La seva jurisdicció és ordinària, però vicària, puix que és exercida en nom del papa i pot no tenir el caràcter episcopal. Aquest títol apareix al final del segle IV referit a un bisbe residencial que rep poders especials del papa sobre altres bisbes de la regió; el primer vicari apostòlic conegut és el de Tessalònica, amb motiu de la divisió de la Il·líria i l’interès de refermar la presència del patriarcat romà enfront del bizantí. Aquesta funció desaparegué al segle XII, i fou assumida de fet pels legats papals, però hom en mantingué el nom per a designar un enviat del papa per a regir una diòcesi vacant per mort o per impediment del bisbe residencial. L’actual figura és una creació de la Congregació de Propaganda Fide, al començament del segle XVII, per tal d’obviar a les dificultats de la cura pastoral en els territoris de missió de regnes que tenien el dret de patronat i volien també exercir-lo en aquests territoris; aquesta fórmula fou també aplicada, en aquell mateix temps, a Holanda i Anglaterra. Darrerament (1963) hom n'ha regulat la funció actual.
m
Dret canònic