Fou deixeble de Claudi Martínez i Imbert en la disciplina de piano, de Lluís Millet en la d’harmonia i de Felip Pedrell. Entre el 1900 i el 1907 visqué a París i estudià a la Schola Cantorum amb V. d’Indy (composició i piano) i Abel Decaux (orgue). Novament a Barcelona, impartí classes d’orgue a l’Orfeó Català i fou nomenat organista de l’església de Nostra Senyora de Pompeia (1909-13). També fou organista de l’Orquestra Pau Casals i inaugurà diversos orgues, com el del monestir de Montserrat (1922). La seva obra compositiva està fortament influïda per l’estètica neoclàssica i també per la música popular catalana.
Fou un dels fundadors i col·laboradors de la Revista Musical Catalana (1904) i cooperà a l’Obra del Cançoner Popular. Fou crític musical a La Vanguardia. Escriví els poemes corals Arca de Noè (1913), Nit d’abril; Cants religiosos (1914), amb text de Jacint Verdaguer, per a veu i piano, i Cançons populars (Follia, Les nines i el carboner) (1918), per a cor mixt. També és autor d’obres simfòniques i de cambra i dels estudis Chopin: sus obras (1913), Vida de Beethoven (1927) i La Divina Comèdia llegida per un músic (1927).