vicari general

m
Història

Representant dels ducs sicilians a Atenes i Neopàtria i cap executiu, civil i militar amb residència efectiva a Tebes, capital dels ducats.

En competència amb el mariscal, el vicari restà com el més important. Són coneguts Berenguer Estanyol (1312-17), Alfons Frederic (1317-30 i 1335-38), Nicolau Llança (1331-35), Ramon Bernat de Sarbou (1354-56), Jaume Frederic (1356-59), Gonçal Ximenes d’Arenós (1358-59), Mateu de Montcada (1359-62; lloctinent seu: Pere Despo, mort el 1362, i, de fet, Roger de Lloria, 1362-67), Roger de Lloria (1367-70), Mateu de Peralta (1370-74), Lluís Frederic (1375-80), Felip Dalmau de Rocabertí (1381-88; lloctinents: Ramon de Vilanova, 1382-86, i Pere de Pau, 1386-88) i Bernat de Cornellà (1386). El rei Martí I de Catalunya-Aragó, amb la intenció de reconquerir els ducats, nomenà vicari general Pere de Fenollet, vescomte d’Illa i Canet (1392), sense cap efecte.