vicari apostòlic

m
Dret canònic

Prelat que, amb idèntics poders que un bisbe residencial, administra un territori encara no erigit en diòcesi.

La seva jurisdicció és ordinària, però vicària, puix que és exercida en nom del papa i pot no tenir el caràcter episcopal. Aquest títol apareix al final del segle IV referit a un bisbe residencial que rep poders especials del papa sobre altres bisbes de la regió; el primer vicari apostòlic conegut és el de Tessalònica, amb motiu de la divisió de la Il·líria i l’interès de refermar la presència del patriarcat romà enfront del bizantí. Aquesta funció desaparegué al segle XII, i fou assumida de fet pels legats papals, però hom en mantingué el nom per a designar un enviat del papa per a regir una diòcesi vacant per mort o per impediment del bisbe residencial. L’actual figura és una creació de la Congregació de Propaganda Fide, al començament del segle XVII, per tal d’obviar a les dificultats de la cura pastoral en els territoris de missió de regnes que tenien el dret de patronat i volien també exercir-lo en aquests territoris; aquesta fórmula fou també aplicada, en aquell mateix temps, a Holanda i Anglaterra. Darrerament (1963) hom n'ha regulat la funció actual.