Vilanova de Segrià

Vista parcial del poble de Vilanova de Segrià

© Fototeca.cat

Municipi del Segrià.

Situació i presentació

És un dels més petits de la comarca i es troba al seu sector septentrional, en contacte amb la Noguera. Limita amb els termes de la Portella al NE, Corbins a l’E, Benavent de Segrià al SE, Rosselló al SW, Malpartit (enclavament de Torrefarrera) a l’W i Alguaire al NW. S'estén al pla segrianenc de la dreta de la Noguera Ribagorçana, en terres regades pel canal de Pinyana, prop del Reguer Major o Gran, anomenat, en els documents del segle XII, clamor de Segrià. Les partides més importants són el Solà, la Pastera, lo Borar, Roderes, el Molinot i la Flota.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de Vilanova de Segrià, únic nucli de població agrupada del terme, i les urbanitzacions de Ramon Vilalta Soler i del Secà de Tabac. Una carretera local comunica el nucli amb Benavent de Segrià, on enllaça amb la carretera que, de Lleida, mena a Albesa i Menàrguens. Per un camí veïnal es comunica vers ponent amb la carretera N-230 de Lleida a la Vall d’Aran.

La població i l’economia

El cens més antic de població (vilanovins) que s’ha conservat és el del 1317, quan es comptaren 21 famílies, les quals a mitjan segle XIV ja eren 30 (1358). Ja al segle XVIII passà dels 36 h del 1718 als 276 h del 1787, els quals gairebé s’havien duplicat el 1860 (401 h). Continuà l’augment fins el 1970 (494 h el 1900, 659 h el 1930, 733 h el 1960 i 781 h el 1970). A partir d’aquesta data s’encetà un període regressiu que es traduí en els 705 h comptabilitzats el 1981 i els 672 h del 1991. Però a partir d’aquest any, la tendència canvià novament i la població tornà a aconseguir un creixement positiu, així, el 2005 hi havia 806 h.

La terra conreada representa una mica més de la meitat de la superfície municipal, i hi predomina el regadiu, que aprofita les aigües del canal de Pinyana. Els fruiters són el conreu principal, sobretot les pereres, les pomeres, que han patit un fort retrocés durant la dècada de 1990, i els presseguers. De menor importància és el conreu de farratge (alfals) i cereals (ordi i blat de moro). L’agricultura es complementa amb la cria de bestiar, el qual experimentà un augment important durant les dècades de 1980 i 1990. Predomina la cria d’aviram, el bestiar porcí, l’oví i el boví.

La Cooperativa Agrària de Vilanova de Segrià i la Cooperativa Fruitera del Segrià disposen de cambres frigorífiques per a la conservació de la fruita i es dediquen a la seva comercialització. El mercat setmanal és el dimarts.

El poble de Vilanova de Segrià

El poble de Vilanova de Segrià es troba a 255 m d’altitud, en un petit planell a la dreta del canal de Pinyana, voltat d’hortes. En un extrem de l’antiga vila closa, un xic enlairada, es destaca l’església parroquial de Sant Sebastià, de transició del romànic al gòtic, amb absis semicircular i cartel·les tolosanes i façana de dos vessants; es conserva la imatge de Sant Salvador, que ha estat considerada un pantocràtor del segle XIII. La parròquia havia tingut diverses fundacions, com la capella de Santa Maria, fundada per Joan Viacamps el 1458, de la qual foren patrons els Nebot, senyors de Montalé i terratinents del poble. Al lloc on s’alçava Castellnou de Segrià s’ha edificat un modern xalet entre els vestigis dels antics murs de pedra picada. L’eixample modern segueix l’eix de la carretera.

La festa major se celebra el cap de setmana més proper al 20 de gener, en honor al patró d’aquesta localitat, Sant Sebastià. Es fa processó, missa i repartiment de pa beneït. El cap de setmana més proper al 16 de juliol s’escau la festa major d’estiu. El febrer, per Santa Àgueda, se celebra la festa de les dones, les àguedes (les dones casades) i apol·lònies (les dones solteres). L’1 de maig es fa la festa de les Cassoles.

La història

Entre els actuals termes de Vilanova de Segrià i de Benavent, travessats per l’esmentat Reguer Major o clamor de Segrià, que havia de donar nom a la comarca, hi havia els anys després de la conquesta la torre d’Estaràs, de Berenguer de Boixadors; en 1184-85 trobem la torre de Forcada, vora el camp de Ferrer de Cubells i també la torre de Gilabert, poblada amb gent vinguda del Pallars; prop hi havia les roques d’Avimpèlec, al peu de les quals hi ha vestigis d’un antic poblat sarraí; també prop del curs de la clamor i prop de les roques hi havia el lloc de Riudovelles (segons Miret i Sans, el 1168 els cònjuges Garcia Liniz i Urraca vengueren a Ènnec d’Albelda i Ramona una torre amb les terres del terme de Lleida in loco qui vocatur Riudovellis, i encara el 1172 Urraca, vídua, venia unes terres ad turrem de Riudovelles in Segriano).

El 1180 s’esmenta vora la torre de Gilabert el lloc del Turridellà, vora el camí d’Avimpèlec a Almenar, i la torre de Segrià, entre la séquia nova i la vella (la primera es referia al canal de Pinyana, prolongat pels Cavassèquia de Lleida).

Aquestes torres donaren lloc a un nou poble anomenat en els documents Vilanova de Riudovelles o Vilanova de França (la filla d’Urraca es deia França) i finalment Vilanova de Segrià, després que absorbí el lloc de Castellnou de Segrià, lloc situat a 500 m de l’església de Vilanova de Riudovelles, on els templers havien alçat un castell i bastit cases, els habitants de les quals dotaren d’una carta de poblament el 1231.

Els primers repobladors de Castellnou procedien de les torres de Gilabert, Riudovelles, de n'Armada, de Forcada i l’esmentada torre de Segrià, i es comprometeren a edificar una muralla que englobés cases, places i forn de pa (de cada 25 pans un era per als templers) amb portals d’accés; rebien terres per a fer-hi eres i antuixans i podien utilitzar herbes i pastures.

Vilanova de Riudovelles, fins els darrers anys del segle XIII, que era del domini de Guerau d’Oluja, en nom del castellà d’Amposta, una de les màximes autoritats dels hospitalers, fou propietat directa de Lleida. El 1316 aquest el permutà per la comanda de Cervera i el lloc fou integrat en el Gran Priorat de Catalunya, i fou adjudicat com a feu de la priora d’Alguaire, que en mantingué el domini fins a l’extinció del monestir santjoanista femení. Mentrestant, Castellnou de Segrià continuava sota el domini dels templers i a l’extinció de l’orde passà (1317), com les seves altres senyories de la comarca, als hospitalers (aleshores Vilanova tenia 21 famílies i Castellnou 5). Des del 1318 ambdós pobles, units ja en un de sol amb el nom definitiu de Vilanova de Segrià, formaren part amb la Portella i Ratera de la baronia d’Alguaire.

Aquests llocs visqueren les qüestions de la baronia amb la ciutat de Lleida sobre regadius, cànons de regatge i drets de senyoria i preeminència sobre el canal de Pinyana (foren especialment importants el plet del 1468 en temps dels Carcassona, la qüestió del 1554 ordenada per la priora Margarida Pou i les anteriors a la desaparició del monestir el 1699). El viatger Francisco de Zamora, que passà pel Segrià superior (1787) quan ja s’havia recuperat la població, parla del conreu de l’arròs entre Vilanova i Benavent “donde les ha quedado la hegemonía de este fruto”. Al segle XIX fou integrat en el partit judicial de Balaguer i hom denegà a Vilanova de passar al de Lleida (1836). El 1855 s’autoritzà la creació de les escoles.