Vida i obra
Fill d’una família originària d’Aragó, la seva biografia està marcada per dues ciutats: València, on passà la seva infantesa i joventut, i on es formà com a humanista, i Madrid, on assolí la maduresa creativa. La seva etapa valenciana és gairebé desconeguda: es conjectura que estudià a l’Estudi General de València. De la seva formació l’única certesa és que aprengué grec de la mà del reconegut hel·lenista Joan Mingues. D’aquests anys, el més remarcable i transcendent per a la seva posterior existència fou que formà part del cercle del duc de Lerma, Francisco Gómez de Sandoval i Rojas, aleshores virrei de València. Arribà a Madrid l’any 1611 amb el seguici del duc. Exercí de capellà de la duquessa de Lerma i de preceptor del fill del duc, Cristóbal Gómez de Sandoval i Rojas, duc d’Uceda.
El segon període de la vida de Mariner es desenvolupà a Madrid. Aquesta etapa ve marcada per dos fets contradictoris: d’una banda, és el seu moment de màxima creativitat i, de l’altra, no frueix de la fama i reconeixença públiques. A Madrid, gaudí de l’amistat i el reconeixement de Quevedo i de Lope de Vega, i mantingué relació epistolar amb humanistes europeus de l’altura d’Andrea Schott, Fédéric Morel el jove, Ericio Puteano, Joannes Meursius, Daniel Heinsius, Dionysius Petavius, Herman Hugo i Gaspar Sciopio.
Els seus interessos intel·lectuals se circumscriviren en tres àmbits: la traducció, la creació original i l’hel·lenisme. Enllestí nombroses traduccions al llatí i al castellà d’obres originals gregues; al llatí traduí Homer, Hesíode, Píndar, Sòfocles, Eurípides, Apol·loni de Rodes i Teòcrit entre d’altres, i fins i tot els comentaris homèrics d’Eustaci de Tessalònica, i els escolis també homèrics de Dídim; al castellà quasi tota l’obra d’Aristòtil i Arrià i la Cassandra de Licofró. Menció especial mereix la seva traducció llatina de l’obra completa d’Ausiàs Marc feta principalment sobre l’edició barcelonina de Carles Amorós del 1545. M.A. Coronel Ramos l’edità el 1997 amb el títol L’Ausiàs March llatí de l’humanista Vicent Mariner (1997).
Com a autor original, destacaren els seus nombrosos epigrames de variada temàtica, i els panegírics. La seva obra en llatí i grec, pràcticament inèdita, consta de trenta-quatre volums. Una petita part fou publicada a Tournon amb el títol Opera omnia poetica et oratoria (1633), que inclou, a més de molts panegírics circumstancials dedicats a reis i a altes personalitats, una elegant versió llatina en dístics elegíacs de la poesia d’Ausiàs Marc. Prèviament havia publicat altres peces, com el Panegyris ad... Ferdinadum ab Austria (1624) i el Iuliani Caesaris in Regem Solem ad Salustium Panegiricum (1625).
Escrigué una gramàtica grega (Matritensis) i va presentar vint-i-sis poemes a les justes valencianes de 1602, 1606,1608 i 1619, cinc dels quals són en castellà; la resta és en llatí. Dels 350 000 versos llatins i grecs que deixà, se n’han conservat més de 271 000. Deixà, també inèdita, una història de l’imperi peruà, en llatí.
Com a hel·lenista, sobresortí per l’estudi i transcripció de les inscripcions gregues trobades a la capella de San Cosme y San Damián de les Descalces Reials de Madrid, i per la còpia del manuscrit grecollatí R-III-7 de l’opuscle d’Eusebi sobre els màrtirs de Palestina.
Fou un humanista desplaçat ja del seu temps, que no aconseguí, ni de la cort ni de l’alta noblesa per a la qual escriví la seva obra original, cap càrrec substanciós. La seva prolífica activitat erudita i creativa no obtingué un reconeixement general a l’Espanya del moment, i Mariner visqué força temps de la benevolència del duc de Lerma, que el nomenà tresorer de la parroquial de la palentina Ampudias. El rei ratificà aquesta dignitat el 4 de juliol de 1632. Això no obstant, Mariner aspirà a la prefectura del fons grec de la biblioteca d’El Escorial, i al càrrec de cronista del Regne, però no aconseguí materialitzar cap de les dues peticions.
La paradoxa vital de Mariner es mantingué fins a la seva mort, el 1642. Confià el seu enterrament als franciscans a canvi de la seva herència bibliogràfica. Com que aquests no mostraren interès, foren els trinitaris els qui es feren càrrec del seu funeral i els qui adquiriren la propietat dels seus béns. Aquesta ambivalència ha perseguit la imatge de Mariner al llarg dels anys. N. Antonio el qualificà d’home de gran erudició però de poca fortuna (1783).
Gran part de la producció del valencià resta manuscrita en 34 còdexs custodiats a la Biblioteca Nacional de Madrid (ms. 4 488, 9 794-9 813, 9 863-9871, 9 934, 9 971-9 973), a la Biblioteca Bartolomé March de Madrid (ms. 11 354) i a la Biblioteca Britànica (ms. Egerton 550).
Bibliografia
- Andrés, G. de (1979): “Cronología de las obras del polígrafo Vicente Mariner”, Cuadernos Bibliográficos. Madrid, p. 139-152.
- Castro de Castro, D. (1996): “La traducción de los escolios a los Idilios de Teócrito de Vicente Mariner: algunas consideraciones”. Myrtia, 11, p. 71-85.
- Coronel Ramos, M.A. (1997): L’Ausiàs March llatí de l’humanista Vicent Mariner. València, Institució Alfons el Magnànim.
- García de Paso, M.D. (1997): Una traducción latina de Vicente Mariner. Las Palmas de Gran Canària, Universidad de Las Palmas de Gran Canaria.
- Herrera, R. (1997): “Los nueve líricos griegos y Vicente Mariner”, dins Humanismo y pervivencia del mundo clásico, I. Cadis, Ayuntamiento de Alcañiz / Departamento de Educación y Cultura del Gobierno de Aragón / Instituto de Estudios Turolenses (CSIC) / Universidad de Cádiz, p. 91-96.
- RAMÍREZ, P.: “Utilitat de la traducció llatina de Vicent Mariner per la interpretació textual d’Ausiàs March”, BSCC, tom XLVI, 1970, p. 273-303.