Es fonamenta en el principi que el comportament global d’un sistema complex és determinat per interaccions paral·leles entre un gran nombre d’elements, les quals són governades per regles locals i simples. La interacció entre elements fa emergir la complexitat del sistema. La vida es considera una propietat emergent, de manera que pot investigar-se especificant unes regles locals en un sistema artificial —per exemple un programari d’ordinador— i observant el grau en què les propietats globals obtingudes en el sistema artificial s’assemblen a les propietats reals dels sistemes vius.
D’altra banda, el sentit més literal de vida artifical referit a la creació humana deliberada d’organismes que presenten les propietats de la vida ha estat una constant en totes les cultures, bé que sempre confinada a l’àmbit imaginari (religió, literatura, llegenda, etc.). Als segles XX i XXI, però, el desenvolupament de la bioquímica i de la genètica molecular, gràcies a les quals el coneixement dels elements més simples constitutius de la vida i els seus mecanismes d’interacció és cada cop més aprofundit, ha possibilitat les primeres temptatives en aquesta direcció. L’any 2010 Craig Venter presentà els resultats d’una experiència de laboratori consistent en la implantació en una cèl·lula receptora d’una còpia sintètica del genoma d’una bactèria. En replicar-se, aquesta cèl·lula donà lloc a d’altres dotades de l’ADN sintètic en origen. El 2014 un equip europeu i nord-americà sintetitzà el primer cromosoma d'un organisme eucariota, el fong Saccharomyces cerevisiae, conegut amb el nom comú de llevat de crevesa. Els usos i les conseqüències d’eventuals bactèries i cel·lules artificials són objecte d’un intens debat, en el qual els beneficis (tractament de malalties, generació de combustibles, lluita contra la pol·lució, etc.) són contrasts a diversos perills (terrorisme, prejudicis mediambientals, etc.).