Fou fundada l’any 1336 per cinc fills de Saṅgama, dos dels quals, Harihara i Bukka, en foren els primers reis. Amb el temps esdevingué capital del regne de Vijayanagara, que comprenia la major part de les terres dels actuals estats de Mysore, Andhra Pradesh i Tamil Nadu. Maldà per encoratjar i reconstruir la vida, la cultura i l’administració hindús (fou adoptat el sànscrit com a força unificadora) després dels desordres i la desunió dels segles XII i XIII, i esdevingué una barrera davant la invasió dels soldanats musulmans del nord. La primera dinastia (Saṅgama) finí vers el 1485, a causa de les pressions del soldà Bahamanī i del rajà d’Orissa; la dinastia Saluva usurpà el poder, la qual, al seu torn, fou suplantada per la dinastia Tuluva (~1505). Durant el regnat de Kṛiṣṇā Deva Rāya (1509-29) les fronteres s’estengueren més al N, fins al riu Krishna. Els seus successors, molt inactius, aviat sucumbiren davant el front comú islàmic. Rāma Rāya, amb tot l’exèrcit, fou vençut en la batalla de Rakasa-Tangadi pel gran mogol Akbar (1565), i la ciutat de Vijayanagara fou destruïda. El seu germà Tirumala fundà una nova capital, a Penukonda (Andhra Pradesh), i l’imperi continuà encara fins el 1614.