Fill de Ramon de Vilanova, castellà de Morella, i de Sibil·la. Fou conseller de Jaume II i majordom i marmessor de la reina Blanca. Bon diplomàtic, fou enviat a França (1304) i en nombroses ambaixades a la cort pontifícia. Primer anà a Perusa, on, en morir Bonifaci VIII, feu homenatge a Benet XI per la senyoria nominal de Sardenya i Còrsega i demanà ajut per a l’adquisició efectiva de les illes. Aconseguí l’interès del papa en els tractes matrimonials de Sanç I i Sança de Mallorca amb Maria de Nàpols i Robert, duc de Calàbria, respectivament (1303-04). A Avinyó, visità Climent V (1309) i després hi acompanyà l’infant Joan, per al qual demanà al papa la tonsura (1311) i negocià per tal que els béns del Temple passessin a l’orde dels hospitalers (1312). Des d’Avinyó insinuà al rei la possibilitat de casar una filla d’aquest amb un fill de l’emperador de Constantinoble. Suggerí a Jaume II el matrimoni amb Maria de Xipre (1311) i fou un dels que reberen, a la frontera, la nova reina, de la qual fou també majordom (1315).
Amb el bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, fou enviat davant el nou papa Joan XXII (1316): li prestaren homenatge per Sardenya, negociaren encara per la seva adquisició i per la pau entre Sicília i Nàpols i demanaren per a l’infant Joan l’arquebisbat de Tarragona. Vidal obtingué la llicència per a la fundació de l’orde de Montesa, amb els béns de l’extingit orde del Temple. Enviat a Sicília, tractà inútilment l’acord de Frederic II amb els Anjou (1318). Tornà a Avinyó, on demanà que els pisans no impedissin la conquesta de Sardenya pels catalans; i feu tractes amb els jutges d’Arborea, favorables a l’ocupació catalana (1322-23). I continuà negociant la pau de Nàpols amb Sicília en una altra ambaixada al papa (1326). Al costat de Jaume II, havia participat en la campanya d’Almeria i fou fet alcaid de Xàtiva, vitalici (1309). Assistí a les noces de l’infant Alfons amb Teresa d’Entença, comtessa d’Urgell (1314). A Tarragona fou present a la renúncia de l’infant Jaume a la primogenitura per tal d’entrar en religió (1319).
Posseí, també vitalici, el lloc de Montcada, a València, que havia estat del Temple. Fou nomenat batlle de Xàtiva (1322) i la guarda del castell li fou prorrogada per tota la vida del seu fill Pere (1324). Perdé un altre fill, Ramon, a la conquesta de Sardenya (1323). Fou marmessor de Jaume II. Sense abandonar els seus càrrecs, entrà a l’orde de Sant Jaume (1327) i fou comanador major de Montalbà. Conseller d’Alfons III, assistí a la cort de València (1329) i s’encarregà de defensar la frontera meridional del regne contra els granadins (1333). Es retirà a València, i quan Pere III hi anà, aquest pogué valer-se encara dels seus consells sobre els afers de la Unió (1347).