Situació i presentació
El municipi, d’una extensió de 19,65 km2, és situat a la depressió que centra la comarca de l’Alt Penedès, i ocupa la part central de la plana, al sector de l’esquerra del riu de Foix. Té una forma irregular i és envoltat al N pels termes de les Cabanyes i la Granada, a l’E per Sant Cugat Sesgarrigues i Olèrdola, al s. per Santa Margarida i els Monjos i Olèrdola, i a l’W per Sant Martí Sarroca i Pacs del Penedès. El municipi és format per la vila de Vilafranca i els veïnats disseminats del Bordellet, el Molí d’en Rovira, el Carrer d’en Perepau, les Salines i la Serreta, aquest darrer compartit amb el terme municipal d’Olèrdola. El topònim fa referència a les franqueses establertes a Olèrdola o el Penedès al segle XI, i la formació de la vila es relaciona amb el fracàs de la restauració d’Olèrdola després de la invasió almoràvit del 1108.
El terreny és pla, amb alguns turons que s’eleven un centenar de metres sobre la resta de la plana: el puig de Sant Jaume (296 m), el puig de Sant Pau (302 m) i el que serveix d’assentament a la mateixa capital. Els sediments quaternaris cobreixen els dipòsits miocènics, els quals afloren en punts esparsos del NE, mentre que el Cretaci apareix en superfície en els turons del NW.
El territori és drenat per algunes rieres de curt recorregut que desguassen al riu de Foix o a la riera de Canyelles, ja fora del terme; aquestes rieres són la riera del Molí d’en Rovira (o de San- ta Digna), a llevant, que aplega les aigües dels torrents de les Comes, de la Torreta i de Santa Maria dels Horts i desemboca a la riera de Canyelles, i la riera de Llitrà (o de les Graus), a ponent, que ve de la serra de Font-rubí i s’uneix al riu de Foix prop dels Monjos.
Vilafranca, per la seva situació, gaudeix d’un clima suau, en el qual es fan sentir les influències de la Mediterrània combinades amb una certa continentalitat, manifesta en les temperatures hivernals. La temperatura mitjana anual és superior als 14°C, la del gener ultrapassa els 7°C i la del juliol gairebé arriba als 23°C. Les pluges són bastant ben repartides al llarg de l’any, excepte als mesos de febrer i juliol, que tenen totals reduïts tal com és propi dels climes de la façana mediterrània.
L’emplaçament de Vilafranca al centre de la depressió penedesenca, emmarcada per la Serralada Prelitoral i el massís de Garraf, és un pas obligat, ja d’antic. Així, en l’època romana hi passava la Via Augusta, que des d’Ad Fines (Martorell) es dirigia a Tarragona. En època medieval és documentat el camí que hi duia per Begues i Olesa de Bonesvalls, mentre que la carretera del massís d’Ordal no va ser oberta al trànsit fins el 1802. El 1865 s’inaugurà la línia fèrria de Martorell a Tarragona per Vilafranca i actualment hi passa la del ferrocarril de Sant Vicenç de Calders-Barcelona per l’interior.
Vilafranca és un punt estratègic respecte de les comunicacions que des del pla de Barcelona i el Baix Llobregat s’adrecen cap al S. La xarxa viària és formada per la AP-7 de la Jonquera a Alacant, que passa per la part meridional del terme, vorejant el d’Olèrdola, i té sortides al N i al s. de la vila; la carretera N-340, que comunica Barcelona amb Tarragona per Ordal; la C-15, que uneix Garraf amb Igualada i la seva comarca, i les carreteres locals que comuniquen la capital amb altres localitats, com ara la que porta a la Bisbal del Penedès, Pontons, les Cabanyes, Sant Jaume dels Domenys, etc.
La població
Les primeres dades sobre la població (vilafranquins) es remunten als fogatjaments de Cervera i de Tortosa (1365-70), en els quals consten 873 i 820 focs, respectivament, corresponents a la vila de Vilafranca. Les pestes del segle XV delmaren la població de tal manera que el nombre de focs el 1497 era de 315, menys de la meitat dels enregistrats en temps de Pere III. La recuperació durant els segles XVI i XVII fou lenta. Pocs anys després d’acabada la guerra de Successió la població havia davallat. Posteriorment la població de Vilafranca acusà durant el segle XVIII un augment espectacular. El 1718 hi havia 1 834 h, que s’havien duplicat el 1787, assolint la xifra de 3.673 h, el 3% dels quals corresponia al clericat. Eren més nombrosos els jornalers i els menestrals, grups que representaven el 9% cadascun. El 1824 hi havia 4.650 h, i el 1834, 5.516. Al llarg dels segles XIX i XX l’evolució demogràfica té un signe clarament positiu. Els decennis immediatament posteriors a la Guerra Civil Espanyola la població s’estabilitzà fins a la dècada del 1960. Des d’aleshores, la industrialització de la producció vitivinícola i l’inici de l’arribada d’indústries foranes van fer augmentar el ritme de creixement fins al 3,4% anual, principalment per l’afluència d’immigrats procedents d’altres zones menys industrialitzades de la Península i dels municipis rurals del mateix Penedès. Aquest percentatge s’incrementà lleugerament (3,5%) en la dècada del 1970 i es reduí (1,1%) en el període 1980-90 per l’efecte de la crisi econòmica. L’any 2005 la població era de 35.864 h. Paral·lelament es produí un intens i constant procés de concentració de la població comarcal a Vilafranca, de manera que el 1950 hi residia el 33% de la població de l’Alt Penedès i l’any 2005 ho feia el 38,4%. Aquest darrer any l’1,7% de la població ocupada treballava en el sector primari, el 30,7% en la indústria, el 9,6% en la construcció i el 58% en els serveis.
L’economia
L’agricultura
L’agricultura del municipi es basa en el conreu de la vinya, fonament d’una indústria vinícola ben arrelada. La resta de conreus són les hortalisses i els fruiters. Les varietats de raïm són els tradicionals macabeu, xarel·lo, parellada, monastrell, garnatxa, carinyena, i les noves varietats de chardonnay i cavernet sauvignon. Segons Emili Giralt i Raventós, la revolució agrícola que representà la plantació intensiva de vinyes començà abans a la costa que no pas a l’interior. Segons aquest historiador, a la primeria del segle XVIII Vilafranca i tota la zona de l’interior produïen el vi just per al consum propi i només els anys de bona collita se'n produïen excedents, que eren transformats en aiguardents per a l’exportació. Al llarg del segle XVIII anà augmentant la producció, però el comerç vinícola a l’engròs no adquirí importància fins al segle XIX. L’extensió de la vinya, amb la producció d’excedents de vi, anava condicionada a la possibilitat d’exportar aquest vi, de manera que durant tot el segle XVIII es maldà per tenir un bon camí de carro entre Vilafranca i les platges d’embarcament: Vilanova i Sitges.
L’exportació de vins de Vilafranca començà quan les vinyes de la costa del Penedès es van veure afectades per la malura vella o oïdi (1854-60), que ocasionà moltes collites migrades al litoral però no afectà les vinyes de l’interior. La primera exportació de vins a ultramar va ser el 1855, i la casa Via i Raurell aconseguí el 1860 d’acreditar la seva marca a Cuba. El 1880 un comerciant suís s’establí a Vilafranca amb la finalitat d’exportar els vins del Penedès a Suïssa, ja que en aquesta època les vinyes d’aquest país i també les de França ja havien estat afectades per la fil·loxera. Però foren unes cases franceses les que van fer les primeres exportacions al seu país de vins del mercat de Vilafranca. Fins a la temporada 1884-85 no van ser els vilafranquins els exportadors dels seus vins a França, Suïssa, Alemanya, Bèlgica, Txecoslovàquia, el Regne Unit i Dinamarca. També se n'exportava a les dues Amèriques. Però el 1886 la fil·loxera entrà al Penedès per Gelida i Sant Sadurní d’Anoia, cosa que comportà una minva de la producció. De tota manera les vinyes més ben situades, després d’un abandonament de poca durada, es van replantar amb peus americans resistents a la plaga i amb tècniques millors. El 1901 se celebrà l’Exposició Comarcal del Penedès i es creà l’Estació de Viticultura i Enologia, amb celler, caves, sales de fermentació, laboratori, biblioteca, etc. Vers el 1909 ja s’havia superat la crisi provocada per la fil·loxera, però la gran empenta es produí durant la Primera Guerra Mundial, que provocà una crisi en la producció francesa, de manera que el mercat dels vins penedesencs s’eixamplà a tots els continents.
Des de mitjan segle XX el sector millorà la qualitat del producte i la seva comercialització, fet que li ha permès una penetració progressiva en el mercat internacional, tant dels països tradicionalment consumidors (França, Alemanya, Itàlia, etc.) com dels nous (Estats Units, Canadà, Escandinàvia, Japó, etc.). Pel que fa al mercat interior, cal constatar també un augment del consum de vi amb denominació d’origen Penedès.
La ramaderia és poc important i només destaca la cria d’aviram.
La indústria
La implantació industrial és una conseqüència de les condicions favorables de la comarca: les bones comunicacions, distàncies relativament curtes a les àrees industrials de proveïment i consum de Barcelona i Tarragona, etc. L’origen de la indústria moderna, l’elaboració de vins i licors (conyac i vermut, principalment) se situa a partir dels anys seixanta del segle XX, arran del procés de trasllat de plantes industrials fora de Barcelona, la inauguració de l’autopista (1972) i la industrialització de la producció vinícola, que esdevingué la segona activitat econòmica del municipi (45% dels actius, els anys 90). Després de diverses vicissituds en la comercialització del vi, al primer terç del segle XX s’inicià una etapa d’industrialització del producte per tal d’obtenir qualitats uniformes i d’aquesta manera poder competir als mercats exteriors. Si en un primer moment la indústria s’orientà cap a les activitats derivades de l’agricultura, actualment l’estructura industrial és força variada, amb empreses de dimensió mitjana. El sector vinícola i l’alimentari són els més característics, i concentren el 30% d’empreses de la comarca. En l’actualitat, l’elaboració de vins i xampany és un eix fonamental de la indústria a Vilafranca; l’any 1990 figuraven censades una trentena d’empreses i el sector disposa d’algunes entitats que en fan el control i la promoció: Consell Regulador de la denominació d’origen Penedès, Consell Regulador de Vins Escumosos, Unió Vinícola del Penedès i Firavi. També continuen en plena activitat les indústries derivades de l’enologia: elaboració de vins de taula, xampany i licors, fabricació de vinagres, etc.
L’altre subsector de les indústries alimentàries important a Vilafranca és la fabricació de pinsos compostos i productes per al bestiar o per a l’alimentació humana.
El segon lloc pel que fa al nombre d’empreses correspon al metall, sector dedicat principalment a la fabricació de maquinària i equipaments per a l’agricultura (viticultura i derivats del vi i de l’oli). Segueixen en importància les empreses del ram de la fusta i el suro, el paper i les arts gràfiques —d’una gran tradició a Vilafranca—, el calçat i el vestit, i també algunes de materials de la construcció. A més, hi ha empreses constructores, de lloguer de màquines d’obres i de preparació de formigons i nombrosos concessionaris de vehicles.
L’expansió industrial és més intensa a l-eix de la carretera N-340, on s’arrengleren el Polígon Sud, a tocar dels termes d’Olèrdola i Santa Margarida i els Monjos, i el de llevant, que té la seva continuació en el de Sant Pere de Molanta, al terme d’Olèrdola. De fet, l’oferta de sòl industrial ha estat sempre deficitària, cosa que ha afavorit la instal·lació d’empreses als municipis veïns de Santa Margarida i Olèrdola.
El comerç
El sector terciari va augmentar notablement entre el 1970 i el 2000. L’activitat comercial és palesa en tots els rams: exportadors, majoristes i detallistes. L’estructura comercial interna és força tradicional, amb predomini dels establiments petits, localitzats al centre de la ciutat. Destaquen els dedicats a l’alimentació, però també són importants el metall i el tèxtil. L’àrea d’influència del mercat de Vilafranca s’estén per gairebé tota la comarca —a excepció de Gelida, que té tendència a anar al Baix Llobregat— i, fins i tot, a zones del Garraf, el Baix Penedès i l’Anoia, però la facilitat de comunicacions amb Barcelona hi condueix un important flux comercial.
El mercat de Vilafranca, d’origen tan antic com la població, va substituir el de la Granada, que fins al segle XII fou el més ric de la comarca. És un dels fonaments històrics de la capitalitat de Vilafranca i una de les bases de la seva prosperitat. Actualment se celebra cada dissabte, però també s’havia fet el dimecres i el divendres. El seu emplaçament ha variat segons les èpoques. Els dimarts hi ha mercat als recintes dels mercats de la Pelegrina i de Sant Salvador, i també hi ha mercat diari de verdura a la plaça de Sant Joan. El del dissabte es fa al centre de la vila, sota els porxos de les places de Sant Joan, de la Constitució, de Jaume I i de l’Oli, i també a la Rambla. Tenen anomenada els mercats temporals dels alls i dels melons i el de planters. La concurrència al mercat de Vilafranca ha tingut sempre un àmbit supracomarcal.
A Vilafranca se celebren tres fires l’any i una cada dos anys. El 1528 hom establí les Fires i Festes de Maig, o dels Enamorats, que van ser restaurades el 1932 i el 1957; actualment es dediquen especialment a l’exhibició i la venda de maquinària agrícola i productes agrícoles, industrials i comercials. La Fira del Gall se celebra per Sant Tomàs, el 21 de desembre o el dissabte abans de Nadal. Des de l’any 1993 se celebra la Fira del Vehicle d’Ocasió. El 1943 es va fer per primer cop la Fira de la Vinya i del Vi, actualment anomenada Firavi (Fira Tècnica de la Vinya i del Vi), que és biennal. La fira més antiga de Vilafranca, coneguda pròpiament per la Fira o Fires del Sembrar, o de Sant Lluc (18 d’octubre), se celebrava ja el 1177 i va ser confirmada per Jaume II el 1316, però s’ha extingit.
La vila de Vilafranca del Penedès
La vila de Vilafranca del Penedès, capital del partit judicial homònim i de la comarca de l’Alt Penedès, sorgí a l’empara (224 m d’altitud) de la torre de Delà, entorn de l’església de Santa Maria. El 2005 tenia 35.517 h. La vila era emplaçada dins l’àmbit de les franqueses d’Olèrdola o del Penedès. La seva formació com a nucli urbà ha de relacionar-se amb el fracàs de la restauració d’Olèrdola després de la invasió almoràvit del 1108. S'expandí i es consolidà durant el mandat del comte Ramon Berenguer IV, a mitjan segle XII, i els orígens del seu mercat es confonen amb els de la població, que era emmurallada. La muralla va ser construïda al segle XIV en substitució d’una d’anterior, menys consistent. No fou fins al segle XIX que s’enderrocaren les muralles i la població s’escampà extramurs de l’antic recinte. L’estructura urbana de Vilafranca és la típica de moltes altres viles que han progressat a partir de la seva funció bàsica com a capital comarcal. En primer lloc hi ha el nucli antic, entorn de la plaça de Jaume I, antigament emmuralllat, on es troben els edificis principals (ajuntament, església de Santa Maria, Palau Reial, etc.). Després els ravals, formats als eixos de comunicació que sortien del nucli antic, i finalment, els polígons moderns, que creixen especialment al sector nord i oest. El patrimoni historicoartístic és representat, entre altres, per un nombre notable d’edificis d’època medieval, que són descrits a continuació, i una mostra interessant d’edificis modernistes, entre els quals destaquen la Casa Miró, la Casa Fortuny i la Casa Guasch.
El nucli antic és presidit per l’església basílica de Santa Maria, una de les dues parròquies de la vila i cap de l’arxiprestat de Vilafranca. És documentada el 1188 quan el rei Alfons II li concedí els drets de la notaria. El temple es reconstruí al segle XIII. La porta és de punt rodó i conserva a les tres dovelles centrals una pintura bastant desdibuixada, atribuïda al segle XIV, que representa la crucifixió. El 1973 van ser descobertes altres pintures, a tots dos costats de la portalada. L’edifici actual és del segle XV, d’estil gòtic i d’una sola nau. La cripta, del segle XVI, és coberta amb una volta de creueria molt aixafada, amb nervacions gruixudes sostingudes per dues claus de volta. La façana actual, neogòtica, fou inaugurada el 1905. Arran de les destruccions del 1934 i el 1936 desaparegueren nombroses obres d’art i només se'n salvà un grup escultòric, obra modernista de Josep Llimona, que representa el davallament de Crist. L’església va ser restaurada el 1939.
Davant l’església de Santa Maria s’alça l’antic Palau Reial. L’edifici, que pertany a un gòtic primerenc del segle XIII amb alguns vestigis del XII, té la façana principal a la plaça de Jaume I, a la qual s’obre una porta de mig punt adovellada, una finestra geminada amb arquets de mig punt, dues portes de mig punt i altres obertures atribuïbles a reformes més tardanes. Els finestrals gòtics van ser reproduïts durant les darreres reformes. És documentat el 1236, any en què el rei el va donar al seu castlà, Fructià de Palau; va ser venut el 1308 per ordre de Jaume II a la comunitat de Santes Creus, que hi romangué fins a la desamortització del 1835. Segons la tradició, hi morí Pere II de Catalunya-Aragó, dit el Gran. Actualment hi és emplaçat el Museu de Vilafranca.
També a la plaça de Jaume I, a la dreta de l’església parroquial, s’alça el Palau Baltà, antic palau dels castlans, que va ser construït a la primeria del segle XVI per Francesc Babau, a qui Ferran el Catòlic ratificà el 1503 el privilegi de castlania de què anteriorment havia gaudit Fructià de Palau, per concessió de Jaume I. El palau va ser adquirit el 1859 per la família Baltà. Al davant s’alça el monument als castellers.
A l’angle amb la plaça de l’Oli hi ha la Casa del Marquès d’Alfarràs —seu del col·legi de Sant Ramon de Penyafort—, que conté una capella amb mosaics segons un projecte de Pau Macià. Al casal dels Gomà, casa pairal de Josep Torras i Bages, hi ha un monument que li és dedicat, de pedra de Montserrat.
En aquest nucli antic, urbanitzat entorn de la plaça de Jaume I, s’alça la capella de Sant Pelegrí, construïda el 1334 i restaurada el 1981. A la paret del fons de la capella es descobrí el 1965 un finestral romànic tapiat que formava part d’un edifici que hom ha cregut identificar amb la torre de Delà. Al seu costat s’alça la capella dels Dolors, que existia abans del 1733 i del 1753 al 1759 s’utilitzà com a parròquia.
Un altre edifici medieval és l’església de Sant Joan, a la plaça de la Vila. La seva construcció va començar el 1307. D’estructura gòtica, conserva mostres tardanes de tradició romànica, com ara la portalada, amb arquivoltes que descansen sobre capitells florals. Va ser restaurat i en part modificat el 1929 sota la direcció de l’arquitecte Jeroni Martorell.
La segona parròquia de Vilafranca és la de la Santíssima Trinitat. Hom sap que en aquell lloc Bernat Llobet fundà el 1272 un hospital per a pobres i malalts. Els frares trinitaris s’hi van traslladar el 1557. Al lloc on hi havia una antiga església dedicada a la Mare de Déu del Remei i l’hospital, alçaren l’església de la Santíssima Trinitat. Després de l’exclaustració (1835), l’església es reobrí al culte (1839) i esdevingué parròquia (1867). Conté pintures murals de Vila Arrufat i una imatge de la Mare de Déu de Montserrat de Pere Joan.
Fora d’aquest recinte antic, a ponent de la rambla de Sant Francesc, restà un edifici d’origen medieval que era situat extramurs; es tracta de l’antic convent de franciscans, seu fins el 1995 de l’Hospital Comarcal, si bé ja feia aquesta funció al segle XVII.
La muralla medieval va ser enderrocada durant la primera meitat del segle XIX i aleshores començà a urbanitzar-se la rambla de Sant Francesc, al capdavall de la qual hi ha el monument que va ser erigit el 1912 en honor de Manuel Milà i Fontanals segons un projecte d’Enric Monserdà. Aquesta primera expansió de la vila fora muralla comprenia també el quarter —la zona va ser fortificada durant la primera guerra Carlina—, l’església de Santa Clara, documentada des del segle XIV, i la plaça del Firal. A la fi del segle XIX el raval de Nostra Senyora, que s’havia format a tocar de la carretera de Barcelona a València, va ser urbanitzat i construït, i esdevingué la rambla actual. El portal que hi havia a la banda de Barcelona es va obrir i es van construir les cases de la Barceloneta, mentre que a l’altre extrem s’anà configurant el carrer de Tarragona. L’estació de ferrocarril de la línia de Martorell a Tarragona per l’interior, que va ser inaugurada el 1865, situada a l’esquerra de la carretera de Vilanova, condicionà la urbanització del seu entorn. Paral·lelament, la carretera d’Igualada per Sant Quintí i la de la Llacuna serviren d’eix a nous carrers i eixamples. Si el 1833 Vilafranca tenia 860 cases, el 1890 ja n'hi havia 1 880. Els eixamples posteriors del segle XX han envoltat aquests barris del final del XIX.
La cultura i el folklore
Les activitats culturals
Entre les diverses entitats culturals de Vilafranca cal destacar l’Institut d’Estudis Penedesencs, fundat el 1977, que agrupa estudiosos en qüestions relatives a les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, i promou l’edició d’estudis comarcals. La Principal és un casal d’esbarjo i cultura que va ser fundat el 1904; disposa de nombroses seccions per a activitats diverses, com ara l’agrupació folklòrica, la fotogràfica, la coral, la secció d’esports, de ballet, d’escacs, el cineclub, etc., a més de la secció de publicacions, que edita el butlletí “Casal”.
Altres entitats culturals i d’esbarjo són el Casino Unió Comercial (1853), el Cine-Club Vilafranca (1968), l’Òmnium Cultural (1973), l’Ateneu Popular Municipal (1980), el Casal d’Amics del Vi i de la Bona Taula, l’Agrupació Filatèlica, la Colla de Falcons de Vilafranca (1959), els Castellers de Vilafranca (1948), els Xicots de Vilafranca (1982), el Centre de Diables de Vilafranca, els Grallers de Vilafranca (1981), etc.Hi ha moltes associacions esportives, entre les quals destaca el Centre Excursionista del Penedès (1975), el Club Esportiu Penedès, l’Agrupació Hípica, els clubs de basquetbol, de futbol, de natació, d’handbol, i d’altres. Hi ha, també, diverses agrupacions musicals, com ara la Societat Coral del Penedès (1862), l’Agrupació Polifònica (1947) i les Joventuts Musicals (1962).
La vila disposa de diverses sales de teatre: el Teatre Municipal de Can Bolet, l’edifici del qual data del 1903, l’auditori del Museu de Vilafranca, la sala d’actes del Fòrum Baltà, el teatre de la societat La Principal (1904), i diverses sales d’actes de les diverses entitats de la vila, com la de l’Ateneu i la del Casino Unió Comercial.
El Museu de Vilafranca del Penedès. Museu del Vi, fundat el 1945, és instal·lat al Palau Reial, a la plaça de Sant Jaume. És un conjunt de museus que aplega el Museu del Vi, l’Arqueològic, el de Geologia i una col·lecció ornitològica. Conté làpides d’època romana i, sobretot, medievals, dels segles XIII al XVI (dels Penyafort, d’Hug de Cervelló, de Pere d’Avinyó, etc.). S'hi conserva el retaule de Sant Jordi del segle XIV, probablement la peça artística més important de la vila. La secció ornitològica conté una important col·lecció de Pere Mestre i Raventós formada pels ocells que habiten o nidifiquen al Penedès i els migratoris; la secció de ceràmica comprèn la col·lecció de Bonet i Baltà, que consta de peces dels segles XV al XIX, catalanes, valencianes, de Muel i de Talavera. Diverses sales ocupen peces provinents del llegat Pladellorens i del donatiu de mossèn Trens, amb escultures i pintures dels segles XVII, XVIII i XIX. En un edifici annex és situat el Museu del Vi, que conté diverses col·leccions de premses, copes, àmfores, porrons i alambins que expliquen els processos d elaboració del vi.
Vilafranca té la Biblioteca Popular Torras i Bages, instal·lada el 1934 al casal Gomà, la Biblioteca del Centre de Recursos Pedagògics de l’Alt Penedès (1984), la Biblioteca del Centre Excursionista del Penedès (1975) i la Biblioteca Institut d’Estudis Penedesencs (1977).
Hi ha també, dos arxius: l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca del Penedès (1983), que depèn de la Generalitat, i l’Arxiu Bibliogràfic Pere Regull, situat al Palau Reial, especialitzat en la història local i comarcal.
Després de la desaparició de la revista “Tothom”, es publiquen els diaris “Diari de l’Alt Penedès”, i “La voz del Penedès” i les revistes “El 3 de Vuit”, d’àmbit comarcal, i “La Fura”, a més d’un butlletí municipal. Hi funciona l’emissora de ràdio Antena 3 Penedès, que emet des de la Serreta, i una de municipal.
El folklore
Els actes festius més importants comencen al gener amb la Cavalcada de Reis, la festa de Sant Antoni Abat, amb els Tres Tombs, la festa del Xató i les festes de Sant Ramon. Tot seguit ve el Carnaval, amb nombrosos actes festius i lúdics. Per Setmana Santa l’acte més destacat són les caramelles, el Dissabte de Glòria. A mitjan març se celebra la festa del Vi Novell, i per l’abril la diada de Sant Jordi i la diada del Graller. Pel maig, i en data variable, tenen lloc les festes de Maig o dels Enamorats, documentades des del 1528. Per primavera, el darrer diumenge del mes de març té lloc l’Aplec de la Sardana. Seguidament vénen les festes d’estiu; durant cada cap de setmana de juliol cada barri celebra la seva festa. La festa major de Sant Fèlix ha estat declarada d’interès turístic. La festa s’inaugura el 29 d’agost al migdia amb una repicada de campanes i una tronada a la Rambla, i tot seguit una cercavila amb la participació de tots els personatges i balls: drac, diables, àliga, gegants, nans, capgrossos, cotonines, cercolets, panderetes, panderos, la moixiganga, el ball pla, els figuetaires, bastoners, gitanes, pastorets, ball d’en Serrallonga, falcons, grallers, dolçainers i les colles castelleres de Vilafranca. A la tarda té lloc la processó amb la imatge de sant Fèlix, des del domicili de l’antic administrador fins a la basílica de Santa Maria, precedida per les comparses i els balls. Al vespre es clou la festa amb un castell de focs. L’endemà al matí, repicada de campanes, matinades amb grallers i anada a l’ofici amb tots els balls i les comparses. Sortint-ne es fa una cercavila fins a la plaça de la Vila, on comença l’actuació dels castellers. Al vespre hi ha la segona processó de Sant Fèlix, que surt de la basílica i hi torna. L’entrada a la basílica és el moment culminant de la festa, amb l’actuació simultània de tots els grups participants i castells de focs, i tot seguit un ball. El dia 31 totes les comparses es dirigeixen a la basílica, on té lloc l’ofici de difunts, i després hi ha una exhibició de tots els grups i dels castellers a la plaça de la Vila. A continuació una processó porta la imatge del sant fins al domicili del nou administrador. Les festes actuals tenen l’origen al segle XVIII, quan el 1776 sant Fèlix fou nomenat copatró de la vila. La Diada Nacional de l’Onze de Setembre i la Fira de la Vinya i del Vi, al novembre, són les festes més importants de la tardor.
La vila té tres colles castelleres: els Castellers de Vilafranca, els Falcons de Vilafranca i els Xicots de Vilafranca. El nombre i la qualitat de les exhibicions castelleres li han valgut el qualificatiu de “la plaça més castellera”.
Altres indrets del terme
Els nuclis de població
El veïnat del Bordellet, al NE de la vila de Vilafranca, recorda un antic prostíbul que ja existia en època medieval, vora el límit amb Sant Cugat Sesgarrigues, entre la via del tren i el camí vell de Sant Sebastià dels Gorgs. El 2005 tenia 9 h empadronats.
El Carrer d’en Perepau, barri a la partió dels termes d’Olèrdola i Vilafranca, forma part de la caseria de Sant Pere Molanta. En aquest barri, que tenia 87 h el 2005, hi ha la casa pairal del filòleg, filòsof i escriptor Manuel Milà i Fonta- nals (1818-1884), coneguda per Cal Milà de Ferran.
El veïnat de la Serreta és de cases escampades, la major part de les quals pertanyen al terme municipal d’Olèrdola.
El veïnat del Molí d’en Rovira sorgí al voltant d’aquest molí, a la riera del mateix nom, formada pel torrent de l’Adoberia, que voreja la vila per llevant, i el de Santa Maria dels Horts, o riera de na Melió. L’any 2005 tenia 166 h empadronats.
El monestir residència de la Mare de Déu del Pilar és situat a l’antic Molí d’en Rovira, al s. de la vila, a mà esquerra de la carretera de Vilafranca a Vilanova i la Geltrú. S'erigí vora la casa nadiua de Maria Ràfols i Bruna (1781-1853), monja hospitalera que es destacà durant la guerra del Francès a Saragossa.
Les Salines, amb 85 h el 2005, és un barri situat a la partió dels termes de Vilafranca del Penedès i Santa Margarida i els Monjos, del qual depèn pel que fa als serveis.
L’església de Santa Maria dels Horts és a llevant de la vila, de la qual dista uns 2 km. És un edifici d’una sola nau amb un absis semicircular i una absidiola afegida a la façana de migdia. A la de ponent hi ha la porta, adovellada i amb les impostes treballades. Té un campanar d’espadanya de dos ulls, escapçat.
El santuari de Sant Pau, al puig de Sant Pau (302 m), és excavat a la pedra, i a prop hi hagué un santuari primitiu. L’actual va ser beneït el 1910. A prop hi ha la font de Sant Pau.
Les restes arqueològiques
Les terres de Vilafranca ja eren poblades pels agricultors de l’època neolítica, com mostren els sepulcres de fossa trobats als terrenys de la factoria Cinzano, al Pont Vell, a la vinya d’en Sabany i prop de Santa Maria dels Horts. També s’hi han trobat vestigis de l’època ibèrica (sitges i terrissa) i de la civilització romana: unes columnes estriades aparegudes a la basílica de Santa Maria, una columna i un capitell trobats en una casa de la plaça de l’Estació i una làpida romana del segle II. El 1970, a la capella de Sant Pelegrí, foren descobertes diverses sitges i enterraments, de teules i d’àmfores, del segle V.
La història
L’edat mitjana
Les primeres notícies documentals d’indrets i edificis del terme són de la fi del segle X. Els topònims Calçada Francisca o les Carreroles, les vinyes de Santa Creu o de Santa Digna i el camí que va a Santa Digna s’esmenten en 978-979. Fins al segle XII el terme de Vilafranca va formar part del terme del castell, urbs o ciutat d’Olèrdola, i com a tal gaudia de franqueses especials, anàlogues a aquelles que tenien els habitants de la ciutat de Barcelona, esmentades en un document del 990 referent a la repoblació del castell de Ribes. Aquestes franqueses van ser confirmades el 1025 pel comte Berenguer Ramon I. Hi ha altres referències documentals que esmenten la torre de Delà. El 1034 Mir Geribert va rebre de Sendred i Bonadona unes terres que tenien “in turre Dellane”. Posteriorment, el comte Ramon Berenguer I adquirí per diverses compres alguns dels alous del terme d’aquesta torre, a més de la meitat de la torre, excepte l’alou que era del monestir de Sant Cugat del Vallès. Totes les adquisicions són fetes en moneda, en mancusos d’or. Els límits del terme d’aquesta torre coincideixen, en una gran part, amb el terme actual de Vilafranca: al N el castell Mocio o Mucci (Castellmuç), a llevant la Calçada Francisca i el riu de Vitrano, avui riera de Llitrà (o de les Graus), i a ponent el terme de Pacs i la Guixera.
La formació de la vila de Vilafranca està relacionada amb la fracassada restauració d’Olèrdola després de la invasió almoràvit del 1108; això no vol dir, però, que anteriorment no hi hagués existit un nucli de poblament, com argumenta l’arabista holandès Dozy, originat entorn de l’esmentada torre de Delà, que el comte de Barcelona adquirí parcialment entre el 1066 i el 1067. Però la formació de la vila com a tal, segons Font i Rius, s’ha de relacionar amb la decadència de l’antiga ciutat d’Olèrdola i amb el fet que, un cop es reconqueriren les ciutats de Tortosa i Tarragona, no fou tan necessària la defensa d’aquesta antiga marca . Així, l’organització de la vila, emplaçada dins l’àmbit al qual s’estenien les franqueses d’Olèrdola, rebé un impuls decisiu del comte Ramon Berenguer IV, el qual se serví de diversos familiars d’un individu, possiblement originari del lloc, anomenat Pere Berenguer de Vilafranca, a qui vers el 1151 constituí en batlle comtal i alhora donà en feu alguns alous i drets senyorials que el comte hi tenia. Anteriorment a aquesta data, el 1128 es té notícia d’un noble anomenat Berenguer de Vilafranca que secundà el bisbe Oleguer en la restauració de Tarragona, mentre que l’existència de Bartomeu de Vilafranca, que segons Tomic hauria participat en la conquesta de Mallorca dels catalans i pisans el 1114, sembla més dubtosa.
També l’historiador vilafranquí Mas i Perera creu que la citació de Vilafranca el 1151 pressuposa la seva anterior existència. La primera notícia de la parròquia de Vilafranca, el 1188, és en un document d’Alfons I en què concedeix al clergue Bernat, de la dita parròquia, el dret de regentar una escrivania en la qual hom podrà fer testament, esposalles o qualsevol altre document que no sigui un capbreu, al lloc on es fan les Fires de Vilafranca i només durant el temps de la seva celebració. La concessió reial de la fira devia ser, segons J.M. Massacs, probablement contemporània de la de Vilagrassa (1185), i aviat esdevingué una de les fires més importants de Catalunya. Les primeres notícies específiques del mercat són del 1177, però abans de la fi del segle XII aquest mercat fou absorbit pel de Vilafranca, les mesures del qual s’imposaren el 1197.
L’actuació de Pere Berenguer de Vilafranca com a batlle comtal o administrador dels drets del sobirà a la vila és testimoniada en un document del 1151. Pere i Berenguer, els seus fills, juntament amb Dalmau de Canyelles i Vidià de Sarrafeguera, van rebre del sobirà, el 1191, la confirmació dels seus drets sobre la vila de Vilafranca i els seus habitants. Intervingué també en la repoblació de Vilafranca un altre cavaller, Bertran de Castellet. Si bé Alfons I no fou el fundador de la vila de Vilafranca, sí que contribuí a la seva prosperitat, però, com altres monarques que el succeïren, en disposà com si fos un bé personal seu. És després de la mort d’Alfons I que comença a actuar un tal Bernat de Boix, veguer del rei al Penedès (“domini regis vicarium in Penitense”) el 1198, amb poder jurisdiccional per a conèixer de causes civils i criminals. Aquesta vegueria no tingué capitalitat de dret a Vilafranca fins el 1356, malgrat que de fet el veguer hi residia de molt abans.
El segle XIII fou d’una gran importància per al desenvolupament de Vilafranca. En aquesta època la família dels Vilafranca apareix en qualitat de castlana. El 1236 el rei Jaume I donà a Fructià de Palau el Palau Reial (palatium nostrum) amb l’obligació de donar-hi allotjament al rei i als seus successors sempre que hi fossin de pas. Sembla que és en aquest palau on el 1289 morí Pere el Gran, fet narrat pel cronista Ramon Muntaner.
Malgrat que la presència de jueus al Penedès és més antiga, a Vilafranca és documentada el 1272 en un privilegi que els concedí Jaume I. El call era situat a l’illa limitada actualment pels carrers de Ferran, de Ponent, de Clascar i d’Alfarràs, a ponent del que fou castell dels castlans, actualment Palau Baltà. El call tenia un sol portal, al carrer de Canyamars (avui d’Alfarràs), i el 1290 van demanar permís per a obrir d’altres portes i assegurar el tancament de tot el call. Tenien la seva sinagoga i el seu cementiri. El 1303 Jaume II va confirmar disposicions anteriors d’Alfons III sobre el tancament del call dels jueus, que, segons Mas i Perera, devien ser uns 150 o 200. La població jueva degué augmentar durant el segle XIV, ja que el 1327 es va concedir el permís per a refer i eixamplar la sinagoga i el 1346, per la seva tributació, eren la tercera aljama de Catalunya. El 1383 van fer un préstec a la universitat i als jurats de Vilafranca de 2 222 florins d’or per tal que aquests poguessin adquirir les jurisdiccions de la Granada, Santa Fe, Terrassola i Sant Pere de Riudebitlles. La sort dels jueus de Vilafranca canvià arran de les matances de Barcelona del 1391, a conseqüència de les quals, l’any següent, el rei Joan I va donar la sinagoga de Vilafranca als ermitans del Puig, a la muntanya de Pacs, amb tots els seus drets i pertinences. Perduda la sinagoga, la jueria de Vilafranca desaparegué aviat i vers el 1400 ja no en resten testimonis documentals.
El fet més important, però, del segle XIII, va ser la formació de la municipalitat de Vilafranca. Quan el rei Pere II convocà la cort el 1283, la Universitat de Vilafranca nomenà diputats dos dels seus jurats. El consell de la Universitat de Vilafranca era compost el 1289 per 60 consellers i 4 jurats. El més nombrós, pel nombre de consellers, que registra la història vilafranquina.
En aquesta època es construïren l’Hospital del Sant Esperit (1272) i l’Hospital de Sant Pere de la Calçada, esmentat en el testament de Bernat de Vilafranca el 1294. Probablement aquest hospital és el de la Vila, al carrer de Sant Pere. El convent de Santa Clara s’hi establí vers el 1308 i hi romangué fins el 1569. L’establiment d’aquestes cases monàstiques és un indicador de la prosperitat que havia adquirit la vila a la fi del segle XIII i a la primeria del XIV.
El 1300 la vila fou incorporada de iure al comtat de Barcelona i el 1356 va ser redimida de tota jurisdicció feudal i incorporada a la corona. Pere III va atorgar a la vila un privilegi d’inseparabilitat de la corona, el qual hom procurà de fer valer quan el 1374 el mateix rei la volgué vendre a Alfons d’Aragó. És també a la primeria del segle XIV que Jaume II ordenà la venda de l’antic Palau Reial i la construcció amb el seu import d’un altre palau, a la mateixa vila. Aquest nou palau era situat a l’indret on al segle XIV fou bastit o ampliat el Palau Babau o Palau Nou, actualment dels Baltà.
Les guerres sostingudes pel rei Pere III incidiren en el reforçament de les defenses de Vilafranca. El 1338 ja autoritzà la vila a enderrocar les fortificacions velles i a fer-ne de noves. L’any 1389, en temps de Joan I, Pere d’Avinyó es traslladà a Vilafranca per tal de col·laborar en les obres de defensa i artillament de la vila, atès que ja feia mig segle que es coneixien a Catalunya les armes de foc. L’artilleria es posà al portal de Santa Maria i a la torre Grossa.
Durant aquest segle XIV es té notícia de diversos oficis que s’exercien a Vilafranca, agrupats en gremis: sabaters, assaonadors, confiters, botiguers, sastres, ferrers, joiers, fusters, terrissers i teixidors. Aquests oficis originaren la formació d’una burgesia i d’una menestralia prou fortes per a enfrontar-se a la noblesa i apoderar-se del govern de la vila, de manera que el 1390 el rei hagué de fer una nova ordenació del consell de la universitat. Un factor negatiu fou l’aparició de la pesta en diversos llocs de Catalunya, de la qual Vilafranca no sempre es deslliurà.
L’edat moderna
Pel juny del 1462, en ésser declarats el rei Joan II i la seva muller enemics del Principat, quedà formalitzat l’esclat de guerra civil, fins aleshores latent. Vilafranca, ja compromesa abans, seguí la causa de la generalitat. El 7 d’octubre la vila fou presa per un exèrcit de 16 000 homes format per les forces de Gastó IV de Foix i del rei Joan II. En la lluita moriren més de cinc-cents vilafranquins. Més tard, ja proclamat rei dels catalans, Pere IV, conestable de Portugal, va sojornar a Vilafranca pel març del 1464 dirigint les operacions contra els partidaris de Joan II, que dominaven alguns llocs del Baix Penedès i del Garraf. En aquesta estada a la vila, Pere IV va poder comprovar que Vilafranca havia sofert danys superiors als de Cervera. Per ldel mateix any Joan de Beaumont, capità general del rei Pere, es passà a l’enemic i lliurà Vilafranca als partidaris de Joan II, la qual cosa motivà un nou capítol de represàlies i d’exili voluntari de molta gent notable, fet que, juntament amb l’expulsió dels jueus, la fam i la pesta que seguiren la guerra, foren causes de la despoblació i l’empobriment que es donaren a Vilafranca i, en general, arreu del Principat.
La recuperació, durant el segle XVI, fou lenta. Tot i així, Vilafranca no perdé la categoria de capitalitat que li donava el fet de ser la vila més poblada de tot el Penedès, si bé els camins s’havien deteriorat tant que al terme ja s’havia perdut l’ofici de carreter.
El nou segle no aportà grans canvis. Les rivalitats entre la mà major i la mitjana i la menor acabaren en baralles violentes (1632-34), el bandolerisme s’estenia pertot arreu i, a les inveterades plagues de la pesta, la secada i la fam, s’ajuntava el trànsit constant de tropes castellanes i els abusos que cometien els soldats que havien de ser allotjats, obligatòriament, a cada casa. Esclatada la guerra dels Segadors, les forces reials, havent guanyat Tarragona, s’endinsaren pel Penedès i arribaren a Vilafranca el 30 de desembre. La vila fou ocupada sense resistència i l’exèrcit castellà prosseguí la marxa cap a Barcelona, on arribà el 26 de gener de 1641 i on fou derrotat per les forces catalanes i franceses en l’intent d’assalt del castell de Montjuïc. Les tropes castellanes van ser forçades a replegar-se en direcció a Tarragona. Des d’aquí, feren incursions diverses a Vilafranca, com ara el saqueig del 23 de juny de 1642 i l’ocupació temporal de la vila per la tropa de Juan de Garay, la qual, abans de replegar-se cap a Tarragona, el 31 d’octubre de 1649, en destruí les muralles; i encara hi hagué una nova incursió de la tropa castellana el 1651, quan la pesta ja havia fet aparició i el plany per la malaltia impossibilitava tota resistència. Tot i això es feren obres de reconstrucció de les muralles. La guerra durà un any més, però la pesta causà més estralls a la vila que no pas els combats.
La guerra de Successió, que esclatà després de la mort del rei Carles II, no portà grans trasbalsos a la vila, malgrat que va comprometre molts dels seus habitants. El pas dels exèrcits, els allotjaments i els bagatges causaren grans perjudicis econòmics però pocs danys materials. Al juliol del 1713, quan els exèrcits de Felip d’Anjou adquiriren la superioritat que els donà l’abandonament de la causa del rei Carles per part d’Anglaterra i altres potències aliades, Vilafranca, d’acord amb altres viles importants de la comarca (l’Arboç, Sitges i Vilanova), es determinà a prestar obediència al duc de Popoli, capità general de Catalunya. Els primers anys del segle XVIII assenyalen la pèrdua de la superioritat demogràfica que abans havia estat favorable a Vilafranca, ja que Vilanova i la Geltrú, al maresme del Penedès, superà en nombre d’habitants l’antiga capital de la vegueria i, malgrat les fluctuacions dels primers anys, aquesta superioritat demogràfica dels pobles de la costa penedesenca s’ha mantingut fins a l’actualitat.
Una de les conseqüències més importants d’aquella guerra fou l’establiment dels corregiments en substitució de les antigues vegueries. El corregidor de Vilafranca del Penedès assolí la jurisdicció de vila capital del corregiment i dels pobles de reialenc que voltaven Vilafranca i formaven el que se'n deia la vegueria estreta, que comprenia: el Pla del Penedès (25 cases), Santa Fe del Penedès (10 cases), la Granada (23 cases), Sant Cugat Sesgarrigues (22 cases), Olèrdola (24 cases), Moja (11 cases), Santa Margarida i els Monjos (28), Castellví de la Marca (43), Sant Jaume dels Domenys (13), la Bleda (5), Pacs (18) i les Cabanyes (10). Si bé sembla que la idea dels corregiments, creats pel decret de Nova Planta amb un propòsit centralista i hegemònic, era unificar les jurisdiccions multiformes que s’exercien sobre els pobles segons qui era el seu senyor directe, en realitat tot quedà tan confús com abans, si no més, ja que subsistiren les jurisdiccions de senyors particulars llevat d’aquelles que foren temporalment segrestades pel suport donat a la causa dels Àustria. A Vilafranca van ser freqüents les divergències entre el corregidor i l’administració municipal. Segons un estudi d’Emili Giralt i Raventós sobre el cadastre, establert després del decret de Nova Planta, Vilafranca del Penedès quedava en quart lloc entre els termes de l’antiga vegueria pel que fa al nombre de jornals dedicats al conreu de la vinya i l’avantatjaven els de Vilanova i la Geltrú, Sant Pere de Ribes i Sitges.
El 1792 es va instal·lar a Vilafranca la primera fassina per a la destil·lació de l’alcohol. Durant tot el segle XVIII el poblament de Vilafranca del Penedès augmentà notablement. La prosperitat de la vila, deguda en gran part a la viticultura, comportà un augment demogràfic.
El segle XIX
Quan es produí la revolta popular del 1808 contra les forces franceses d’ocupació, les autoritats vilafranquines es mostraren indecises o desorientades i això fou suficient perquè el 8 de juny de 1808 un gran escamot de sometents forans entressin a Vilafranca i hi cometessin tota mena d’excessos: mataren el corregidor, la seva muller i altres personatges, la qual cosa motivà el trasllat interí de la capital del corregiment, per disposició de la Junta Suprema del Principat, a la ciutat d’Igualada. El 6 de juliol, ja calmats els ànims, es decidí de tornar la capitalitat del corregiment a Vilafranca, separant-ne, però, Igualada i el seu partit. Restablerta la línia del Llobregat, fou la mateixa Junta Suprema que s’instal·là a Vilafranca del Penedès. A fi d’any un nou atac francès va assolar la vila. Durant la guerra del Francès les forces d’ocupació franceses entraren a la vila cinquanta-tres vegades. La duplicitat de comandaments de les dues autoritats en lluita creà situacions anòmales. El 20 de març de 1810 l’administració francesa creà el cantó de Vilafranca, al qual incoporà Vilanova i la Geltrú, Cubelles i les seves quadres, que integraven el corregiment de Tar-ragona en l’administració espanyola. El 26 de gener de 1812, després de la conquesta de Tarragona pel general Suchet, el Principat fou separat de la corona d’Espanya i administrat directament per l’Imperi. A semblança de França s’establiren quatre departaments. El districte de Vilafranca del Penedès, junt amb els de Barcelona i Manresa, formava part del departament de Montserrat.
La fam i les malalties (febre groga, disenteria) comportaren que el 1819, acabada la guerra, Vilafranca només tingués 752 focs.
El breu període constitucional de 1820-23 serví per a assajar la divisió territorial en províncies i partits judicials. Vilafranca va ser proposada el 25 d’octubre de 1820 com a cap de partit, que hauria de pertànyer a la província de Tarragona. Aquest projecte va ser aprovat per les corts el 27 de gener de 1822, però no es pogué aplicar, ja que el Principat era en plena guerra civil entre constitucionalistes i absolutistes i la intervenció francesa fou definitiva per al triomf dels darrers i el retorn als corregiments del segle anterior.
Durant la primera guerra Carlina, Vilafranca del Penedès fou ratificada com a cap del partit judicial, si bé ja dins la província de Barcelona, d’acord amb el decret de 30 de novembre de 1834. El seu partit judicial comprenia 6 viles, 34 llocs i 12 quadres, formant entre tots 35 ajuntaments, amb una població total de 37.304 h i una superfície territorial de 775,9 km2.
Malgrat les lluites civils del segle XIX, la vila s’engrandí i prengué la fisonomia actual, amb la urbanització de la rambla de Sant Francesc (1823) i de la plaça de Jaume I (1839), mentre que el cementiri fou traslladat extramurs, als terrenys de l’antic convent de caputxins.
Durant tot el segle XIX l’economia de la vila s’havia polaritzat en el vi i els seus derivats. Així, mentre que en altres viles i ciutats catalanes feia progressos la industrialització, Vilafranca s’esmerçava a comercialitzar, amb l’exportació a Europa i a Amèrica, una gran part de la producció vinícola penedesenca. Per això, l’extensió del flagell de la fil·loxera deixà ben aclaparada l’economia de la població. Però aquesta crisi va ser momentània perquè les vinyes més ben situades, després d’un abandonament de curta durada, es replantaren amb ceps americans, i vers el 1909 ja s’havia superat la crisi econòmica provocada per la fil·loxera. En esclatar la Primera Guerra Mundial, Vilafranca es beneficià novament de l’exportació de vi a Europa. L’embranzida econòmica i cultural fonamental, punt de partida de la moderna viticultura i de la seva comercialització, arrenca d’aquests primers anys del segle XX.