Vida i obra
Fill d’un notari gironí, ingressà a l’orde dominicà i, després d’estudiar a Barcelona, Lleida i Tolosa, fou ordenat l’any 1378. Del 1378 al 1395 residí a València, on fou lector (1385-90) i mestre de la càtedra de teologia de la catedral. El 1389 fou nomenat predicador general de l’orde. Assolí aviat una gran fama com a conseller en totes les escales de la societat, malgrat l’oposició que li mostrà Nicolau Eimeric, gran inquisidor de Catalunya-Aragó.
El 1380 escriví el seu tractat De moderno Ecclesiae schismate, en defensa del papa d’Avinyó Climent VII, obra que dedicà a Pere III de Catalunya-Aragó. El papa Benet XIII el cridà a la cort papal d’Avinyó i el feu confessor i capellà domèstic seu i penitenciari apostòlic (1395-99). Influït pel papa i per la cort de Castella, contribuí a imposar, amb el seu prestigi i la seva oratòria, el candidat Ferran d’Antequera al Compromís de Casp, on fou un dels compromissaris, en detriment del candidat català, Jaume d’Urgell. Poc després, davant la manca de col·laboració del papa Benet XIII per a resoldre el Cisma d’Occident, l’abandonà, i s’encarregà de publicar la sostracció d’obediència de Ferran I de Catalunya-Aragó en un sermó fet a Perpinyà (6 de gener de 1416). Intervingué en les negociacions per a posar terme al cisma. Les seves predicacions, d’una habilitat excepcional, foren iniciades a València, on assolí les primeres conversions impressionants i multitudinàries. Del 1412 al 1416 es dedicà molt especialment a la conversió de jueus —i també de sarraïns—, que eren obligats a assistir als seus sermons. La seva tasca missionera i predicadora s’intensificà a partir del 1399, i continuà fins a la seva mort.
Travessà diverses vegades els Països Catalans, en molts llocs dels quals encara és viva la tradició del seu pas. També feu llargs itineraris per Castella i Galícia; viatjà per França, on visità la Bretanya i el Llenguadoc, i pel nord d’Itàlia i Suïssa. És fama que arreu predicà en català davant multituds que el comprenien —no tan sols per la similitud de la parla, excepte a Bretanya, sinó perquè ajustava prou el català de base a la llengua del lloc on parlava— i en restaven edificades. Centenars de persones solien acompanyar-lo, empeses i colpides per l’abrandament i l’eficàcia de la seva paraula. Les seves referències a la fi del món i les seves comminacions a la penitència resultaven summament efectives; adquirí, a més, fama de taumaturg. Entre la bigarrada multitud que el seguia —l’anomenada Companyia—, amb els flagel·lants i altres penitents, hi havia notaris i escribes que anotaven els sermons i en recollien, gairebé taquigràficament, els passatges de particular intensitat persuasiva. Se’n conserven un nombre elevat, una part dels quals ens ha pervingut en català i també en llatí, castellà i occità. No solen ésser sermons complets, sinó només esquemes o fragments més o menys extensos; uns quants semblen esbossos elaborats per ell mateix, però la majoria dels sermons catalans són redaccions fetes damunt les dades recollides directament pels anotadors. Així i tot, aquests texts resumits i fragmentats no poden reflectir bé la força i el to directe de l’expressió o la plasticitat del llenguatge de la seva oratòria. Hom pot remarcar-hi, però, la simplicitat dels eximplis que hi narra, la caracterització de les situacions i el llenguatge dels personatges, fet que testimonia la vàlua literària de l’autor.
Josep Sanchis i Sivera publicà, el 1927, els sermons pronunciats per la quaresma del 1413 a València, i inicià una edició d’altres Sermons (1932-34), que restà interrompuda després del segon volum. Unes altres edicions de sermons han estat dutes a terme pel mateix Sanchis i Sivera, per Roc Chabàs, Clovis Brunel, Felip Mateu i Llopis i Manuel Sanchis i Guarner. Es coneix, de Vicent Ferrer, ultra el tractat sobre el Cisma d’Occident ja esmentat —editat a Roma el 1901—, un petit tractat titulat Contemplació molt devota qui comprèn tota la vida de Jesucrist, salvador nostre, ab les propietats de la missa (editat a València el 1518) i un altre en llatí, Tractatus de vita spirituali.
El seu procés de canonització fou iniciat el 1455 pel papa Calixt III, valencià com ell; però, mort aquest, la canonització no fou feta efectiva fins el 1458, per Pius II. A València, on hom conserva la seva casa natal i el seu oratori, és objecte d’un culte molt viu, tant en el pla popular —hi ha molts miracles dramàtics dedicats a la seva figura— com en l’escala oficial, amb la seva declaració com a patró del País Valencià. La seva festa se celebra el 5 d’abril.
Bibliografia
- Almazán, V. (1967): “L’exemplum chez Vincent Ferrer”. Romanische Forschungen, LXXIX.
- Cátedra, P.M. (1983-1984): “La predicación castellana de San Vicente Ferrer”. BRABLB, XXXIX.
- Cátedra, P.M. (1994): Sermón, sociedad y literatura en la Edad Media. San Vicente Ferrer en Castilla (1411-1412). Salamanca, Junta de Castilla y León. Consejería de Cultura y Turismo.
- Fuster, J. (1968): Heretgies, revoltes i sermons. Barcelona, Selecta.
- Martínez Ferrando, J.E. (1953): “San Vicente Ferrer y la Casa Real de Aragón”. Analecta Sacra Tarraconensia, XXVI.
- Martínez Romero, T. (1993): Ferrer, Vicent: Sermons. València, Tres i Quatre.
- Martínez Romero, T. (2002): Aproximació als sermons de sant Vicent Ferrer. Paiporta / València, Denes.
- Mira, J.F. (2002): Sant Vicent Ferrer, vida i llegenda d’un sant. Alzira, Bromera.
- Riquer, M. de (1963-1964): “Fecha y localización de algunos sermones de San Vicente Ferrer”. BRABLB, XXV.
- Robles, L. (1972): Escritores dominicos de la Corona de Aragón (siglos XIII-XV). Salamanca, Impr. Calatrava.
- Robles, L. (1983): “Tratados sobre el Cisma escritos por dominicos de la Corona de Aragón”. Escritos del Vedat, 13.
- Sanchis Guarner, M. (1973): Ferrer, V.: Sermons de Quaresma. València, Albatros.
- Sanchis Sivera, J. i Schib, G. (1932-1988): Ferrer, V.: Sermons. Barcelona, Barcino.
- Schib, G. (1976): “Els sermons de Sant Vicent Ferrer”, dins Actes del Tercer Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Oxford, The Dolphin Book.
- Schib, G. (1977): Vocabulari de Sant Vicent Ferrer. Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana / Rafael Dalmau Editor.
- Schib, G. (1989): “San Vicent Ferrer i la Corona d’Aragó”, dins Holtus, G. i Georges-Metzeltin, M.: La corona de Aragón y las lenguas románicas. Miscelánea de homenaje para Germán Colón. Tübingen, Günter Narr Verlag.
- Toldrà, A. (2002): “Sant Vicent Ferrer contra el pintor gòtic. Sobre el ‘triangle’ de l’expressió medieval”, Afers, 41.
- Ysern i Lagarda, J.A. (1998-1999): “Sermo unius confessoris et septem arcium spiritualium de Sant Vicent Ferrer”. Revista de Lenguas y Literaturas Catalana, Gallega y Vasca, VI.