La relació amb el bisbat fou molt duradora: Guillem de Vilamarí, cavaller, tenia en feu l’església de Sant Esteve d’En Bas (1226). Bernat de Vilamarí fou bisbe de Girona, i anà al concili de Viena del Delfinat, on morí (1312). El succeí en la mitra el seu nebot Guillem de Vilamarí, abat de Sant Feliu de Girona (mort el 1318). Berenguer de Vilamarí (mort el 1305) és conegut com a capità d’una galera de la Companyia Catalana, l’única que resistí durant el combat on fou pres Berenguer d’Entença. Ramon de Vilamarí rebia delmes d’Argelaguer, Tortellà, Boadella, Peralada, etc. (1311-20). Guillem de Vilamarí i Bernat de Vilamarí, germans, moriren en lluita de bàndols, a mans de Ramon de Castellbell i els seus (vers el 1334). Fills d’un Ramon de Vilamarí foren Ramon de Vilamarí (pare de Guillema de Vilamarí, muller de Guillem de Montagut) i Bernat (I) de Vilamarí (mort l’any 1385), capità de gent de cavall en la guerra de Castella (1360-64) i que fou veguer de Lleida; complicat també en bandositats, així com el seu fill Joan (I), la reina Sibil·la els protegí, i habitaren en pau a Figueres (1379). Una filla d’ell fou Francesca de Vilamarí i de Palau, muller de Berenguer de Fortià i mare de la reina. Aquesta afavorí altres membres de la família, entre els quals un seu cosí, Bernat Ramon de Vilamarí, de filiació no establerta, el qual fou sobrecoc (1381), obtingué el lloc de Xixona, es casà amb Elionor d’Arborea, neboda del jutge Marià IV, i, juntament amb el seu germà Botafoc de Vilamarí, acompanyà la reina en la seva fugida de Barcelona (1386); el rei Joan I li vengué novament Xixona (1391). L’esmentat Joan (I) de Vilamarí i de Palau, fill del veguer Bernat (I) i de Francesca de Palau, es casà amb Esclarmunda de Sagarriga, i fou veguer de Puigcerdà (1384-87). Pel testament de Ramon de Palau, probablement pare de Francesca, morts els primers successors sense descendència, corresponia a Joan el castell de Palau-saverdera, que tenia ocupat Bernat de Senesterra per Ramon de Sagarriga, governador del Rosselló, parent del mateix Joan, amb el qual disputà per raó d’una hipoteca. Joan ocupà el castell per sorpresa (1408), i fou inútil l’arbitratge de Bernat de Margarit i de la ciutat de Barcelona com a senyora del comtat d’Empúries (1410).
Sepulcre de Guillem de Vilamarí, a la catedral de Girona
© Fototeca.cat
Pere de Sagarriga, arquebisbe de Tarragona, informà d’aquest fet al parlament (1411). Assetjat per les forces de la generalitat, el castell a la fi se sotmeté. L’herència de Joan fou adjudicada a Sança, vídua del seu fill Joan (II) de Vilamarí i de Sagarriga (mort a Càller vers el 1411), i al fill d’aquests, Bernat de Vilamarí (mort el 1463), en plet amb la seva àvia Esclarmunda, vídua del Joan (I) esmentat, i els altres fills seus, Berenguer, Pere i Asbert de Vilamarí i de Sagarriga (1419). Aquests havien gaudit també dels beneficis de la reina Sibil·la: Asbert de Vilamarí i de Sagarriga, canonge de Girona (1378), fou fet rector d’Inca (1383), i per a ell demanà la reina una canongia a la Seu d’Urgell, una altra a Lleida i la rectoria de Dénia. Dels germans de Joan (I) cal esmentar Ramon de Vilamarí i de Palau, cavaller santjoanista i comanador d’Avinyonet i de Castelló d’Empúries, potser Berenguer de Vilamarí, domèstic de la reina (1386), el qual lluità contra els Armanyac a Cabanyes (1389-90) i, pels seus serveis a la campanya de Sicília (1393), fou fet castellà de Perpinyà pel rei Martí I (1396); possiblement és el mateix que acompanyà a Sicília el rei Alfons IV (1419), bé que, en aquest cas, pot tractar-se del seu nebot Berenguer de Vilamarí i de Sagarriga; i Francesc de Vilamarí i de Palau (mort en 1418/21), senyor de Boadella, enviat a Avinyó i a França en defensa de Benet XIII (1393), conseller i algutzir del rei Martí I (1405). Pres pel comte Jaume II d’Urgell (1412), fou alliberat a precs del parlament, on el seu germà Joan (I) havia protestat, però amb la prohibició d’anar-se’n d’Àger, i li foren presos tots els béns que posseïa a Sicília. En esmena, Ferran I li donà els llocs de Vilves i Collfred, confiscats al comte d’Urgell (1415). De la muller, Elionor Armengol, no deixà descendència. Hereu de l’esmentat Bernat (II) de Vilamarí fou el seu nebot Joan de Vilamarí, fill probablement de Pere de Vilamarí i d’Agnès, senyora de Boadella, el qual nomenà hereu el seu cosí germà Bernat de Vilamarí (mort el 1516), fill d’un Berenguer de Vilamarí i de Constança. Successora d’aquest Bernat fou la seva filla Elisabet de Vilamarí i de Cardona-Bellpuig (morta després del 1556), segona comtessa de Capaccio, que es casà (1520) amb Ferrante Sanseverino, príncep de Salern i duc de Vilafermosa. Com a almirall de la flota de Nàpols, Bernat (III) fou succeït pel seu nebot Lluís Galceran de Vilamarí, el qual es distingí en diverses accions guerreres, especialment a Itàlia, on devia continuar la descendència familiar, extingida, sembla, a Catalunya.
Sepulcre del bisbe Bernat de Vilamarí a la catedral de Girona
© Fototeca.cat