Situació i presentació
El terme municipal es troba a l’extrem de llevant de la comarca, en contacte amb l’Urgell, comarca a la qual pertangué fins a la creació de la del Pla d’Urgell l’any 1988, i les Garrigues. Limita també amb els municipis urgellesos de Bellpuig a l’E i Belianes al SE, amb el garriguenc d’Arbeca al S, i amb els de Castellnou de Seana al N, i Golmés i Miralcamp a l’W, de la comarca del Pla d’Urgell.
El relleu és molt pla, la qual cosa afavoreix l’organització dels regadius; segueix una suau inclinació vers ponent, que solament es palesa per la direcció habitual dels corrents d’aigua dels recs. El canal d’Urgell travessa el sector SE del territori i forma per la dreta l’anomenat Canalet, important derivació que a més de servir per a regar produeix energia elèctrica al salt de l’Edmon. El canal separa, com en altres indrets, el secà del regadiu, i el llit sec del Riu Corb, d’altra banda, passa per sota del canal, al límit amb el terme de Bellpuig, i es dirigeix cap a les primeres cases del poble, on queda artificialment esborrat fins a reaparèixer més enllà, camí de Golmés.
Vilanova de Bellpuig és l’únic nucli agrupat del terme. Travessa el terme de S a NE la carretera C-233 de Flix a Bellpuig, i la N-II de Barcelona a Lleida forma part del límit septentrional, amb Castellnou de Seana; una altra carretera comunica Vilanova del Bellpuig amb Golmés.
La població pertangué des de l’origen a la baronia de Bellpuig (1139). Jaume II confirmà al començament del segle XIV la jurisdicció de Vilanova (i altres localitats) a Guillem (IV) d’Anglesola. Posteriorment, dins el mateix segle, fou infeudada a Bernat de Mont-roig i passà per altres mans fins que el 1417 retornà de ple dret a la baronia, fins a l’extinció dels règims senyorials.
La població i l’economia
El cens de població (vilanovins) més antic és del final del segle XIV, del 1380, any en què Vilanova de Bellpuig tenia 35 focs. Segons el fogatjament del 1553 l’augment d’aquests anys havia estat ben minso, ja que només hi figuren 37 focs. Si bé tradicionalment la població havia estat escassa, al llarg del segle XVIII es duplicà (de 160 h el 1718 passà a 323 h el 1787) i al segle XIX mantingué la tendència positiva (320 h el 1830, 767 h el 1857, 839 h el 1860 i 1.069 h el 1887). El segle XX s’inicià amb 999 h l’any 1900, data a partir de la qual emprengué una forta embranzida a causa de la prosperitat portada pels regadius del canal (1.570 h el 1930, xifra que encara no ha estat superada). Durant les dècades del 1930 i 1940 hi hagueren oscil·lacions, i a partir del 1950 la població començà a davallar fins la darreria del segle XX: 1.538 h el 1950, 1.485 h el 1960, 1.366 h el 1970, 1.298 h el 1975, 1.245 h el 1981, 1.197 h el 1991, 1.159 el 1999 i 1.112 h el 2005.
L’economia d’aquest terme municipal és essencialment agrària. La producció principal és la de fruiters i cereals (panís i blat). Tenen també un paer destacat les hortalisses i l’alfals. La ramaderia complementa l’agricultura. Predomina la cria d’aviram i bestiar porcí. Els pagesos s’agrupen en la Cooperativa Sant Isidre per a la venda d’adobs i de productes fitosanitaris, que a més té una secció de maquinària agrícola.
La indústria és pràcticament inexistent i es redueix a una assecadora de panís i un molí de pinsos, que funciona mitjançant l’energia elèctrica produïda al salt de l’Edmon, i a una empresa que fa sucs de fruita. El dia destinat a mercat setmanal és el dimecres.
El poble de Vilanova de Bellpuig
El poble de Vilanova de Bellpuig es troba a 290 m d’altitud, al sector septentrional del terme. Té una forma allargassada, seguint la carretera a Bellpuig (vila de la qual dista 5,5 km).
Inicialment havia format una vila closa, però amb l’augment demogràfic dels segles XVIII i XIX evolucionà fins a adquirir la configuració actual, en la direcció E-W.
El nucli primitiu és al voltant de l’església parroquial de Sant Pere, on encara hi ha un petit nus de carrerons que trenquen l’arrenglerament característic de les cases a banda i banda de la carretera. Al segle XVI existia ja l’actual carrer del Dr. Gassol fins a Cal Tudela.
L’eixample més important és el del segle XIX, quan la gent que arribava al poble atreta pels regadius anà ocupant les noves cases, de construcció gairebé igual, fetes seguint la carretera i també el Carrer Nou.
Prop de l’església hi ha la casa dita Ca l’Apotecari, amb una important façana del segle XVII, i que acull la seu de l’ajuntament; al seu davant es troba Cal Palau, del segle XVIII. A la plaça Major de la població es conserva una casa senyorial desfigurada per addicions posteriors. L’edifici integra dos cossos d’edificació diferents, fet que s’evidencia en la composició i el nivell desigual de la façana. Mentre que el cos dret conserva en una finestra la data de 1791, l’edificació contigua, amb un caràcter més senyorial, té trets característics d’èpoques anteriors. Es tracta d’un conjunt heterogeni que aplega elements definitoris dels edificis civils d’època moderna (segles XVI-XVIII), per bé que molt desfigurats, sobretot a les parts baixes.
De la primitiva església gòtica es conserva un arc, visible en un dels costats laterals des de l’exterior, però posteriorment fou totalment renovada. A l’interior destaca el retaule gòtic de la Mare de Déu del Lliri, anomenat així perquè la figura central de Maria porta un lliri blanc a les mans, retaule d’un cert regust renaixentista. El 1989 s’urbanitzà la plaça de l’Església i s’hi inaugurà un monument a la sardana, que es deu a un col·lectiu de l’Escola de Belles Arts de Lleida.
La festa major se celebra el primer divendres de setembre, per la Mare de Déu del Lliri i els Quatre Sants Màrtirs. El poble celebra també, la festa major petita, el 29 de juny en honor a Sant Pere, i festa de Sant Antoni, 17 de gener.