la Pietat. Ho confirma el nom de Paradís amb què es coneix tradicionalment la placeta situada darrere la Pietat, en la qual han estat trobades sepultures que es remunten al segle VI. Aquest mot de Paradís viu encara a la ciutat de Barcelona a l’anomenat carrer de Paradís —darrere de la catedral de la Ciutat Comtal—, a Vallparadís (Terrassa), i en altres indrets, i era el nom que es donava als cementiris situats davant l’atri de les basíliques. Tant la catedral com el bisbat desaparegueren amb la invasió i la desorganització de la Plana per part dels sarraïns, ocorreguda entre els anys 715 i 717, segons les darreres precisions històriques. Amb tot, persistí el record de la diòcesi, que fou refeta, segurament amb una major extensió que no pas l’antiga, a partir del 879, centrada en una nova catedral, del 888. La catedral actual, amb el conjunt d’edificis que l’envolten, com el Palau Episcopal, l’antiga escrivania o Cúria Fumada i el carrer de l’Albergueria, forma un centre turístic de primer ordre, on es barregen estils i maneres de construir que van del romànic a l’estil neoclàssic imperant en la façana principal de l’església o el desplegament pictòric de tons daurats i grans cortinatges de púrpura amb què Josep Maria Sert va decorar el seu interior. No s’ha conservat cap element visible de la catedral aixecada el 888 i ampliada al segle X, a excepció d’alguns capitells califals, dels volts del 975, aprofitats pel bisbe i abat Oliba en la cripta de la nova catedral romànica que aquest féu aixecar i consagrar el 1038. Fins a l’època d’Oliba, el conjunt d’esglésies episcopals vigatanes era format per tres esglésies, dedicades a sant Pere, santa Maria i sant Miquel. El bisbe Oliba féu construir un nou temple amb una nau de nou metres d’amplada i un transsepte en el qual s’obrien cinc absis, el principal dedicat a sant Pere, i els altres a sant Joan, sant Pau, sant Feliu i sant Miquel. Així desaparegué l’antiga església de Sant Miquel, però, en canvi, es conservà i millorà l’església de Santa Maria, situada davant la catedral, on ara hi ha la plaça i el petit monument dedicat a la Mare de Déu. Oliba féu construir, sota l’absis major, una cripta dividida en tres naus per columnes i capitells i, aïllada al flanc N del temple, féu alçar la torre del campanar, que es va acabar vers el 1064. Són aquests els dos únics testimonis que ens han pervingut de l’antiga catedral romànica. El campanar és una de les obres típiques del romànic català de tipus llombard, amb els pisos dividits per un fris de dents de serra i emmarcats per lesenes i arcuacions cegues, entre els quals s’obren els finestrals en gradació d’obertures partides per una o dues columnes. El pis superior fou modificat fa molts segles, quan serví de talaia o de guaita per a la ciutat. Tota l’obra, que sofrí molt pels terratrèmols del segle XV, que obligaren a tapiar els finestrals, fou restaurada al segle XX. La cripta fou cegada en construir la nova catedral, el 1782, i fou recuperada el 1943, amb motiu de la restauració de la catedral actual, després de la crema del 1936. Se'n localitzaren tots els elements arquitectònics i escultòrics, i només calgué fer-li noves voltes de creuer. Oliba havia aprofitat, en fer la cripta, antics capitells califals, que va adaptar a noves columnes i que constitueixen un motiu de gran interès arqueològic. Les voltes de creueria anaven d’aquestes columnes i capitells a d’altres de factura rudimentària, adossats als murs. El sòl de la cripta és format per cercles de pedres a l’entorn de discs centrals, situats al centre de cada tram de l’obra i que formen un rústec record dels vells mosaics. Al segle XII la catedral olibana sofrí una transformació o enriquiment amb una decoració general al fresc, una portada esculpida semblant a la de Ripoll i un perllongament de la cripta. Dels frescos de decoració es conserva un fragment al Museu Episcopal, descobert arran de les obres de restauració del 1943, com també molts elements i tota la base de la portada, romànics. Els claustres feien costat a l’antiga catedral. Eren uns claustres romànics molt rústecs, situats al centre de les antigues cases canonicals i altres dependències romàniques descobertes al pis inferior del Palau Episcopal. A partir del 1318 començà l’edificació d’un claustre gòtic sobre l’antic claustre romànic, que continuà tot al llarg del segle XIV. Hi treballaren Ramon Despuig (1318-33), Bartomeu Ladernosa (1337-50) i Antoni Valls (1388-1400). L’obra es féu construint pilars de contrafort que revestien els pilars de les arcades romàniques, que enquadraven en el pis superior les altes arcades gòtiques que havien de contenir les claraboies calades en pedra, suportades per tres lleugeres columnetes, a manera de grans finestrals. Entorn del claustre es construïren capelles, la sala capitular i sepulcres notables, que desaparegueren en construir-se la nova catedral i amb el trasllat del claustre, efectuat a partir del 1802. En aquest trasllat fou refet el claustre amb un traçat regular, i els arcs sobrants es posaren a manera de galeria en el mur de l’ala meridional que mira al Mèder. La catedral romànica subsistí amb algunes modificacions fins a la fi del segle XVIII. El transsepte havia estat modificat entre els anys 1401 i 1430. Els murs interiors es reforçaren amb pilars per tal de deixar espais per a capelles laterals, i al principi del segle XVII es decidí de renovar tota l’edificació, però només es construí la capella de Sant Bernat i les tres següents a la part N, a càrrec de l’arquitecte Jaume Vendrell. La renovació total s’inicià el 1781, segons els plans de l’arquitecte Josep Moretó i Codina. Fou aprofitada l’obra de la part N, iniciada el 1633, i també el campanar, però es prescindí de tota la resta, inclòs el claustre, que fou desmuntat i les pedres del qual es numeraren. L’obra durà fins el 1803, quan fou consagrada la nova edificació. El transcurs de les obres fou accidentat a causa de les pressions de la Real Academia de San Fernando, que volia fer conservar part de l’obra vella i respectar l’església de Santa Maria la Rodona, reedificada el 1180. Tot i així prevalgué la posició radical i iconoclasta dels Moretó. El nou edifici resultant de les obres és un recinte ample, dividit per pilars en tres naus de la mateixa alçada, cobert amb voltes hemisfèriques i acabat amb un presbiteri poligonal. Les naus laterals tenen sèries de dues capelles sota cada tramada de voltes. La seva façana és severa i freda, com correspon a un estil neoclàssic excessivament acadèmic. La catedral nova fou decorada a l’inici del segle XX pel pintor Josep Maria Sert. Aquesta decoració s’acabà el 1930 pel que fa als murs laterals, i el pintor presentà el projecte de decoració de les voltes. Era una decoració semblant a l’actual, de la qual resten abundants testimonis gràfics. Fou destruïda, com tota la catedral, el 1936. Després del 1940 el pintor emprengué de nou la decoració de la catedral restaurada, que es trobava llesta fins a l’alçada de la sotacornisa en el moment de la seva mort, al novembre del 1945. L’artista en modificà el temari, i en aquesta segona versió hi pintà temes de la Redempció o vida de Crist, amb escenes del pecat original, pacte amb la mort i transmissió de la mort a la humanitat. Les pintures anteriors eren més d’exaltació de Crist i de l’Església. La nova decoració és feta a manera de grans relleus contrastats pels jocs de llum que donen vida i força a les representacions, obtingudes amb tons daurats i marrons i grans cortinatges vermells. Hi destaquen el gran tema del Calvari, fet com un políptic, al fons del presbiteri, i un altre gran políptic al mur del final del temple, amb escenes com l’expulsió dels mercaders, el pretori de Pilat i Crist amb la Creu a coll. Mort Josep Maria Sert, el seu auxiliar Miquel Massot reproduí en les llunetes de la sobrecornisa els temes de les Benaurances que el seu mestre havia realitzat en la decoració destruïda per la crema del 1936. La catedral conserva algunes peces salvades d’aquesta destrucció, peces d’un gran valor, com el retaule d’alabastre policromat de Pere Oller, esculpit el 1420 i dedicat a santa Maria i a sant Pere; la capella de Sant Bernat Calbó, amb l’urna barroca d’argent on reposen les seves restes, feta el 1728 per l’orfebre Joan Matons; la capella de la Mare de Déu de Montserrat, amb la tomba del bisbe Josep Torras i Bages i un Crist jacent de J. Llimona; algunes talles i retaules nobles i el monument funerari del filòsof Jaume Balmes, situat al centre del claustre i erigit el 1865; s’hi pot veure també l’antiga sala capitular, o capella de Sant Miquel, i la capella de la Rodona, construïda el 1806 i ara sense culte. El 1992 es descobriren una sèrie de troballes arqueològiques importants. Entre aquestes, es destaquen una part dels fonaments de l’antiga catedral romànica, murs de reformes gòtiques i una gran sepultura.

El Palau Episcopal

L’actual edifici del Palau Episcopal fou erigit sobre l’antiga residència episcopal, de la qual s’han trobat antics murs, entre ells part d’una capella o església romànica, segurament la capella de Sant Narcís, construïda en temps de l’abat Oliba. Consta d’una sèrie d’edificacions bastides a l’entorn d’un pati central. La part de migdia fou construïda en temps del bisbe Jaume de Copons (1665-74), i és formada per una gran façana coronada per dues torres amb galeries. En canvi, la part immediata a la catedral fou edificada en temps del bisbe Francisco de Veyán (1784-1815), excepte la tribuna de damunt del portal d’entrada, que fou manada construir pel bisbe Torras i Bages. El Palau té com a dependència més notable la Sala dels Sínodes, la decoració mural i del sostre, completada pel pintor Garcia vers el 1845. S'hi exposa la galeria de bisbes de la diòcesi, amb retrats pintats per Marià Colomer i Llucià Romeu, amb epígrafs llatins redactats per Jaume Villanueva. L’edifici adossat a la catedral, a la banda N, és l’antiga escrivania eclesiàstica, reconstruïda al segle XVIII, edifici que es destina a sagristia i dependències annexes a la catedral. Des de l’edifici del Palau Episcopal hom pot accedir al pis superior del claustre de la catedral on es troba l’Arxiu i la Biblioteca Episcopal de Vic, amb uns dels fons més importants de la ciutat. Darrere la catedral s’inicia un carreró que fineix amb el mur de la capçalera del temple i que té el nom evocador de carrer de l’Albergueria, perquè hi havia l’antiga albergueria o hospital de pelegrins, documentada des del segle XI. Se'n conserven encara l’església i restes de l’edifici. Totes les cases situades entre aquest carreró i la muralla de la ciutat són construïdes sobre antigues edificacions romàniques, visibles encara en el seu pis inferior, d’un potencial gran valor arqueològic.

Les esglésies vigatanes

D’altra banda, si l’edifici de la catedral i el seu conjunt són importants, Vic s’ha guanyat la fama de ciutat levítica i religiosa per l’elevat nombre d’esglésies que s’hi troben, la major part situades en el nucli antic i els ravals propers a l’antiga muralla, on s’instal·laren, a partir del segle XIV, els principals convents dels ordes mendicants. La majoria d’aquestes esglésies són d’època barroca. Abans de les copioses destruccions del 1936 Vic era una de les ciutats del país que tenia més retaules i imatges barroques. Dins el recinte emmurallat destaquen, de l’època romànica, les restes de la façana de l’antiga església de Sant Sadurní, aprofitada com a mur lateral de l’església de la Pietat. De l’època gòtica només resta, fora del claustre de la catedral i de les sales de l’Hospital, l’església de Sant Just, annexa a l’antic Seminari i modern casal diocesà, començada el 1534. La Pietat és l’església barroca més notable. Fou començada el 1614 sobre l’antiga església de Sant Sadurní, on segons la tradició popular foren dipositades les relíquies de sant Llucià i sant Marcià, els patrons històrics de la ciutat, portades a Vic al segle XI. El poble els invocava per foragitar les catàstrofes i el 1551 es va desplaçar la festa major del dia de Sant Pere al dia dels Sants Màrtirs. Les seves relíquies foren traslladades el 1664 al darrere de l’absis de l’església de la Pietat. Aquesta església té una gran nau amb capelles laterals i una bonica façana feta el 1694 per l’escultor Joan Francesc Moretó. A mitjan segle XVIII, després d’un incendi que destruí el retaule major, s’allargà pel darrere el presbiteri amb una capella coberta amb cúpula, dedicada als Sants Màrtirs i decorada pel pintor Marià Colomer. Darrere el presbiteri de la catedral, hi ha l’església també barroca dels Dolors; al carrer de Sant Miquel Arcàngel hom troba l’eclèctica església i convent de les Sagramentàries i a tocar de la Rambla de Sant Domingo, es destaca l’església de Sant Antoni Maria Claret, l’edifici religiós de construcció més recent ja que s’edificà amb posterioritat a la fi de la guerra civil. En els documents resta l’antiga església del convent de la Mercè, començada i embolcallada d’enfarfecs barrocs al segle XVII i destruïda el 1936. Cal remarcar, al carrer de Sant Antoni Maria Claret, la façana noucentista i el campanar de la Mercè. No són menys les esglésies i els convents que hom troba a l’entorn del nucli antic. L’església de Santa Teresa o església del convent de monges carmelitanes descalces fou manada edificar entorn del 1646 pel ciutadà Domingo Osona, juntament amb el gran convent que l’envolta. L’església és obra de Josep Moretó, que fou nomenat mestre major de la seu el 1663. L’edificació és de línies senzilles, però conserva les peces escultòriques barroques més notables de Vic: el seu retaule major i el monument de Setmana Santa. El retaule major és obra de Pau Costa i fou obrat entre els anys 1698 i 1704, època en què fou daurat. És una talla de gran exaltació barroca i d’una profusa ornamentació, però equilibrada i de bon gust. El monument de Setmana Santa, situat al braç dret del creuer, en una espècie de cambril o habitació més enlairada, fou encarregat el 1751 a l’arquitecte Josep Moretó i Sellers i a l’escultor Carles Moretó i Brugueroles. És una espècie de sala de l’època de Lluís XV, amb tres naus separades per grups de quatre columnes i una cúpula que representa un cel amb boires i caparrons d’angelets. Tot ell és profusament adornat amb sanefes daurades, cornucòpies, etc. , d’un gran efecte decoratiu. N'hi ha una maqueta o petita reproducció en el manifestador del retaule del Miracle, de Riner del Solsonès, que Carles Moretó va fer a la mateixa època. La resta de l’església és desguarnida per la devastació de l’any 1936. També d’època barroca són l’església de la Trinitat, al sector SW del nucli, l’església i el convent de Sant Domingo, davant la rambla que porta el seu nom, l’església de l’Hospital de la Santa Creu i l’església del Carme i convent de Sant Albert, al sector NW de la ciutat; d’estil eclèctic historicista és l’església del Roser, al SE de la ciutat. Altres esglésies són la capelleta sense culte de Sant Jaume dels Malalts o dels Llebrosos, inclosa en el barri de l’Estadi, i la capella de Sant Sixt de Miralplà, situada als afores de la ciutat.

Els casals nobles

No menys importants són els casals nobles que s’aixequen arreu de la ciutat. La ciutat de Vic fou sempre el centre d’atracció de famílies de la petita noblesa comarcal, que acostumaven a alternar el castell o casal originari amb una casa a la ciutat, com els Vila de Savassona, els Vilademany i Cruïlles, els Mont-rodon, els Alta-riba i els seus successors, els Clariana o els Sala. Més tard hi acudiren famílies de propietaris importants com ara els Cortada, Prat de Sant Julià, Bru de Sala, Puigsec, Bojons, Parrella o Rocafiguera. Tots aquests llinatges construïren a Vic grans casals, que són encara avui un distintiu de la ciutat i, alguns, veritables monuments de noblesa arquitectònica i valor per llurs sales decorades i per llur mobiliari. Als segles XII i XIII posseïren casals a Vic els Gurb-Queralt, els Taradell, els Cabrera, els Vilanova i altres famílies, que gaudien sovint d’una franquesa o petita propietat immune de càrregues ciutadanes. D’aquests no n'ha romàs res, excepte el nom o notícies documentals. Des de la fi del segle XIV i durant el XV, quan la ciutat es refeia de l’ensulsiada que seguí la Pesta Negra, s’hi construïren nous casals, de preferència entorn de la catedral o bé enfilant-se vers el castell de Montcada, amb el pis inferior compost per portals adovellats i petites finestres migpartides per una curta columneta, amb capitells i elements motllurats d’estuc, a imitació dels de temps anteriors, amb un primer pis de grans finestrals de factura gòtica, dividits per lleugeres columnetes, i un segon pis amb una sèrie d’obertures quadrades a manera de galeria, sota el ràfec de la teulada. Hom pot veure molts elements d’aquests casals a la plaça de la catedral i els carrerons dels voltants, però tots es van transformar als segles XVII i XVIII, com és ara el cas de la Casa Beuló, situada a la plaça Major i que conserva alguns elements gòtics dels seus primers temps. A la fi del segle XV i durant tot el segle XVI canvià la modalitat de les construccions. Es modificaren l’estructura dels antics edificis amb amplis portals adovellats i obertures més àmplies al pis inferior, i amb finestrals d’arcs conopials, corbats o d’altres formes, a cavall entre el record gòtic i l’equilibri renaixentista, emmarcats per elements escultòrics decoratius, amb figures en els capitells d’arrencada de les motllures. També transformaren el fris d’obertures petites del darrer pis de l’època anterior amb porxades de finestres sota el ràfec de grans barbacanes de les teulades. Hi ha elements i casals típics d’aquesta època al carrer de Dues Soles i en algunes cases del Mercadal o la plaça Major, com la Casa Càrcer, l’antiga Casa Moixó, avui Rocafiguera, la Casa Besalú, modernament reconstruïda aprofitant-ne els elements vells; la Casa Beuló o la Casa Saura, avui Tolosa, amb obertures ja molt barroques en els seus balcons. La casa més important i sencera d’aquest període és la Casa Galadies. Fou construïda el 1588, i s’hi pot apreciar un estil plenament renaixentista. Resoltes en la seva façana les mitges columnes estriades amb capitells de tipus jònic que semblen aguantar entaulaments copiats dels estils clàssics, té a l’interior una petita escala amb finestrals ben treballats i una galeria d’amples finestrals separats per columnes al tercer pis. D’estil inicialment gòtic és també la casa Sala i Sassala. Al principi del segle XVI, entorn del 1509, Miquel de Clariana, successor dels Alta-riba, construí un gran casal i urbanitzà la plaça que porta encara el seu nom, a l’indret on es construïen, a partir del segle següent, els principals casals de la petita noblesa rural, aleshores esdevinguda ciutadana. La Casa Clariana, aviat residència de la cort del veguer, té molta aparença de casal gòtic, a causa de les arcades antigues provinents de l’església del Sant Àngel Custodi, que foren aprofitades per a la galeria del pati d’entrada. En canvi, la resta dels finestrals acusen ja les tendències arquitectòniques del període que s’inicia a la fi del segle XV. Entre la fi del segle XVII i la segona meitat del segle XVIII es construïren a Vic la majoria dels grans casals ciutadans, amb grans salons, decorats per Francesc Pla, dit el Vigatà, per Marià Colomer o per Llucià Romeu. Els nous casals eliminaren els elements decoratius exteriors dels finestrals per substituir-los per grans balcons amb baranes de ferro forjat. Els portals eren amples i d’arcs rebaixats en gradació, i tenien tots una gran entrada per als carruatges i una gran escala, sovint amb una llanterna a la teulada, que portava al pis principal. Hom destaca les cases Parrella i Prat, amb salons decorats per Marià Colomer; la Casa Plantalamor, convertida en una típica sala d’exposicions; la Casa Bojons, on morí Jaume Balmes, i on hi ha ara el Museu Balmes, amb salons i alcoves de profusa decoració barroca al pis noble; i la Casa Tortadès, que conserva el record històric de l’estada del pare Claret. Hom destaca també la façana de la renovada Casa Bell-lloc o del marquès de Puertonuevo, que es troba davant l’església de la Pietat, i, en especial, la Casa Cortada, situada davant la casa de la ciutat, sens dubte la millor de Vic. La Casa Cortada, propietat dels comtes de la Vall de Merlès, conserva totes les sales interiors i llur mobiliari en perfecte estat. Acusa la manera de construir dels Moretó, i posseeix sales profusament decorades, amb escenes de Telèmac i de Sant Maurici, obra de Francesc Pla, el Vigatà, i del seu cunyat Lluís Romeu. Cal destacar, a més, un saló amb pintura de tipus xinès, moda del segle XIX que hi ha també a la Casa Parrella. El carrer de la Ramada, el de les Basses, el de la Riera, la placeta de Malla i, en general, tot el nucli antic de la ciutat té vells casals de noble planta exterior, però transformats tots interiorment per la seva divisió en habitatges i pisos, alguns amb esgrafiats, més o menys ben conservats, com el de Cal Perrot del Carrer Nou, situat dintre l’eixample del segle XVIII de la part de llevant de la ciutat. En aquest sector de ponent de la muralla hom destaca la Casa Calderó, la Casa Estrada i la Casa Caçador. Finalment, dins la sèrie dels grans casals ciutadans, hi ha un notable grup de cases del segle XIX i principi del XX; aquestes darreres, d’estil modernista, es troben als llocs més oposats de la part antiga o de l’eixample de la ciutat. Pot remarcar-se el Casal dels Puigsec i Masferrer, que forma una illa entre la plaça de Miquel de Clariana i el temple romà, amb esgrafiats, una torre i un jardí amb una barana on es destaquen les quatre estàtues o figures de les estacions, símbol dels quatre germans Masferrer. Aquí fou fundat, l’any 1867, l’Esbart de Vic, promogut per Jacint Verdaguer. Cal destacar també la Casa Costa del Mercadal, amb curiosos elements romàntics, i en especial la gran Casa Comella, l’edifici més important de la burgesia ciutadana del principi de segle XX, començat després de l’obertura del carrer de Verdaguer, el 1909. També és remarcable la Casa Colomer, obra de Josep M. Pericas, la Farinera Costa, i altres edificis i antigues indústries, com la farinera o antiga sucreria de Vic de la carretera de Prats, que ha estat rehabilitada com espai cultural i de serveis, la fàbrica d’embotits Riera, que demostren l’empenta de la burgesia vigatana del principi del segle XX, o bé cases com l’edifici eclèctic de la Casa Pratdesaba, la Casa Ricart, premodernista, o les modernistes com ara la Casa Domènec, la Casa Vilà situada davant de la gran Casa Comella, les cases Abadal i Bach, i la Casa Cortina del Mercadal, o la noucentista Casa Bayés de la plaça de la Catedral. Entre les cases nobles que cal destacar fora del perímetre del nucli antic trobem: la Casa Vilarrubia, de l’època eclèctica historicista, la Casa Vergés, la Casa Serratosa (o de Carme Collell, seu de l’Escola de Música), i la Casa Cassasses, modernistes, la Casa Puig, del període noucentista, i la Casa Comella, construïda entre el 1945 i el 1949, en el període de la postguerra. Tots aquests edificis es feren al llarg del segle XX. Dintre d’aquesta expansió urbanística hom troba una sèrie d’edificacions públiques o industrials amb un valor arquitectònic important, com són ara l’eclèctic edifici de la Caixa de Pensions o, seguint aquest mateix estil, l’estació de ferrocarril, la fàbrica modernista Torra, les escoles noucentistes Sant Miquel dels Sants i de Jaume Balmes, o les botigues d’estil racionalista de la plaça de Santa Clara o de la rambla del Carme.

Els ponts de la ciutat

El fet que el Mèder travessi Vic ha donat lloc a la construcció d’una sèrie de ponts per tal de salvar el seu curs al pas de la ciutat i unir el centre urbà amb els diferents barris. El pont de Queralt és el que dóna accés a l’antiga ciutat i portal de Queralt a l’antic camí ral de Barcelona, que se sobreposà a la primitiva via romana d’Ausa a Bàrcino. És una obra romànica del segle XI, modificada al llarg dels segles pels seus extrems, principalment el que toca a la Rambla, on té un arc sencer tapat per l’actual carretera, i també per la banda del carrer de Sant Francesc, de manera que avui dia només pot ésser utilitzat pels vianants a peu. Consta de quatre ulls amb finestrals o arcons sobre les pilastres. El pont del Remei és un pont gòtic construït a l’extrem del carrer de Sant Pere per donar pas al nou camí ral de Vic a Barcelona, modificat per decret del rei Jaume I del 1274. Es troba també sobre el Mèder, prop de les hortes de Letrans. Fou construït entre els anys 1324 i 1327. És un pont ample i esvelt, de cinc arcades, ja que en perdé un parell per la banda del carrer del Remei. Els pilars tenen reforços triangulars, que a l’extrem superior s’integren al pont, i formaven una mena de refugis per als vianants quan el pont era obert al trànsit rodat. Tenia un pou a cada extrem, i un oratori dedicat a la Mare de Déu del Remei a l’extrem de migdia. Prop d’aquest oratori, construït el 1373, s’establiren tres segles més tard els franciscans, que per això prengueren el nom de frares del Remei. Al segle XVIII construïren un convent nou i una església dedicats al Remei, a l’altre extrem del carrer, que han subsistit fins avui dia. L’obertura de la carretera de Sentfores, arran del riu, a la banda de migdia, féu mutilar notablement el pont, al qual avui dia s’accedeix mitjançant unes escales. La resta es manté sòlida, i encara és utilitzat pels qui van a peu. L’obertura de la carretera de Vic a Taradell i la seva derivació a Sant Julià de Vilatorta féu desaparèixer, al principi del segle XX, l’anomenat pont del Gurri o pont de Can Caseta, un magnífic i esvelt pont de tres arcades del qual resten només fotografies. Havia estat construït els anys finals del segle XIII i els primers del XIV. També sobre el Gurri, a l’indret del Bruguer, a l’antic camí de Folgueroles, hi ha un altre antic pont gòtic de quatre arcades, model dels antics ponts medievals. Aquest segon pont és considerat bé d’interès cultural.

Els barris de Vic

El barri que hom coneix com de l’Hospital es troba al sector NW i SW del nucli antic. Comprèn el sector inclòs entre el carrer de Verdaguer, la rambla de l’Hospital, el parc de Balmes i el passeig de Pep Ventura. És d’un traçat força irregular, però amb carrers amples i rectes, a excepció del de Sant Pere, que era un antic camí ral que s’edificà al llarg dels segles XVII i XVIII. És de caràcter residencial però també inclou diversos serveis. En l’aspecte monumental cal destacar, essencialment, l’Hospital, l’església de Sant Domingo, algunes cases modernistes com ara Can Forcadeta, la Farinera Costa i el nucli de l’antic convent de Trinitaris o Casa de Caritat. El carrer de Sant Pere té també algunes cases notables per les seves llindes de pedra. Aquest carrer, iniciat al segle XIV, fou molt de temps el camí de sortida de Vic vers Barcelona. Aquest sector inclou el parc de Balmes i el passeig de Pep Ventura. L’Hospital de la Santa Creu, fundat per Ramon de Terrades el 1348, no conserva avui dia cap element anterior al principi del segle XVI. Entre els anys 1539 i 1547 s’hi feren obres importants, de les quals s’ha conservat la façana, d’estil renaixentista, amb dos pisos i finestres emmarcades amb frontons triangulars i quadrats i un tercer pis amb una galeria d’una gran obertura, dividida per columnes. Té al seu costat un petit campanar triangular sobre l’indret on hi havia la primitiva capella i dos cossos coberts a dos vessants que completen la façana i són la capçalera de dues grans naus, situades als costats del pati central, amb arcades d’ogiva i coberta d’embigat. L’església que és a tocar, obra de Josep Moretó i Sellers, fou inaugurada el 1753. Té tot l’aspecte d’una església barroca neoclàssica rural, i és de planta de creu grega i cúpula central. Prop de l’església hi ha un senzill claustre, entorn del qual es construí la gran Casa de Convalescència, cap al 1775. L’església i el convent de Sant Domingo daten dels segles XVII-XVIII. Després de la destrucció de l’antic convent en les obres de fortificació de la ciutat, el 1654, els frares cercaren un nou emplaçament prop de la Rambla, el 1662, i començaren l’edificació de l’església el 1708, segons els plans de l’arquitecte Josep Moretó. És un edifici de gust ja neoclàssic, d’una nau amb creuer i capelles laterals. Va perdre també els antics retaules, i només se salvaren uns grans quadres del pintor Llucià Romeu, que representen els misteris del rosari i que ara decoren el fons del presbiteri. Molt més important és el seu convent, que des del 1835 serví de jutjat i d’escoles. Al centre hi ha un claustre d’ornamentació plateresca, edificat entorn del 1720 sota la direcció del mateix mestre Josep Moretó i Soler. Aquest claustre té, entre les columnes, molt distanciades, uns atrevits arcs suspesos, adornats a l’interior amb relleus de figures i de temes florals. Restaurat el convent es convertí en l’Escola d’Art de la ciutat. L’església dels Trinitaris, situada al principi del carrer de Sant Pere, tingué fins el 1936 una col·lecció molt completa de retaules barrocs, que desaparegueren totalment destruïts per la fúria iconoclasta, i només en resten les reproduccions gràfiques. Aquesta església, semblant a la de Sant Domingo, fou inaugurada el 1741, i ara és l’auditori de l’Orfeó Vigatà. El convent dominicà, començat a la fi del segle XVII, s’havia fet servir com a Casa de Caritat. De característiques semblants, per bé que sense peces d’escultura notables, es construïren entre el 1725 i el 1750 l’església de Sant Felip Neri, la de la Misericòrdia, la dels Dolors, la de l’Hospital i la del Remei, destruïda el 1936 i reedificada més tard. En totes es veu la manera de construir dels Moretó, que s’estengué igualment a un gran nombre d’esglésies de la Plana.

El sector del Nord és el situat entre els carrers radials de Jacint Verdaguer, carrer de Gurb i carrer de Manlleu, i amb carrers d’enllaç com el del Pla de Balenyà, el de l’Arquebisbe Alemany o la ronda de Camprodon, amb prolongacions fins al castell d’en Planes i el redós del cementiri o banda esquerra del Coll de Vic, ja als afores de la ciutat. És de traçat força regular, amb carrers rectes i d’amplada mitjana. Els carrers de Gurb i de Manlleu són les principals zones de sector terciari de la ciutat, com les Rambles. Aquests dos són els carrers més característics, formats al llarg dels antics camins rals i més tard carreteres de Gurb i de Manlleu. Pel carrer de Manlleu i el Coll de Vic passava tot el trànsit de Vic a Ripoll i a Puigcerdà. Encara ara és un dels carrers de més trànsit de la ciutat, pel fet que és la sortida normal per a accedir a Sant Hipòlit, Manlleu i Torelló i altres nuclis de la Plana. És un sector pobre de monuments i només cal destacar l’església del Carme i antic convent. Es troba situada a la Rambla i al principi del carrer de Gurb, on fou edificada a partir del 1661, després que l’antiga església i l’antic convent de carmelitans fossin destruïts en l’obra de fortificació de la ciutat. És una gran església amb capelles laterals i tribunes que el 1936 va perdre els retaules i les imatges, que eren el complement indispensable de l’obra arquitectònica. Des del 1878 és una de les parròquies de la ciutat. El convent que té al darrere és ara el col·legi de San Albert amb un claustre simple sobre columnes llises al centre. També hi destaca alguna edificació d’estil modernista.

El sector de l’Est s’estén entre els carrers de Manlleu i de Torras i Bages i la prolongació del de la Mare de Déu de Montserrat, per on surt la carretera de Sant Hilari i la de Taradell. Té un nucli central, entre la rambla del Passeig i la plaça de Santa Clara, amb la urbanització dels Moretó, del segle XVIII, centrada en la plaça dels Màrtirs i uns carrers perifèrics. L’estructura és irregular i atapeïda en el nucli central, però es va eixamplant a mesura que hom va cap a la perifèria. És una zona residencial i industrial. Les indústries es localitzen sobretot prop de la carretera de Roda i en el sector més proper al riu. Al voltant de la rambla del Passeig i la plaça dels Màrtirs hi ha un notable centre comercial; a la plaça s’hi fa el mercat de verdures el dimarts i el dissabte. S'hi concentra gran part dels serveis educatius i sanitaris. El Col·legi Sant Miquel dels Sants és un edifici construït el 1932 que es va fer en el solar del convent de carmelitans descalços, erigit entre el 1680 i el 1696, dedicat a sant Josep i sant Jeroni. En aquest col·legi va néixer l’Escola Universitària de Vic. El convent de l’Escorial o de les carmelitanes de la caritat, fundades el 1826 per santa Joaquima de Vedruna, a l’antic mas l’Escorial dels afores de Vic, es va establir a l’antiga església de Santa Eulàlia, on el 1900 inauguraren una nova església i convent segons projecte de l’arquitecte Leandre Serrallach i Mas. L’església és decorada amb pintures (1904) de Joan Llimona. El convent de les Josefines és obra de Josep M. Pericas i la seva església s’acabà de construir el 1956.

El sector del Sud és situat entre la carretera de Sant Hilari i de Taradell i la de Barcelona i comprèn els antics barris de Santa Teresa i de les Adoberies, o antigues Clotes. Més enllà del riu, la Calla o carrer de Sant Francesc i tot el sector nou dit de l’Estadi. El barri de Santa Teresa i el de les Adoberies, situats davant de la muralla i la rambla de Montcada, corresponen al sector reedificat a la fi del segle XVII; s’inicien a tocar de l’església i el convent de Santa Teresa i acaben a les Adoberies, a la riba del Mèder i enllà del pont de Queralt. Darrere aquest barri s’estén un ample camp obert, l’antic Prat de Galliners, que va fins al junyent del Mèder amb el Gurri. El barri de la Calla, amb la seva continuació de la Guia i de Sant Jaume, té com a eix el carrer que es va formar preferentment al segle XVIII, al llarg de l’antic camí ral de Barcelona, que tenia la seva entrada pel pont de Queralt.

La part SE de la ciutat, tradicionalment ocupada per camps, hortes i naus industrials, que comprèn des del barri dels Caputxins fins a les ribes del Méder, als terrenys coneguts com l’Horta Vermella, ha estat objecte d’una gradual urbanització des dels primers anys de la dècada del sXXI que inclou, entre les fites més destacades, la construcció d’un pont nou sobre el Méder, a l’alçada del final de les adoberies, l’edificació de grans blocs de pisos a la dreta del Méder, on el 2007 fou obert un gran parc urbà (Parc Jaume Portell) de més de 10 000 m2 a la riba dreta del riu, als antics terrenys de Colomer Munmany, entre el carrer de Sant Francesc i l’Horta Vermella i, a poca distància de la riba esquerra, el nou Centre d’Arts Escèniques d’Osona L’Atlàntida, inaugurat l’any 2010, que inclou una sèrie d’equipaments culturals destinats a donar una gran projecció a aquest espai dins del conjunt de la ciutat. D’altra banda, el 2008 les adoberies (totalment abandonades des dels primers anys vuitanta) foren declarades bé cultural d’interès nacional com a testimoni de l’antiga tradició d’aquesta indústria a la ciutat, i la seva rehabilitació ha de soldar el continu urbà enllaçant amb L’Atlàntida.

Al final del barri de la Calla començaren a construir-se durant la dècada del 1960, grups de petites cases per a obrers, que foren l’embrió del barri modern, anomenat de l’Estadi a causa de l’Estadi Torras i Bages, emplaçat al centre. Avui dia es designa sota aquesta denominació una bona part del Vic modern, situat a l’esquerra de la carretera de Barcelona. Fou el sector que patí més transformacions, ja que s’hi construïren grans blocs d’habitatges, i fins i tot casetes i torres residencials. Els seus carrers són rectes i amples, com es propi d’un sector nou, i els habitatges es troben en grups d’edificació. Algunes indústries i xalets residencials prolonguen el barri de l’Estadi més enllà del pontet de Sant Jaume en direcció a l’antic mas del Mercer. El Pla del Remei és també un barri de creació moderna, que ha rebut el nom de l’antic convent del Remei, situat abans als afores de Vic, a l’extrem del pont gòtic sobre el Mèder, pel qual es comunicava amb el camí ral que, procedent de Tona, entrava a Vic pel carrer de Sant Pere. Aquest sector enllaça amb l’Estadi per la carretera de Barcelona i amb el sector de l’Hospital pel Mèder o passeig de Pep Ventura. El seu límit occidental és l’arc que forma la desviació de la primera variant de la carretera C-17 de Barcelona a Ripoll. Té unes característiques semblants a les de l’Estadi, bé que pel seu àmbit, més reduït, ha estat objecte d’un millor planejament i d’un traçat de carrers més regular. Durant molt de temps la via del tren marcava el límit ponentí del barri, però l’obertura de la variant de la carretera C-17 i la construcció del nucli d’habitatges del Sindicat, al peu de la carretera, li feren superar el límit tradicional. Les cases del Sindicat, que foren creades vers els anys 1960, eren habitades, sobretot per població immigrada. Durant les dècades posteriors s’anà remodelant.

La cultura i el folklore

Les activitats culturals

Vic és un important centre de cultura, com ho demostren les nombroses associacions i entitats que es preocupen per les tradicions i el lleure de la ciutat; responen a diferents àmbits culturals com ara les vinculades al món de la música, a l’arqueologia, a l’excursionisme i l’esport, al folklore i al teatre, entre d’altres. Es destaquen aquelles agrupacions que realitzen activitats relacionades amb les tradicions del país, com són ara les colles sardanistes, entre les que sobresurt per la seva antiguitat l’Agrupació Sardanística de Vic (fundada el 1929), i les de geganters i capgrossos.

Hi ha també un bon nombre d’entitats musicals, com l’Orfeó Vigatà que fou fundat l’any 1902 i arrossega una llarga tradició. Dins el camp musical, cal recordar les actuacions de grups diversos en el marc del Mercat de Música Viva de Vic.

En el camp esportiu són arrelades entitats com la Unió Excursionista Vic (1932), el Club de Tennis (1948) i, sobretot, el Club Patí Vic (1951), que compta amb un equip en la Divisió d’Honor, el qual va guanyar per primera vegada en la seva història la copa europea CERS l’any 2001.

La ciutat disposa d’un complet equipament cultural, amb diversos auditoris, teatres , biblioteques, arxius i museus. Pel que fa als teatres, cal esmentar el Teatre dels Trinitaris, seu de l’Orfeó Vigatà, i el Teatre Municipal Atlàntida, l’edifici del qual, emplaçat al carrer Sant Fidel, fou tancat l’any 2002. Per a substituir-lo, l’ajuntament impulsà un ambiciós projecte que, a més del teatre, incorporava diversos equipaments culturals en un sol complex, L’Atlàntida Centre d’Arts Escèniques d’Osona, inaugurat l’abril de 2010 als terrenys de Can Tortadès, entre el Carrer Montserrat i el Méder, a llevant de la Ciutat. L’edifici, de més de 10 000 m2, incorpora l’Escola de Música i disposa d’una gran sala de vuit-centes localitats i un auditori.

Entre les biblioteques, cal esmentar la Biblioteca del Seminari, la Jaume Balmes, la de la Universitat de Vic, la de la Caixa de Pensions (1929) i la Biblioteca Episcopal (1802), situada al pis superior del claustre de la catedral, que conté llibres procedents dels col·legis de jesuïtes suprimits per l’estat. L’organitzà l’exjesuïta vigatà Llucià Gallissà i amb els anys ha anat ampliant el seu fons. Annex a la Biblioteca Episcopal hi ha el fons d’arxius més important de la ciutat i un dels millors del país: l’Arxiu Episcopal (1891), que conserva documents des del segle IX i conté diverses seccions (l’Arxiu Capitular, l’Arxiu de la Mensa Episcopal, l’Arxiu de la Cúria Fumada o de les notaries episcopals, l’Arxiu Notarial Civil, entre d’altres). Mereix també ésser destacar l’Arxiu Municipal, instal·lat a la casa de la ciutat, que inicià les seves sèries d’Acords l’any 1424 i la de llibres de la Taula de Canvi a partir del 1583. Més importància tenen, encara, els seus 27 llibres de Privilegis, que són, en realitat, carpetes on es guarden importants diplomes reials i altres privilegis o franqueses de la ciutat des del 1215. D’altra banda, l’Arxiu Històric Comarcal d’Osona, situat a l’antic convent del Carme, que integra fons documentals de procedència diversa, amb documents des del segle XIII, i un interessant arxiu d’imatges. L’any 1996 es constituí, a partir de la unió de la Biblioteca Jaume Balmes amb la de la Caixa de Pensions (que l’any anterior havia estat donada a l’ajuntament), la Biblioteca Joan Triadú, que ocupa el claustre de l´antic Convent del Carme i comparteix l´edifici amb el Museu de l´Art de la Pell i l´esment arxiu comarcal d´Osona.

El Museu Episcopal de Vic és una institució de visita indispensable per a tothom que vulgui conèixer el passat de Vic i de la comarca i el seu tresor artístic. És situat al costat de la catedral i té al davant una placeta dedicada al bisbe Oliba amb motiu del mil·lenari del seu naixement. Cal cercar l’inici del museu en l’Exposició Arqueològica efectuada a Barcelona el 1868, que féu recollir un notable grup d’objectes antics exposats permanentment a partir del 1877 a cura del Cercle Literari de Vic. L’existència d’aquest fons inicial decidí el bisbe Morgades a incrementar-lo amb notables aportacions diocesanes. Fou agrupada l’obra del Cercle Literari i de l’Agrupació Arqueològica i el 1891 s’inicià el Museu Episcopal a les dependències del pis superior del Palau Episcopal i del claustre de la catedral. Més tard disposà del Col·legi de Sant Josep o antic col·legi de seminaristes pobres, erigit cap al 1861 i donat per a museu pel bisbe de Vic l’any 1941. Tot seguit s’efectuaren les obres d’instal·lació, i el 1948 s’inauguraren les sèries de pintura gòtica, el 1952 les d’art romànic i d’escultura, el 1967 les d’arqueologia, teixits, ceràmica, numismàtica i orfebreria, i, finalment, el 1978, s’inauguraren noves sèries d’escultura fins aleshores guardades en dipòsit. El seu interès ultrapassa l’àmbit local i comarcal per esdevenir el degà i el més important de tots els museus eclesiàstics de Catalunya i un dels més importants de tot l’estat, segons reconeixement de la UNESCO. Al maig del 2002 s’inaugurà el nou Museu Episcopal de Vic, totalment remodelat. El nou edifici, projectat pels arquitectes Frederic Correa i Alfons Milà, fou construït en el mateix emplaçament que l’antic museu, al costat de la catedral. El museu conté, entre altres peces remarcables, una col·lecció de pintura i escultura romàniques (portada romànica de Malla, del segle XII, les pintures murals de Sant Sadurní d’Osormort, de Sant Martí Sescorts, del Brull, la santa cena de la catedral d’Urgell del segle XIII; imatges de Crist Majestat, el Davallament d’Erill, imatges marianes i el gran conjunt de pintura sobre taula, frontals i antipendis; teixits i brodats, col·leccions de ferramenta i orfebreria, creus, copons, arquetes, encensers i lipsanoteques), art gòtic representat per escultures, fragments de pintura, caixes, retaules, portals, sarcòfags, teixits, brodats, ceràmica, segells, medalles, peces d’orfebreria, creus processionals, reliquiers, hostiers, encensers i peces de teginats, col·leccions heterogènies d’arqueologia, que inclouen des d’una mòmia regalada per un militar francès al bisbe Morgades, fins a sèries de materials púnics, grecs o etruscs, fíbules, flascons de perfums i pedres d’anells d’Empúries; prehistòria comarcal, amb col·leccions de destrals de pedra, sílex, ceràmica i enterraments, provinents entre d’altres de la pedra del sacrifici de Savassona o de la necròpoli romana de la fàbrica Colomer i Munmany. S'exposen també cuirs pintats i repujats, guadamassils, ornaments religiosos, ceràmiques, pots de farmàcia, rajoles decoratives, segells de cera, col·leccions de cristall o vidre, medalles i monedes; a més, hi ha la gran sala del ferro vell que va donar sobrenom a Mn. Gudiol (que es féu càrrec del museu l’any 1898). Entre aquesta varietat de col·leccions hom troba peces d’un valor incalculable, tant històric com artístic, com ara el Tapís de les Bruixes, la capa del Bisbe Ramon de Bellera, el gran segell del monestir de Ripoll o els Textus d’argent de la catedral de Vic. Finalment, una altra sala conté records que evoquen les personalitats de Vic i de la comarca. El Museu Claretià es troba al carrer de Sant Antoni Maria Claret. S'hi recullen totes les pertinences del missioner, els seus llibres i documentació diversa que parla d’ell. El projecte del museu datava del 1989 i fou inaugurat el 1991. Entre els objectes remarcables hi ha una col·lecció dels seus llibrets i dibuixos catequètics, la cambra del vell seminari on fundà els seus missioners i la butlla papal de nomenament d’arquebisbe.

El 1990 l’industrial vigatà Andreu Colomer Munmany cedí a la Generalitat l’edifici de l’antic convent del Carme i part de l’hort, per tal d’instal·lar-hi el Museu de l’Art de la Pell. Tots els objectes d’aquest museu estan realitzats totalment o parcialment en pell i tenen com a tret comú el seu valor artístic. El conjunt d’objectes aplega des de frontals d’altar, revestiments de paret i tapisseries de cadires fins a cadires, butaques, baguls, caixes o selles de muntar. La majoria dels objectes tenen origen català, i la resta donen testimoni de l’expansió de l’art de la pell a nivell europeu i, de manera reduïda, a nivell d’altres cultures. Al museu hi tenen lloc, a més, exposicions, conferències i altres actes culturals. Des del 1996 forma part del complex cultural integrat per la Biblioteca Joan Triadú i l’Arxiu Comarcal d’Osona. El Museu Balmes fou inaugurat el 1998, i és dedicat a la figura de l’eclesiàstic, pensador i polític Jaume Llucià Balmes i Urpià (1810-1848), fill de la ciutat. És una petita instal·lació museística instal·lada al Palau Bojons, edifici senyorial del segle XVII. Conté dos espais ben diferenciats: d’una banda hi ha l’Espai Balmes que acull una exposició permanent sobre Jaume Balmes amb un bon nombre de fotografies, gravats i textos d’aquest personatge; i d’altra banda la cambra de Balmes on es troben les primeres edicions de la seva obra.

El folklore

La ciutat té un seguit d’actes festius i celebracions força variat i interessant. Durant la Quaresma, la fira del Mercat del Ram i els actes que se celebren paral·lelament són considerats d’interès turístic. A més de les exposicions de caire agrícola i ramader, s’hi fa un aplec de sardanes, concursos diversos i mostres gastronòmiques. El Diumenge de Rams es fa la processó dels Armats, mentre que el Diumenge de Pasqua es fan cantades de caramelles en diferents carrers i places. El 5 de juliol s’escau la festa major de la ciutat, en honor a sant Miquel dels Sants. Durant la festa major se celebren nombrosos actes, com ballada de sardanes, desfilada de gegants i el Ral·li Osona, entre d’altres.

Altres indrets del terme

Sentfores i Serra-de-senferm

L’antic municipi de Sentfores es fusionà amb el de Vic l’any 1932. El municipi comprenia la parròquia de Sant Martí de Sentfores i l’antiga parròquia i després sufragània de Sant Joan de Riuprimer o del Galí. Les dues entitats històriques de l’antic municipi s’estenien per les valls de les rieres de Riuprimer i de Sant Joan, aquesta dita primitivament de Rivo Meritabile, d’on sembla que deriva el nom de Mèder que pren el riu que neix de la fusió d’ambdues. El sector de Sentfores se centrava primitivament en el castell de Sentfores, situat en un turonet (603 m), al SW de la població de la Guixa, entre els masos del Pujolar i del Canonge. En canvi, la primitiva parròquia de Sant Martí se situà a l’extrem W del terme, gairebé a tocar del límit de Santa Eulàlia de Riuprimer. Aquesta situació anòmala ha de correspondre a les divisions feudals originades al llarg dels segles X i XI, quan es van estructurar les jurisdiccions dels castells de Torroella, a Santa Eulàlia de Riuprimer, i el de Sentfores. De fet, ambdós termes i el de Muntanyola formen un apèndix al sector de la serra de Ponent, com a la Tallada i a la Miranda, fins on arribava el municipi de Sentfores, que hi tenia un notable territori on hi havia els masos Casals, Salou, la Miranda i Sobrebosc, sotmesos a la parroquialitat de Muntanyola. El castell de Sentfores és documentat ja el 911. El posseïa una família de cavallers anomenada Salliforis o Sentfores, que ben aviat (1089) declarà tenir-lo en feu pel bisbe de Vic. El domini dels Sentfores va passar a la família Centelles per successió, el 1290, i per compra, el 1340, al ciutadà de Vic Jaume Pol. El 1362 el va comprar Bernat III de Cabrera. La dualitat de domini entre els Cabrera i els bisbes de Vic, que des de sempre en tenien el domini sobirà o superior, fou causa de plets continus entre ambdós senyors al llarg dels segles XIV i XV. Al segle XVI la jurisdicció passà al rei, i fou administrada pel seu veguer d’Osona, però la mitra de Vic hi continuà posseint molts drets i dominis. El castell havia estat enderrocat ja el 1472, amb motiu de la Guerra dels Remences i només en resten unes escasses ruïnes, com també de la seva capella de Sant Pere. Les ruïnes de l’església de Sant Martí de Sentfores són en un planell elevat, ben visibles des de la carretera de Vic a Avinyó per Santa Eulàlia de Riuprimer. Aquesta església és documentada ja el 930, i sembla que ja s’hi refereix una menció del 898 que parla del terme de Sant Martí; per tant, podria ésser anterior a l’organització del terme a l’entorn del castell. Reedificada i consagrada el 1150, fou ampliada més tard amb capelles laterals i se'n modificaren el portal i l’ornamentació interior. El que ara en resta és substancialment l’edifici del segle XII, amb un gran absis llis iniciat el 1870, quan la parroquialitat fou traslladada a la nova església construïda al barri de la Guixa. La Guixa, que ha donat el nom popular al poble i la parròquia de Sentfores, es troba a poc més de 2 km en direcció S des de Vic. Es començà a formar al segle XVIII al llarg del camí ral de Vic a Santa Eulàlia de Riuprimer. El 1790 tenia només unes 32 cases, i el 1850 n'hi havia 57. La seva creixença relativa es va produir, però, el darrer quart del segle XIX, cosa que fou causa de la construcció d’una església al barri, entre el 1865 i el 1878, a la qual es va traslladar, aquest darrer any, la parroquialitat de l’antiga església de Sant Martí de Sentfores. Serra-de-senferm és un nucli obrer, nascut a l’extrem meridional del municipi de Vic. Inicialment era format per gent que abandonava les masies, i també per immigrats però s’ha anat remodelant. Constitueix un poblet que ha rebut el nom del mas Serra-de-senferm, amb carrers rectilinis, formant la prolongació urbana del barri de l’Estadi.

Sant Joan de Riuprimer o del Galí i Sant Sebastià

El sector de Sant Joan de Riuprimer o del Galí, a l’W del terme, té com a centre l’església de Sant Joan, situada prop de la carretera de Vic a Berga per Prats de Lluçanès, de l’Eix Transversal, i del mas del Galí, del qual ha rebut el nom modern. Era una de les antigues petites quadres civils d’Osona, que s’uní d’ençà del segle XV a la confederació de les Quadres Unides, regides per un sol batlle. Aquesta entitat es fusionà amb les terres de Sentfores el 1840 i aportà al municipi un singular apèndix damunt el pla de Sant Sebastià. L’església de Sant Joan de Riuprimer es va renovar entorn del 1680, i es manté amb culte. Prop de la seva porta d’entrada hi ha un antic sarcòfag molt ben treballat, del segle XIV, sense cap inscripció. L’església existia ja el 1003, i fou considerada parròquia independent dels segles XII al XIV; després s’uní com a sufragània a Santa Eulàlia de Riuprimer. De la primitiva església romànica no resta cap element visible. En canvi, a la casa vella del Galí, davant l’església, hi ha una torre quadrada de defensa que és un dels exemplars més antics i vistents de la comarca.

Sobre la demarcació de Sant Joan del Galí s’alça abruptament la muntanya (770 m d’altitud) i l'ermita de Sant Sebastià. L'edifici ja existia el 1520, però l’edifici actual, amb el seu campanar esvelt, data del segle XVIII. El 1705 hi tingué lloc la conjura dels vigatans, que van autoritzar el doctor vigatà Domingo Perera a signar el pacte de Gènova que decidí la vinguda a Catalunya de l’arxiduc Carles d’Àustria, durant la guerra contra Felip V.

Les masies

Fora de l’aglomeració de la ciutat, el terme de Vic, disposa de velles i importants masies: l’Osoneta, Mas d’en Planes, Pratnarbones, Codinacs, la Torre d’en Franc, la Torre d’en Bru, la Meravella, el Mercer, Torre Benages, el Pas, Can Serreta, el Molist, el Cantarell, el Bruguer, el Tusell, Maioles, la Móra, Comamala, Mas d’en Prat o l’Isern. Algunes d’aquestes masies mantenen encara la seva funció agrícola tradicional, altres, en canvi, es troben abandonades, i les seves terres han estat venudes, urbanitzades o destinades a solar esportiu o polígon industrial. A l’antic terme de Sentfores, a l’indret de Sant Sebastià, un freu que s’eixampla al pla superior del serrat o pla del Toneu, es troben sis masos, entre els quals hom destaca l’antic mas del Toneu i la moderna torre del Soler Botei, propietat dels marquesos de Santa Isabel, un casal modernista que imita un vell casal o castell senyorial, voltat d’un gran parc, molt visible des de tota la comarca. Formà la demarcació de Sentfores un gran conjunt de masos, com el Pujolar, el Freixenet, la Riera, Serrabassa, Gatillepa, el Baró, el Soler, l’Om, la Codina, la Carrera, Fontarnau i la Tallada. Alguns d’aquests masos han estat renovats i ampliats, com el Pujolar i Fontarnau. Prop d’aquest darrer hi ha la capella de Santa Margarida de Fontarnau, del segle XVIII, construïda en record de l’antiga capella de Santa Cecília del Pla de la Carrera, que existia ja el 1150 al pla existent entre aquest mas i el de la Carrera. Al sector de Sant Joan del Galí es destaquen els antics masos del Galí, Ermengol, el Franc, Sant Ramon, amb una capella dedicada a aquest sant, i el Mas Bosc. Aquest darrer reemplaçà l’antiga domus o casa forta de Montalegre, documentada als segles XIII-XIV, i també els seus habitants, els cavallers cognominats Montalegre.

La història

L’antiguitat

Hom coneix l’existència de la ciutat de Vic a l’època que aquesta era centre de la tribu ibèrica dels ausetans, amb el nom històric d’Ausa. Hom té constància que el cònsol romà Gneu Escipió, poc després del seu desembarcament a Empúries, l’any 218 aC, derrotà els ilergets, es dirigí contra els ausetans i assetjà llur ciutat. La desesperada resistència del cabdill ausetà Amusic, sobretot després que els romans hagueren derrotat els lacetans que venien a ajudar-los, no pogué impedir que la ciutat caigués en mans dels romans. Amusic i els seus homes es feren escàpols, i Ausa hagué de capitular i pagar als vencedors vint talents d’argent. Hom torna a trobar constància dels ausetans el 207 aC, quan participaren en la rebel·lió dels ilergets, i sobretot el 183 aC, quan el pretor Terenci desféu les ciutats, els pobles i les fortaleses dels ausetans i els obligà a residir a les terres planes. Tradicionalment s’ha cregut que la primitiva ciutat ibèrica ocupava la part alta del Vic actual, a l’entorn del temple romà, però no n'ha aparegut cap vestigi. És molt probable que la primitiva Ausa ocupés el mateix indret que la ciutat romana, i que amb les pedres velles s’edifiqués l’Ausa o Ausona dels temps romans. L’etapa d’assimilació romana durà del 183 al 110 aC. A partir d’aquesta darrera data desapareixen les encunyacions ibèriques dels ausetans i començaren a circular les monedes romanes. Sota aquesta dominació, Ausa esdevingué un municipi romà, amb funcionaris civils i militars i un temple propi. Unes poques làpides existents a Vic, Barcelona, Sevilla i Canovelles, en honor d’ausetans, han permès de conèixer els càrrecs públics, a més de l’existència d’una cohort ausetana. El govern de la ciutat era format per la cúria, constituïda per un centenar de persones notables, agrupades en desenes, presidides pels decurions. Aquests elegien cada any dos duumvirs, encarregats del govern de la ciutat, de la percepció dels tributs i de l’administració de justícia. També hi havia dos edils, per a controlar les obres públiques i els mercats, i dos qüestors, per a realitzar les recaptacions i portar a terme els afers judicials. En l’aspecte religiós hi havia els flamines o sevirs augustals, encarregats dels sacrificis i dels auspicis, sobretot del culte a Roma i a l’emperador. La persistència i la continuïtat del poblament a la part alta de la ciutat ha fet que no quedés cap vestigi de la ciutat romana, a excepció del temple romà. Hi ha altres troballes aïllades entorn de la ciutat, com la necròpoli descoberta en ampliar-se l’adoberia Colomer i Munmany, on aparegueren sis enterraments romans, dos dels quals amb caixes de plom; un parell de capitells del període romà tardà —un d’aquests trobat a l’indret de l’Escola Industrial—; diferents vasos de ceràmica sigillata, trobats al Puig d’en Planes, i sitges del Cap del Pont del Gurri, a més d’altres restes que es guarden al Museu Episcopal. Aquestes restes testimonien el fort impacte que rebé l’antiga Ausa del tipus de vida romà i com aquest se sobreposà totalment a l’antiga cultura ibèrica.

L’edat mitjana

El bisbat de Vic

Vic continuà mantenint un caràcter de capitalitat de la zona muntanyenca dels Prepirineus i dels altiplans del Lluçanès i el Bages, com ho revela l’erecció del seu bisbat entre la fi del segle V i el principi del següent. Aquest és un dels aspectes històrics que més ha contribuït al prestigi de la ciutat. No hi ha cap font escrita sobre els inicis vigatans de la cristianització. És molt probable que aquesta no penetrés a les comarques de l’interior fins a l’època constantiniana, començant per la ciutat i els seus funcionaris, i que des d’aquesta, segurament, s’estengués vers els nuclis suburbans i, molt més tardanament, a les zones muntanyoses. El primer bisbe de Vic conegut és Cinidi, el qual signa el 516 com a bisbe de l'Ausonitanae civitatis en el concili de Tarragona d’aquell any i en el de Girona de l’any següent. A partir d’aquest moment, la llista de bisbes assistents, bé directament o per delegació, en els concilis provincials és contínua fins al bisbe Guisefred, que el 693, amb el nom d'Ausonensis episcopus, signà les actes del XVI concili de Toledo. L’aparició simultània de les diòcesis de Girona i d’Urgell fa creure que els límits de la diòcesi d’Osona eren iguals als actuals per les bandes N i E. El bisbat desaparegué temporalment amb la invasió sarraïna de la Plana els anys 715-17, i la primitiva catedral, desaparegué amb ell. Gràcies a la capitalitat del bisbat hi conflueixen, almenys per a tràmits religiosos i curials, el clergat i molts fidels de les comarques del Ripollès, del Bages, de l’Anoia i fins i tot de les terres que envolten Santa Coloma de Queralt fins a tocar Cervera. Es donaren els primers límits del bisbat, en les èpoques posteriors a la conquesta o reorganització medieval, les quals es troben recollides en una butlla del papa Benet VII, de l’any 978, i també en l’acta de consagració de la catedral de Vic, el 1038. En tots dos documents, els límits de la diòcesi són definits molt precisament en el sector que termeneja amb les diòcesis d’Urgell, Girona i Barcelona, i resten, en canvi, imprecisos a l’indret de l’Anoia, fins al punt de dir, en el segon document, que arribava fins al Segre. El 960 s’havia arribat fins a Montbui i la Roqueta, però la colonització interior fou molt més lenta, ja que una secada de la fi del segle X féu emigrar molts dels primers colonitzadors, i l’estructuració definitiva del sector situat entre Calaf i Santa Coloma de Queralt no es va emprendre fins a un període situat entre els anys 1010 i 1030. A partir del 1030 s’emprengué la repoblació de la Segarra pròpiament dita, al llarg de l’antic camí de Lleida o d’Aragó, de Cervera fins a Vila-sana i Sidamon, a 16 km de Lleida, terrenys que restaren adscrits a la diòcesi de Vic fins a la creació de la diòcesi de Solsona. L’obra repobladora de la diòcesi de Vic va comprendre també inicialment cinc parròquies situades a l’W de Santa Coloma de Queralt (Conesa, les Piles, Biure, Forès i Rocafort) i dotze parròquies dels voltants de Maldà, fins a Tarrés i l’Espluga Calba, que l’any 1154 s’integraren a l’arxidiòcesi de Tarragona, restaurada aquell any totalment pel que feia a la demarcació. El bisbat es mantingué sense variacions fins a la creació del de Solsona l’any 1593, a prec de Felip II, pel papa Climent VIII. El motor impulsor de tota la diòcesi fou sempre la ciutat de Vic, seu i residència dels seus bisbes, a pesar d’alguns intents secessionistes o d’emulació per part de la ciutat de Manresa, la més populosa i important de la diòcesi. Entre tots els grans bisbes hom pot remarcar Ató (957-971), Oliba (1018-46), Guillem de Balsareny (1046-76) i Berenguer Sunifred de Lluçà (1078-99), a l’alta edat mitjana. Dos d’aquests bisbes obtingueren, bé que efímerament, la restauració de l’arxidiòcesi de Tarragona (971-972 i 1089-99) tot restant bisbes de Vic, és a dir, que passaren per una breu etapa la capitalitat religiosa de Catalunya a la ciutat de Vic. La canònica vigatana, centre important de producció intel·lectual gràcies al seu scriptorium, especialment dels segles XI al XIII, i Ripoll, centre igualment de repoblament, espiritualitat i cultura, foren els impulsors principals de la vida interna de la diòcesi. A petita escala hi contribuïren altres monestirs i canòniques, com Sant Joan de les Abadesses, Sant Benet de Bages, Santa Cecília de Montserrat, Sant Pere de Casserres, l’Estany, la canònica de Manresa i les de Manlleu i Lluçà. A partir del segle XII començà a destacar-se el monestir de Santa Maria de Montserrat, fundat en un extrem de la diòcesi al segle anterior pel bisbe i abat Oliba i que esdevingué l’hereu únic de la gran tradició benedictina de la diòcesi i de tot el país. Al segle XII la seu episcopal de Vic conegué també grans i destacats bisbes, com el piadós i pacífic Arnau de Malla (1102-09) i Ramon Gaufred (1109-46), amic i col·laborador de sant Oleguer, especialment en la restauració material de Tarragona. Pere de Redorta (1147-85) fou l’endegador dels béns i les rendes que sostenien la catedral i els seus clergues, i Ramon Xetmar de Castellterçol (1185-94), després d’un breu pontificat a Vic, passà a la seu metropolitana de Tarragona. Al segle XIII es destacaren per la seva activitat Guillem de Tavertet (1195-1233), sant Bernat Calbó, antic abat de Santes Creus (1233-43), i l’organitzador Ramon d’Anglesola (1265-98). Durant el segle XIV l’episcopologi vigatà tingué encara alguns membres destacats, com Berenguer Saguàrdia (1306-28), oncle de la reina Elisenda de Montcada, que inicià la construcció del claustre de la catedral i cedí al rei el domini civil que tenia damunt mitja ciutat de Vic, i Galceran Sacosta (1328-45), valent defensor dels drets i les prerrogatives del seu bisbat. A partir del 1345 hi hagué, però, un canvi radical en la sèrie de bisbes de Vic. Hi hagué encara alguns bisbes importants, però per a molts la diòcesi va ser un simple trampolí per a ascendir a càrrecs superiors. D’altra banda, a partir d’aquest moment no foren ja designats pel capítol i pels canonges, sinó directament pels papes i, més tard, pels reis. Sovint van ser forasters: aragonesos, castellans, etc. , gairebé tots amics del rei i pertanyents al Real Consejo de Su Majestad. El primer bisbe nomenat directament pel papa fou Miquel de Ricomà, que sols fou bisbe de Vic un any (1345-46). Del segle XV endavant s’accentuà la intromissió reial dins la diòcesi, que seria gairebé exclusiva des del segle XVI.

El comtat d’Osona

El llarg període històric que va del 715 al 879 és el de la destrucció de la ciutat i l’aparició del nou nucli urbà, el Vicus Ausonae, que ha donat el nom definitiu a la població. La vella Ausa o Ausona restà sense bisbe ni organització ciutadana des de la desfeta de l’estructura visigòtica pels sarraïns, bé que no se sap res de destruccions violentes en els primers temps. El 798, quan es preparava la conquesta de Barcelona, es consolidà el territori central a partir de la Cerdanya, passada al domini dels francs des del 785. L’expedició militar era dirigida per Lluís el Piadós, fill de Carlemany, el qual, juntament amb Borrell, comte d’Urgell i de Cerdanya, recuperà i fortificà la ciutat d’Osona i féu una línia defensiva que anava de Cardona a Casserres i Osona. Al mateix temps es va configurar un comtat embrionari d’Osona, que fou encomanat al comte Borrell i que des del 817 es considerà dependent del regne d’Aquitània. Devia ésser una restauració purament militar, que no ha deixat cap constància en la documentació local i que durà només fins el 826, quan el noble d’origen sarraí Aissó, partidari del comte Berà, deposat pels francs, es va rebel·lar contra aquests i, foragitat de Barcelona, es refugià a les terres osonenques. Aissó expugnà la ciutat d’Osona, l’antiga civitas de Roda de Ter i altres fortaleses detingudes pels partidaris dels francs. La Plana de Vic es convertí durant més d’un any en un focus de rebel·lió, on feren cap un exèrcit sarraí tramès per Còrdova en ajuda d’Aissó i l’exèrcit franc, que desbaratà els revoltats. Des de la fi de l’any 827, la ciutat i la Plana de Vic restaren totalment desolades i foren un camp obert per al pas d’expedicions sarraïnes, com la d’Ubayd Alla¯h, de l’estiu del 842, que fou desmuntada prop de Ribes. La restauració definitiva fou obra de Guifre el Pelós, després que el 878 li foren adjudicats els comtats de Barcelona i Girona. El comte Guifre baixà de la Cerdanya l’estiu del 879 i s’emparà sense cap resistència coneguda del Ripollès, la comarca d’Osona, el Berguedà i la Vall de Lord. L’obra de Guifre el Pelós fou molt més àmplia i de més durada que tots els intents anteriors. A l’entorn del vell temple romà s’erigí un castell o fortalesa, que prengué el nom de castell de Vic, o castell comtal, i des del segle XI, castell de Montcada, i a la part baixa de la ciutat, prop del Mèder, s’instal·laren els nous pobladors, en un nucli o raval dit el Vicus Ausonae i més endavant la villa Vici. Al costat d’aquesta obra d’organització local hi hagué l’estructuració de tot el territori en un comtat, amb tot un mosaic de castells governats per vicaris o funcionaris comtals. Els comtes de Barcelona foren sempre els comtes d’Osona, i per sota d’ells hi hagué la família vescomtal, establerta originàriament al sector de Rupit, vall del Ter i Savassona, i als membres de la qual fou concedit com a feu vescomtal el territori dels actuals municipis de Seva, el Brull i Tagamanent. Aquesta família esdevingué més tard el llinatge vescomtal dels Cardona. També tingué cura el comte Guifre, d’acord amb el metropolità de Narbona, al qual estaven sotmeses aleshores les seus catalanes, que es restaurés l’antiga diòcesi osonenca, encarregada des del 881 a l’arxipreste Gomar, que fou consagrat bisbe el 885. Gomar féu edificar una nova catedral al centre del raval o Vicus Ausonae, que fou consagrada el 16 de gener del 888. La nova diòcesi s’estengué pel territori de l’antiga, amb una frontera oberta a ponent, per on s’estendria al llarg dels segles X i XI.

El domini episcopal i el domini comtal

La ciutat de Vic es formà en un territori que es trobava repartit entre el domini episcopal i el domini comtal. L’episcopal arrenca del privilegi del rei dels francs, Odó, concedit al bisbe Gomar el 888 i reconegut pel comte Guifre el 890. Des d’aleshores els bisbes foren senyors del Vicus reconstituït, amb plena jurisdicció, dret d’encunyar moneda, facultat de percebre taxes i impostos sobre els mercats i altres drets inherents al seu domini total, mentre que el domini de la part alta de la ciutat, que representava aproximadament un terç del total, restà en poder del comte Guifre I i dels seus successors, pel fet de ser un territori adscrit al castell. Al llarg del segle XI, els bisbes de Vic obtingueren alguns infeudaments del castell comtal, i, per tant, no se suscità cap problema jurisdiccional. El 1088 es produí un fet que capgiraria aviat la situació: el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, preocupat a procurar-se amics i aliats en les lluites i divisions que hi havia a Catalunya arran del fratricidi o mort de Ramon Berenguer II, va infeudar a Guillem Ramon, el senescal, i al seu germà Albert i amic Miró Foguet els castells de Voltregà, d’Orís i de Solterra, juntament amb el palau dit Torre Comtal de Vic. El document posava com a condició prèvia el fet que el bisbe pogués obtenir el castell o palau del comte, com de fet succeí, i el pacte que el senescal i els seus successors, els Montcada, el posseïssin en feu de l’Església de Vic. Amb l’infeudament anaven la retenció dels drets de les lleudes del mercat de la Quintana i altres béns de l’Església de Vic, que aviat foren motiu de disputes entre els dos senyors, a partir del 1120. El primer senescal i antecessor dels Montcada reféu tot seguit el castell o antiga torre comtal, i el seu successor, Guillem Ramon III, el Gran Senescal, amplià els seus drets sobre Vic amb l’adquisició del sector o territori de les Clotes, amb la seva jurisdicció, que pertanyia al comte, per cessió feta el 1146. Quan morí el Gran Senescal, el 1173, començà un període de tibantors entre els Montcada i l’Església de Vic, que es convertí en una guerra oberta a partir del 1296. Tot això i les tibantors i autèntiques bandositats originades a la ciutat mogueren el bisbe Berenguer de Guàrdia a cedir la seva part de domini sobre la ciutat de Vic al rei Jaume II el 1315. A partir d’aquest moment, la ciutat quedà dividida en la part reial i la part de Montcada, cadascuna amb el seu propi consell, compost pels respectius jurats i prohoms, que es reunien en parlament general, quan es tractava d’afers referents a la part tributària, però que estaven sempre de punta en els afers interns o de competències respectives. La part reial funcionava com un veritable municipi, gràcies al privilegi atorgat pel rei Jaume II als habitants de la ciutat, el 7 d’octubre de 1315, que concedí un consell format per tres consellers i vint jurats, i els que concedí el rei Pere III, el 1341, amb la creació dels oïdors de comptes per a la gestió administrativa. La partida de Montcada, en canvi, tenia un règim menys evolucionat, i els seus habitants maldaren per obtenir més llibertats, cosa que obtingueren parcialment l’any 1352 i, sobretot, el 1367, quan se'ls concedí un consell format per dos consellers i dotze jurats. La relativa pau ciutadana es veié novament molt sacsejada a partir de mitjan segle XIV, poc després que la ciutat fos incorporada al ducat de Girona, creat el 1351 pel rei Pere III a favor de l’infant Joan i governat per Bernat II de Cabrera. El 1353 passava a dominar la partida de Montcada Bernat (III) de Cabrera, casat amb Margarida de Foix-Castellbò, hereva dels Montcada. Això i les ambicions de Bernat (II) de Cabrera, privat del rei Pere III i pare de Bernat (III), foren causa de la creació del comtat d’Osona a favor de Bernat (III) el 1356. Per tal d’obtenir això, el rei permutà amb els Cabrera la vila de Vilafranca del Penedès, contra la cessió de la part reial de Vic. D’aquesta manera, Bernat III de Cabrera esdevenia amo únic de la ciutat, comte d’Osona i detentor de tota la jurisdicció reial a la vegueria d’Osona. Aquest fet ocasionà una protesta de la part reial de Vic, encapçalada pel seu bisbe, Ramon de Bellera, ja que la cessió de la ciutat anava contra els termes de la venda i els pactes fets entre el bisbe de Vic i el rei Jaume II el 1315. La resistència fou tan forta, que el bisbe fou exiliat i el rei hagué de trametre el seu exèrcit a Vic el 1366 per imposar-hi la seva sobirania. Entretant, havia caigut en desgràcia Bernat (II) de Cabrera, que fou decapitat a Saragossa el 1364, i el seu fill Bernat (III) es rebel·là. Per això, quan el rei volgué rehabilitar la memòria del seu antic privat i retornar els seus béns a Bernat (III), no li cedí la part reial de Vic, sinó que hi restaurà el veguer reial i recompensà els Cabrera amb altres béns i castells. La partida de Montcada va viure encara moltes vicissituds, sobretot des que passà a mans de Mateu de Foix (1398), però finalment els seus súbdits assoliren de redimir-se i, el 1450, ja es troben sota jurisdicció reial, després de pagar 20 000 florins a Gastó IV, comte de Foix. El 22 de setembre de 1450 el rei Alfons IV expedí des de Nàpols un privilegi que és considerat la carta magna de constitució del règim municipal de Vic. A partir d’aquest moment la ciutat de Vic, unificada, es regí per un consell format per quatre consellers i trenta-sis jurats, que s’elegien cada any pel sistema d’insaculació de persones aptes, el dia primer de maig.

La formació de la ciutat de Vic

La ciutat de Vic nasqué de bon principi sota el doble domini comtal i episcopal, el primer centrat en el castell i el segon en la catedral. Inicialment prosperà fortament el nucli episcopal, que s’expandí aviat vers el carrer de la Ramada, creat al llarg d’un antic camí ramader, i vers els pendissos del turonet del castell, als llocs anomenats la Codina i la Quintana. Paral·lelament es construïren cases entorn del castell i de l’església de Sant Sadurní, que donaren lloc a la Plaça Vella i al carrer de Sant Sadurní i, al sector de la Quintana, a la confluència amb la jurisdicció episcopal. Molt aviat, també, es formà el centre del Mercadal, dintre la jurisdicció episcopal, que fou el centre d’un altre nucli de població. En els camins que hi conduïen des de la part del castell i des de la catedral es crearen els carrers que configurarien la futura ciutat de Vic. Es pot dir que al segle XII la ciutat de Vic ja havia pres substancialment la fesomia que té el nucli antic, envoltat de muralles, les primeres aixecades al segle XII i les segones, en part subsistents, construïdes entre el 1368 i el 1378. Aquestes muralles incloïen la doble jurisdicció que tenia la seva línia divisòria en una ratlla imaginària que començava al pont de Queralt, pujava cap a la plaça de Malla i pel carreró de Vergós sortia a la plaça de la Quintana; després, pels carrers dels Corretgers i de la Ciutat tirava cap a la plaça Major o del Mercadal, de la qual incloïa els porxos de la banda de llevant, i sortia de la ciutat pel carrer de Sant Cristòfol i l’antiga porta de Manlleu. Entre aquestes dues jurisdiccions, entorn de l’actual plaça de Malla, hi havia el barri jueu, molt florent al segle XIII i al principi del XIV. Fora del clos murat es formà el barri de Santa Eulàlia, entorn d’una capella existent ja el 911 i cedida pel comte Guifré I al monestir de Sant Joan de les Abadesses, i més cap al Mèder, el barri de les Clotes, on s’albiren, des del segle XII, els calciners i els obradors dels pellaires. A partir del segle XIV i durant els segles següents es formaren també, al llarg dels camins rals que conduïen a les portes de la ciutat, els carrers i els ravals de Sant Pere, de Manlleu, de Gurb i els inicis de la Calla, entorn de l’hospital de Sant Bartomeu, a l’altra banda del pont romànic de Queralt. Els únics edificis notables d’aquests primers temps eren la catedral de Vic, renovada pel bisbe Oliba entorn del 1030, amb l’església rodona de Santa Maria que hi havia al seu davant. El castell comtal, reedificat al segle XI entorn de l’antic temple romà pels Montcada, senyors de la part alta de la ciutat des dels volts de l’any 1088, i dit, per això, castell de Montcada o dels Montcada, i l’església de Sant Sadurní, reedificada també al segle XI.

La ciutat de Vic fins al segle XVI

Enmig de totes les vicissituds històriques que marquen la vida de Vic entre els segles XII i XVI, hi hagué una forta expansió urbanística i menestral. Al principi del segle XIII hom calcula que tenia uns 3.000 h, dedicats als oficis menestrals propis d’una ciutat de mercat: paraires, sabaters, sastres o ferrers, i amb una indústria més notable de coltellers i blanquers que exportaven els seus productes a l’exterior, fins i tot a Tunis. La vitalitat ciutadana es pot veure també en la gran quantitat d’altars i beneficis que s’establiren a la catedral al llarg del segle XIII i, en especial, pels convents que es fixaren a la ciutat. Els primers a establir-s’hi foren els hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, els quals són documentats a Vic a partir del 1181, i arribaren a crear-hi una comanda, la qual no perdurà més enllà del 1258. El 1225 hi erigiren un convent els franciscans, que el 1270 canviaren d’emplaçament. El 1235 hi fundaren un convent els mercedaris. Per aquest temps, als afores de Vic, també funcionava la capella de Sant Jaume amb el seu hospital de leprosos; l’hospital d’Arnau de Cloquer, erigit el 1217 prop de l’església de Sant Bartomeu, situada al cap del pont de Queralt; l’albergueria de la catedral, situada al carrer que encara en duu el nom; i una capella i hospital dedicats a la Trinitat i aixecats el 1275 per Ramon de Malla. La comunitat de jueus de Vic conegué també una etapa de forta vitalitat, amb nous membres vinguts de Mallorca i de Manresa. El 1277, quan sumaven onze famílies, adquiriren un tros d’hort per a edificar-hi una sinagoga i escola, i el 1327, una peça de terra a llevant de la ciutat, a l’indret conegut encara com a Puig dels Jueus, per tal de destinar-la a cementiri. La comunitat jueva, pel fet d’ésser situada entre les dues partides de la ciutat, rebé una forta sotragada en les lluites dels anys 1366 i 1372 i s’extingí el 1391, quan es batejaren els quatre darrers homes i dues dones que restaven a la ciutat. En l’aspecte urbanístic, Vic continuà creixent al llarg de tot el segle XIII i principi del XIV, dintre el clos murat, en especial vers la part NW del seu àmbit, és a dir, carrers de la Riera, de Callnou i de les Basses. També la plaça Major rebé una configuració definitiva i, a més del seus pòrtics, sota els quals es venia, s’instal·laren al centre petites botigues d’obra, agrupades per gremis i matèries, com les taules de carnisseria, sabateria o draperia, la majoria amb el seu soterrani o sotabotiga. Les pestilències i les lluites de mitjan segle XIV portaren una forta davallada de poblament a Vic, com a la majoria de les ciutats i les viles del país. La davallada fou tan forta, que el 1388 el rei Joan I va concedir un privilegi, a petició del consell de la partida reial, pel qual donava llibertat absoluta a tothom qui volgués establir el seu domicili a Vic amb la respectiva família, fins i tot en cas que fos afectat per excessos o delictes comesos en altres ciutats o baronies. A despit d’aquesta ensulsiada demogràfica, la ciutat anà afermant la seva organització gremial al llarg del segle XIV: el 1345 funcionava ja la confraria de Sant Eloi i Sant Honorat, dels oficis del metall, com els coltellers, daguers, beiners i manegadors, confraria que modificà les seves ordinacions el 1385. El 1391 els coltellers, per llur gran nombre, s’erigiren en confraria a part. Abans del 1348 existien també les confraries de sastres i corretgers, sota l’advocació de santa Llúcia i sant Lluís, els capellers, sota el patrocini de sant Gabriel, i els traginers, sota el de sant Antoni Abat. Els sabaters i pellaires s’organitzaren el 1348, sota l’advocació de sant Francesc i de sant Bartomeu. Els paraires i els teixidors de llana, constatats el 1338, s’agremiaren formalment el 1381, i per fi, el mateix any 1381, el rei Joan I facultà els consellers de la ciutat per constituir i regular els gremis que s’establissin d’aleshores endavant. Al costat de l’estament menestral, la ciutat disposava d’un bon nombre de mercaders i botiguers, advocats, procuradors, notaris i apotecaris que, juntament amb els metges, formaven la classe culta i l’estament superior. Es destacaren entre aquests els juristes Jaume Callís i Jaume Cardona, i els literats Bernat Serradell i Andreu Febrer, nebot de Callís i primer traductor al català de la Divina Comèdia de Dant. La ciutat atreia la Plana ja aleshores pels seus mercats, sobretot el dels dissabtes de la plaça del Mercadal i el secundari dels dimarts a la plaça de la Quintana. També es crearen el 1316 unes fires importants els primers dies de setembre, per a les quals el rei Jaume II concedí salvaguarda i guiatge l’any 1319. Entre els anys 1368 i 1378 es construïren les muralles noves, formades per set portals i trenta-tres torres, a una distància de vint canes l’una de l’altra. Com en altres obres importants es construïren el pont del Bruguer, el pont del carrer de Sant Pere o del Remei, en el qual es treballava el 1329 i, sobretot, el claustre de la catedral, començat l’any 1318 i acabat cap a la fi del segle. També es construí, a partir del 1343, l’hospital dit de Ramon de Terrades, aixecat gràcies al llegat fet per aquest ciutadà. S'alçà entre el carrer de Sant Pere i el barri de Sant Joan, i és l’actual Hospital de la Santa Creu, l’únic que, ampliat i renovat gràcies a llegats i fundacions posteriors, ha arribat fins a nosaltres. Igualment es feren obres públiques a càrrec del municipi, com és ara l’ampliació de l’antiga casa del consell, amb el pis superior i Sala de la Columna, acabada el 1493; la conducció d’aigua a la ciutat; la construcció de cinc fonts públiques l’any 1447 i la creació d’una Botiga del Blat, el 1458. També el capítol catedralici féu fer importants obres al creuer de la catedral entre els anys 1401 i 1427. Pel mateix temps, els carmelitans, establerts feia poc a l’Esperança de Gurb, al límit amb el municipi de Vic, començaren el seu convent i l’església a tocar de la muralla, prop del portal de Gurb o de les Neus a partir del 1418. S'inicià la construcció de l’església de la Pietat, el 1454, i es construïren cases ciutadanes a la plaça de la Catedral, al carrer dels Corretgers i a l’antiga partida de Montcada. La fi del segle XV, amb les guerres dels Remences i contra Joan II, que s’enllaçaren a Vic amb velles rivalitats ciutadanes i amb les pestes, que s’estengueren del 1522 al 1530, assenyalen l’acabament d’un temps molt influït encara pels antics motlles senyorials. Després d’una etapa de depressió econòmica, de minva demogràfica i de bandolerisme, s’iniciarà una etapa caracteritzada per la major o menor prosperitat de la producció menestral.

L’edat moderna

Els segles XVI i XVII la ciutat menà una vida inquieta i grisa, per bé que experimentà un notable creixement demogràfic, gràcies a les immigracions de gascons i de francesos, les quals serviren també per a augmentar les bandositats de l’època. Les lluites entre nyerros i cadells, enverinades amb la creació de fortes partides de bandolers, com les d’en Perot Rocaguinarda i Joan Sala, àlies Serrallonga, la manca de blat per l’escassa producció agrícola, tot i les mesures del consell ciutadà, amb la creació de la Botiga del Blat, i la creació dels oficis de palloler i de botiguer, formaren un ambient de malestar que culminà amb l’adhesió ciutadana a la revolta contra les autoritats centrals que esclatà en la guerra dels Segadors i l’acatament o reconeixença de l’autoritat del rei de França. No trigà a fer-se evident que les tropes franceses, amb llur poc afortunada conducta, resultaven pitjors que les castellanes. Enmig d’aquestes vicissituds, la ciutat havia augmentat el nombre de les seves cases fins a tenir-ne 1 004 l’any 1626, segons els càlculs. D’aquestes cases, 461 es trobaven dins el recinte emmurallat, 485 als ravals propers a les muralles, i la resta, més allunyada del nucli, però dintre del terme de Vic. Entre els edificis notables hi havia la capella del Sant Àngel Custodi (1524), el monestir de Santa Clara (1590) i el convent de Santa Teresa (1637), fora dels murs, i, pel que fa a l’interior de la ciutat, la reforma del convent de la Mercè, la capella de Sant Benet de la catedral (1635) i la nova església de la Pietat, centre d’un capítol de beneficiats, l’any 1629. El 1609 s’havia urbanitzat la plaça de Miquel de Clariana i s’havien construït carrers paral·lels i adossats a les muralles. La fi de la Guerra de Separació o dels Segadors representà un cop dur per a la ciutat de Vic. Quan Barcelona tornà a l’obediència de Felip IV de Castella (1652) restaren a les muntanyes bandes de miquelets i tropes franceses que mantenien la guerra contra les forces castellanes i que saquejaren diversos pobles de la comarca. El nou governador de Catalunya, l’infant Joan Josep d’Àustria, s’instal·là a Vic a la tardor del 1654, i novament al novembre del 1655. Fou aleshores quan decidí de convertir Vic en una ciutat fortificada guarnida de baluards, segons el pla de l’arquitecte Bonaventura Tarragó. Això comportava l’enderrocament dels ravals, la creació d’un passeig o ronda entorn de les muralles i l’emplaçament dels baluards entorn de la ciutat, als llocs estratègics, com Santa Clara Vella, darrere Sant Domingo, a l’indret de l’església del Carme. L’obra de defensa no es portà a terme, però en canvi, s’enderrocaren més d’un centenar de cases dels ravals, i entre aquestes, diversos convents i tallers de menestrals. Totes aquestes vicissituds polítiques, però, no frenaren l’expansió de la ciutat. Això fou causa de la reorganització de tots els gremis, de la creació de la Universitat Literària el 1599, per a la qual es feren unes noves ordinacions el 1627, i la vinguda de nous ordes religiosos, com els caputxins (1608), els jesuïtes (1621), les carmelitanes descalces (1637), els trinitaris (1637), els carmelitans descalços (1642) i les carmelitanes calçades de la Presentació (1663). Tot això portà a l’erecció de noves edificacions, tant per als nous convents com per a les grans famílies, que s’establiren de preferència en el sector de la plaça de Miquel de Clariana i del carrer de Dues Soles, entorn de la Pietat o bé prop de la catedral, davant el Palau Episcopal, renovat a partir del 1671. També el Mercadal experimentà una notable renovació dels seus edificis. El desgraciat pla de fortificació del 1655 comportà una expansió fora dels antics murs, considerats definitivament inútils. Ràpidament es tornaren a reedificar els ravals, però la costosa experiència de les demolicions aconsellà d’iniciar les edificacions a una distància prudent dels murs vells, i així restaren configurades les Rambles. També es decidí de destinar a l’establiment de les noves famílies el sector comprès entre el carrer de Manlleu i els caputxins. Es començà pel Carrer Nou, traçat per Joan Francesc Moretó el 1734. La Guerra de Successió frenà l’expansió inicial al defora de l’antic nucli emmurallat, però aquesta es reprengué molt aviat, i el segle XVIII assenyala un dels moments més importants de la vida de Vic. En aquests moments, a més, es renovaren els antics edificis, entre els quals hi havia la catedral, s’ampliaren i decoraren les cases de ciutadans honrats o de grans terratinents i afluïren cap a la ciutat grups d’artistes que formaren tallers d’arquitectura, escultura i pintura barroca i que ompliren les esglésies i els casals d’obres importants. Els Moretó referen la majoria de les esglésies ciutadanes i dels voltants de Vic, i ells mateixos i els Real, Costa o Pujol les ompliren de retaules i teles barroques i neoclàssiques. Altres foren decorades per Francesc Pla, dit el Vigatà, o els Marià Colomer, pare i fill. El suport d’aquesta eufòria dels segles XVII i XVIII fou una base econòmica forta i estable, tant en l’aspecte comercial com menestral. Tenen una importància especial els gremis de teixidors de llana i de lli i la introducció de la indústria cotonera a partir del 1772, i també de l’adoberia o l’espardenyeria.

El segle XIX

Dintre la història de Vic, el segle XIX és el de més contrastos. D’una banda hi ha el fracàs del procés d’industrialització i l’estancament de la ciutat en comparació amb d’altres indrets de Catalunya, però per l’altra banda hi ha el desvetllament d’una sèrie de valors espirituals i culturals que feren de Vic un lloc de pes en el moviment de renovament religiós i en la Renaixença catalana. El segle començà amb la guerra contra els francesos, els quals ocuparen cinc vegades la ciutat i foren causa de saqueigs, misèria i pestes, que marcaren una forta aturada en el camí ascendent del segle anterior. Tot seguit, la guerra dels absolutistes, amb importants fets bèl·lics a la comarca, el 1823, continuà encara la tensió i el malestar, que empalmà gairebé amb l’alçament dels malcontents de l’any 1827 i amb les guerres carlines. Els censos de Vic es fan ressò de tot aquest temps d’inestabilitat, en el qual la ciutat reculà sensiblement, en comparació amb l’eufòria que havia assolit a la fi del segle XIX. En aquest moment, fracassat l’intent de construcció del canal industrial i de reg del Ter, que havia d’arribar fins a Vic, els industrials de més empenta (Puget, Portabella, Ricart) ja s’havien traslladat a Manlleu, Roda i les Masies de Voltregà per tal d’instal·lar-hi llurs empreses. A partir d’aquest moment, Vic perdé la seva antiga iniciativa industrial i es replegà en les funcions menestrals, administratives, de comerç i de mercat que han anat caracteritzant la ciutat fins als nostres dies. També augmentà el seu caràcter de centre d’atracció dels propietaris rurals, que abandonaven gradualment la residència en els masos, i sobretot, amb el seu seminari i col·legi annex, es convertí en el centre d’estudis comarcal que féu famosa la figura de “l’estudiant de Vic”. Entorn del 1850 hi hagué un període de calma, que permeté una sèrie de realitzacions, tant de tipus urbanístic com cultural i religiós. En el primer aspecte, pot remarcar-se l’entrada a la ciutat per la part de Barcelona, que es facilità amb l’esplanament de la nova carretera, la construcció del pont sobre el Mèder (1845), l’erecció de la Casa Asil a l’indret de l’antic molí del Prat (1845) i l’agençament de la Rambla de l’Hospital (1862). També s’esplanà el Passeig (1853) i s’avançaren les cases del carrer de Cardona fins al damunt de la muralla, que en aquest temps s’anava desmuntant segons les exigències de les noves edificacions. En el camp cultural cal destacar, a la primera meitat del segle, la figura de Jaume Balmes. En un altre aspecte, el 1861 es creà el Cercle Literari de Vic, prengué prestigi el Seminari com a centre docent i una sèrie de literats i erudits formà l’Esbart de Vic i se sumà a la tasca renaixentista del país, amb figures com mossèn Jacint Verdaguer i el setmanari “La Veu del Montserrat”, dirigit pel canonge Jaume Collell. L’estimació per les coses antigues comportà la restauració del temple romà i, sobretot, la formació del Museu Episcopal, inaugurat el 1891. En l’aspecte religiós, cal destacar, d’una banda, l’adquisició de Borredà i Aranyonet a partir del 1850 i la pèrdua de Montserrat, amb Monistrol i Marganell, després d’un llarg plet que durà del 1880 al 1890; una llarga tongada de bisbes forasters, que acabà amb el vigatà Llucià Casadevall i Duran, vicari capitular des del 1835 i elevat a bisbe (1848-52) gràcies a Jaume Balmes; i entre els bisbes més destacats del segle XIX i que més rastre deixaren a la diòcesi els darrers temps, Josep Morgades i Gili (1882-99), el creador del Museu Episcopal i restaurador de Ripoll; de l’altra, cal parlar de la reacció contra els moviments liberals i obreristes laïcitzants, que originà tot un corrent que dirigiren el sacerdot Antoni Maria Claret, el dominicà exclaustrat Francesc Coll i tot un grup de sacerdots, religiosos i laics els quals feren possible la fundació de l’institut de les carmelitanes de la Caritat (1826), de Santa Joaquima de Vedruna, les dominicanes de l’Anunciata (1856), del beat Francesc Coll, els missioners de l’Immaculat Cor de Maria (1849), de Sant Antoni Maria Claret, les sacramentàries (1856), les felipones (1850), les josefines de la Caritat (1877) i les serves del Sagrat Cor (1891). Al costat d’aquestes institucions hi hagué una sèrie de missions populars, campanyes devocionals sobre el rosari i pelegrinatges a santuaris, que marcaren la pietat religiosa.

El segle XX

L’ensopiment de la vida ciutadana, característic dels darrers vint anys del segle XIX, es mantingué encara durant dos decennis del segle XX. Davant un món en oberta evolució, Vic es mantenia tradicional, aferrat a motlles vells, amb un caràcter de senyoria rància i patriarcal. El vigatanisme, mentalitat encunyada pels continuadors del Cercle Literari i de l’Esbart, era considerat com una virtut guardadora d’unes essències immutables davant un món poc respectuós i superficial. Aquesta mentalitat féu tancar els intel·lectuals vigatans a les innovacions del Modernisme, i fins els féu refusar les normes ortogràfiques del català modern dictades per Pompeu Fabra. D’ençà del 1920 es nota una represa en l’aspecte industrial, amb la introducció de l’electricitat com a força motriu, que permet la creació d’indústries petites i mitjanes, afavorides també pel ferrocarril, que arribà a Vic l’any 1875, i per la xarxa de carreteres, que s’anà completant entre el 1870 i el 1920. El trauma ocasionat per la guerra civil de 1936-39, amb tota la sèrie de destruccions vandàliques, sobretot de les obres d’art barroques del segle XVIII, que donaven una fesomia típica als edificis religiosos, fou un fort sotrac per al Vic que reprenia tot just la revifalla. L’etapa de la postguerra comportà un nou estancament per a la ciutat. La darrera i més absurda reforma dels límits diocesans fou la que tingué lloc el 1957, després del darrer concordat, basada en la pretensió gratuïta d’adaptar, en la mesura que fos possible, a les províncies civils els límits de la diòcesi. Així, la diòcesi de Vic fou amputada de 28 parròquies en els sectors de Santa Coloma de Queralt i part de la Segarra, perquè pertanyien a les províncies de Tarragona i de Lleida. També foren cedides a la diòcesi de Solsona les parròquies de la Molsosa, Balsareny i Súria. En compensació, el bisbat de Vic rebé una franja de l’arxidiòcesi de Barcelona que comprèn Sant Llorenç Savall, Gallifa, Sant Feliu de Codines, Riells del Fai, el Figueró i Montmany, els enclavaments de Palmerola i Boatella, prop de Borredà, del Berguedà, les parròquies de Vilanova del Camí i de la Pobla de Claramunt, a l’Anoia, i al Ripollès tot l’arxiprestat de Camprodon, amb les parròquies de Llanars, Molló, Vilallonga de Ter, Tregurà i Setcases. Actualment la diòcesi de Vic té 247 parròquies, dividides en 10 arxiprestats: de Vic, del Ripollès, del Ter-Collsacabra, del Lluçanès, de Guilleries-Congost, del Moianès, de Manresa, del Bages Nord, del Bages Sud, i de l’Anoia-Segarra. El creixement de la ciutat al llarg del segle XX es caracteritzà per la construcció d’alguns edificis notables de caire modernista i, sobretot, amb l’obertura del carrer de Jacint Verdaguer, que enllaça la plaça Major amb la nova estació del ferrocarril, inaugurada el 1910. Paral·lelament al nou carrer de Jacint Verdaguer, cap a llevant, es construí el carrer de l’Arquebisbe Alemany, el 1922, com a prolongació del carrer del Pla de Balenyà, i entre aquests dos i la Ronda de Camprodon nasqué un nou sector urbanitzat. També fou urbanitzat un tros a l’extrem oposat de la ciutat, a partir del carrer de Torras i Bages, cap al sector dels Caputxins i entorn de la carretera de Sant Hilari. Però la creixença més espectacular de Vic es va iniciar a partir del 1950, quan es va començar a construir al sector del Sud o de l’Estadi. Poc després s’urbanitzà el sector de ponent de la carretera o Pla del Remei, que avui dia forma pràcticament un tot amb l’anterior.