Vida i obra
Es llicencià en dret a la Universitat de València (1888) i col·laborà en els almanacs Lo Rat-Penat del 1883 i el 1884 amb un parell de narracions (La torre de la Boatella, 1883; Fatimah, 1884). Un tercer relat en català, Lo darrer esforç (1883), restà inèdit fins el 1967. La seva vinculació a la Renaixença fou breu i bàsicament decidida per la influència de Constantí Llombart; després de la mort d’aquest (1893) esdevingué enemic acèrrim del grup valencianista de Teodor Llorente.
S’incorporà activament al republicanisme de Pi i Margall, i el 1887 publicà, ja en castellà, el recull Fantasías, leyendas y tradiciones , que, com les narracions catalanes, respon a una estètica romàntica i a una temàtica historicista. Incorporat ben d’hora a la política republicana de Pi i Margall, desplegà una gran activitat d’orador i de periodista, que continuà enèrgicament fins el 1908. Durant una primera etapa, escriví, a més d’una Historia de la Revolución española en el siglo XIX (1893), dues novel·les fulletonesques, de caràcter pamfletari, (1892) i ¡Viva la República! (1893-94), que s’insereixen en la seva línia d’agitador demòcrata i anticlerical.
El 1894 fundà el diari El Pueblo, a València, en el qual començà a publicar la novel·la Arroz y tartana, reflex de la influència del naturalisme, que havia conegut durant un curt exili forçós a París, el 1890. Les narracions de Cuentos valencianos (1896) i La condenada (1900) i les novel·les Flor de mayo (1896), La barraca (1898), Entre naranjos (1900) i Cañas y barro (1902) prolonguen aquesta visió, sobre ambients i problemes de les zones centrals del País Valencià, i són, sens dubte, la part més sòlida de la seva obra.
Mentrestant, la seva acció política assolia una considerable repercussió popular; distanciat de Pi i Margall, creava el propi partit, i des de les planes d’El Pueblo menava una incessant campanya d’atacs als governs de la Restauració, que li valgueren processos, empresonaments i un nou exili (1896). El sector més viu del republicanisme valencià fou, per antonomàsia, el blasquisme. Diputat a corts en diverses legislatures (1898, 1899, 1901, 1903, 1905, 1907), hagué d’enfrontar-se amb la dissidència del seu col·laborador Rodrigo Soriano, que provocà incidents d’extrema violència; finalment, el 1908, abandonà la política activa. El seu fill Sigfrid Blasco-Ibáñez i Blasco continuà la seva tasca política.
A Madrid, havia començat el 1903 una nova sèrie de novel·les (La catedral, 1903; El intruso, 1904; La bodega, 1905; La horda, 1905) de crítica social, situades en diferents punts de la península Ibèrica on la problemàtica socioeconòmica adquiria una virulència extrema (clericalisme, latifundisme andalús, capitalisme basc, etc.). El 1908 tornà a publicar una narració en català, En la porta del cel, a El Cuento del Dumenche. El 1910 emprengué unes temptatives de colonització a l’Argentina, amb emigrants valencians, de les quals desistí el 1913.
La Primera Guerra Mundial donà ocasió al seu més gran èxit literari: la novel·la Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1916), de propaganda aliadòfila, que fou molt reeditada i traduïda i li obrí el mercat nord-americà, tant literari com cinematogràfic. La seva producció narrativa havia derivat cap a un psicologisme fàcil, sense desprendre’s del gust pel pintoresc (Los muertos mandan, 1908; Sangre y arena, 1908; Luna Benamor, 1909), i aleshores accentuà la nota brillant i superficial del món cosmopolita (Los enemigos de la mujer, 1919; El paraíso de las mujeres, 1922; etc.).
Resident a França quan Primo de Rivera prengué el poder (1923), escriví alguns opuscles agressius contra Alfons XIII i el dictador; al mateix temps retornà a la novel·la històrica, però amb intencions patriòtiques (El papa del mar, 1925; A los pies de Venus, 1926; En busca del Gran Khan, 1928, etc.). També publicà uns quants llibres de viatges: En el país del arte (1896), Oriente (1910), La Argentina y sus grandezas (1910), La vuelta al mundo de un novelista (1925), etc. A València creà i dirigí diverses editorials (Sempere, Prometeo), a través de les quals feu una important tasca de divulgació cultural entre les capes populars.
Bibliografia
- Espinós i Quero, A. (1998): La obra literaria de Blasco Ibáñez. Catálogo de las ediciones. València, Diputació de València.
- Just Gimeno, J. (1929)): Blasco Ibáñez i València. València, L’Estel.
- León Roca, J.Ll. (1967): Vicente Blasco Ibáñez. València, Prometeo.
- Oleza, J. i Lluch, X. (2000)): Vicente Blasco Ibáñez: 1898-1998. La vuelta al mundo de un novelista. Actas del Congreso Internacional celebrado en Valencia del 23 al 27 de noviembre de 1998. 2 vol. València, Diputació de València.