Vilanova i la Geltrú

Vilanova i la Geltrú

© Fototeca.cat

Municipi i cap de la comarca del Garraf, a la costa, a llevant de la desembocadura del riu de Foix.

Situació i presentació

El terme municipal és limitat al NE per Canyelles, a l’E per Sant Pere de Ribes, al S per la Mar Mediterrània, a l’W per Cubelles i al NW pel terme de Castellet i la Gornal, de l’Alt Penedès. El terme comprèn, al N i al NW, els darrers contraforts del massís de Garraf, i la plana litoral ocupa la resta del territori. La façana marítima fa uns 6 km. El cap de municipi és la vila de Vilanova i la Geltrú. Hom troba, a més, petites caseries i diversos masos, alguns dels quals centren alguna de les moltes urbanitzacions que solquen el terme, o bé els donen el nom, com per exemple la Masia d’en Cabanyes, el Pi Torrat, el Racó de Santa Llúcia, l’Aragai o la Torre del Veguer, entre d’altres. El nucli originari de la vila de Vilanova i la Geltrú és el barri de la Geltrú, topònim que deriva del nom de Guisaltrud, del germànic Wisaltrud. D’altra banda, Vilanova fa referència a la quadra que existia prop del castell de la Geltrú i a la qual el rei Jaume I concedí franquícies i carta de poblament el 1274. Vilanova i la Geltrú és el centre de comunicacions de la comarca. Hi passen la carretera C-31, que connecta amb el Baix Llobregat i el Baix Penedès, la C-15, que comunica amb Vilafranca i Igualada, la C-246a que connecta amb Cubelles i Sitges, i dues carreteres locals que porten fins a Sant Pere de Ribes i Olivella, d’una banda, i amb Castellet i la Gornal, de l’altra. Durant la dècada del 1990 entrà en funcionament l’autopista de Garraf (C-32) de Barcelona al Vendrell (on enllaça amb la A-7 cap a Tarragona). Passa per la vila el ferrocarril que va de Barcelona a Sant Vicenç de Calders i també és Vilanova l’origen i final d’algunes línies que van en direcció Barcelona, cosa que fa molt fàcil el desplaçament amb aquest mitjà. Cal no oblidar el port de Vilanova, que combina l’activitat pesquera amb l’esportiva i la comercial.

El marc físic

El relleu té a la plana litoral una topografia irregular, mentre que la part muntanyosa és accidentada pel massís de Garraf, el qual assoleix altituds superiors als 300 m al sector septentrional del terme. Alguns cims són el Pla de Jorba (268 m d’altitud, divisòria entre els termes de Vilanova, Ribes i Canyelles) i la Talaia (279 m). A llevant hi ha altituds de 180 m al Mas de l’Apotecari i de 126 m al Corral de Carro; a ponent, el Pi Torrat fa 125 m. El sòl, a la plana, és constituït per una greda argilosa de l’Holocè, amb clapes de calcària i molassa del Miocè mitjà, com també calcàries del Cretaci inferior a les roques de Sant Cristòfol (a llevant), a les de Sant Gervasi (a ponent de la vila) i als tossals que voregen el terme de Cubelles, com els Molins de Vent, Santa Maria, el Juí del Moro i d’altres. Les formacions del Cretaci es troben a la superfície del terreny en poc més de la tercera part del terme i en altituds superiors als 100 m. De fet, els materials de la muntanya són exclusivament dolomites cretàcies.

La costa és baixa, amb les sorres de gra molt fi. Les platges són poc fondes, de manera que cal endinsar-se uns 500 m per a trobar una fondària d’uns 5 m. Des del límit oriental del terme, a la Punta Llarga, fins a la Farola hi ha 1 km de roques alternant amb platgetes, com la dels Colls i la de Sant Cristòfol o del Far, aquesta considerablement engrandida durant les darreres dècades per les acumulacions sorrenques formades a redós de l’escullera de llevant del port de Vilanova. L’antiga platja dels Frares va desaparèixer amb la instal·lació del port. La zona portuària, que abans era un sorral on es posaven en sec les barques pesqueres, és seguida per la platja de Ribes Roges, on també s’ha produït el fenomen de la redistribució dels arenys, amb la consegüent acumulació sorrenca al costat de l’escullera de ponent i la total desaparició d’unes petites dunes —els Munts de Sorra— que anteriorment hi havia a prop de la punta de Sant Gervasi. De la primera roca, a l’antic lloc d’Adarró, fins al racó de Santa Llúcia hi ha prop de 900 m de costa roquera, amb la platgeta de Sant Gervasi i els farallons de la Mallorquina i la Roca Tallada. Més a ponent, la Platja Llarga o del Prat del Mas de l’Esquerrer tenia abans jonqueres i aiguamolls on acudien ocells aquàtics. Al límit amb Cubelles hi ha encara la platja d’Ibersol.

Seguint el declivi de N a S, diversos torrents de curs intermitent (només porten aigua en època de pluges intenses) solquen el terme i desguassen directament a la mar. Els principals són el torrent de la Piera, el de la Pastera, el de Sant Joan o la Ramusa i el de Santa Maria o fondo de Somella. El terme és pobre d’aigües naixents. S'esmenten dues fontetes, que més aviat són degotalls. La font d’en Bonet, documentada així des del 1566, és al peu de la pujada de Canyelles, en terrenys de la muntanya de la vila, dita així perquè abans eren terrenys del comú, i la font del Cocó és a prop del camí de Can Baró, més amunt del Mas Torrat. A la platja hi ha aiguadolços a les roques de Sant Gervasi i al racó de Santa Llúcia. A la part baixa del terme i a la zona de contacte entre el Quaternari i el Miocè s’han format capes d’aigua freàtica, extreta des de molt antic per mitjà de pous de fondària variable, per a l’aprofitament domèstic i per al regadiu de les hortes mitjançant les típiques sínies. El segle i mig, gairebé, de progressiva industrialització i l’augment imparable del consum d’aigua han comportat l’esgotament i l’abandonament de la majoria dels pous i la deterioració de la qualitat de l’aigua, de manera que avui, en la seva majoria, no són d’aigua potable. En general els pous de Vilanova i la Geltrú eren dels que s’anomenaven d’aigua molla, bé que alguns sobresortien per la seva qualitat (pous del carrer de l’Aigua, del convent dels Josepets, de la plaça del Pou i de la plaça dels Lledoners) o per la seva abundor (pous de la Fàbrica de la Rambla i de Ca l’Escoda). Actualment, l’assortiment d’aigües per al consum de Vilanova i la Geltrú és resultat de captacions foranes, com de Castellet (1860), Santa Oliva (1879) i Canyelles (1971), si bé continuen aprofitant-se algunes perforacions locals, a dins o a fora de la vila. Al final de la dècada del 1990 s’havia realitzat la connexió a la xarxa que explota les aigües del Llobregat des de la planta potabilitzadora d’Abrera.

La població

El 1376 hi havia 123 focs a Vilanova de Cubelles i 135 a la Geltrú. El fogatjament del 1390 donava per a la Geltrú i Solicrup un total de 157 focs, i per a Vilanova de Cubelles, un total de 199. Al segle XV, però, la pesta i la guerra contra Joan II portaren la decadència i el despoblament a la vila. Així, segons el pare Garí, l’any 1500 hi havia 166 cases a Vilanova i 58 a la Geltrú, és a dir, un total de 224 cases i uns 1.120 h. Si bé el fogatjament del 1553 només atribueix 93 focs a Vilanova de Cubelles i 33 focs a la Geltrú, els registres parroquials sembla que més aviat donen la raó al pare Garí. El segle XVI fou un bon moment per a la vila, però la centúria següent, marcada per la pesta del 1642 i les diverses guerres, fou una època en què s’afeblí el ritme de creixement de la població, tot i que no es deturà. La vila no començà a créixer veritablement fins al segle XVIII, quan la introducció de noves activitats econòmiques, com l’exportació de vins, atragué nous pobladors. Així, el 1718 hi havia 1.171 h i el 1787 ja n'hi havia 6.161. El 1739 ja hi havia a tot el terme de Vilanova i la Geltrú, agregades i disseminades, un total de 837 cases capaces d’acollir 4.185 h. Cal afegir-hi 52 botigues de mar, que, normalment, no eren residència, 72 cellers i 10 fassines o fàbriques d’aiguardent, 42 corrals o pallers i tres cases de persones eclesiàstiques, sense càrrec. Ja a la segona meitat del segle XIX, Vilanova i la Geltrú prengué un caire marcadament industrial, que encara s’accentuà més a causa de la crisi agrícola de la fil·loxera. Això es va reflectir en la demografia. La població, de 3.900 h el 1750, augmentà fins a 12.227 h el 1860, any en què es convertí en cap de partit judicial. El 1920 hi havia 13.820 h i el 1950 n'hi havia 19.478. A partir d’aleshores es produí un creixement demogràfic sorprenent, en el qual va influir un fort contingent immigratori. Si durant els primers cinquanta anys del segle XX l’índex de creixement era de 152,4 h/any, els vint-i-cinc anys següents va ser de 878,5 h/any (1.145 h/any del 1970 al 1975). El 1960 la ciutat tenia 25.669 h, que augmentaren fins a 35.714 deu anys després i a 43.833 el 1981. Des dels anys vuitanta va continuar l’evolució demogràfica positiva; el 1991 es censaren 45.864 h, mentre que el 2001 es censaren 54.230 h i el 2005 61.427 h. Aquesta població s’incrementa considerablement a l’estiu a causa dels ocupants de les nombroses urbanitzacions, i també els caps de setmana.

L’economia

L’agricultura, la ramaderia i la pesca

Les activitats primàries han sofert un procés de recessió, tendència general a la comarca les darreres dècades del segle XX i principis del XXI. En l’agricultura, aquest fet s’ha reflectit en una minva de les terres llaurades. El conreu amb més implantació és la vinya, que serveix per a l’elaboració de vins i caves, emparats per la denominació d’origen Penedès. Es poden esmentar també els cereals, el farratge i les hortalisses. A Vilanova i la Geltrú, sobretot després del pas de Castellet i la Gornal a l’Alt Penedès, es concentren la majoria de les activitats ramaderes de la comarca del Garraf. Gairebé la totalitat del sector boví comarcal és al terme, on destaca la cria de vedells per al consum. També és important l’aviram, el bestiar porcí i el de llana, i la cria de conills. Hi ha, a més, un bon nombre de ruscs. La tradicional activitat pesquera ha situat Vilanova entre els primers llocs de Catalunya pel volum de captures, tot i que els darrers anys de la dècada del 1990 s’apreciava certa disminució en el nombre de tones desembarcades (domina la captura de peix, seguida del mol·lusc i, finalment, del crustaci). Fou aquesta activitat la que justificà la creació del port, qualificat a l’inici com a port d’abric, si bé actualment és també comercial i esportiu. La confraria de pescadors de Vilanova i la Geltrú comptabilitzà 83 embarcacions el 2006. Aquest any s’iniciaren les obres d’instal·lació d’un escull artificial que des de Roda de Berà arriba fins a Vallcarca; aquest escull és considerat el més gran de la Mediterrània i ha de servir per a la protecció i la regeneració de les espècies marines d’interès pesquer.

La indústria

La tradició industrial de Vilanova i la Geltrú arrenca del segon terç del segle XIX, quan s’hi començaren a instal·lar les primeres grans empreses. Així, el 1839 arribà al terme la primera fàbrica tèxtil moguda per vapor (la primera que funcionava a tot l’Estat espanyol). A aquesta fàbrica en van succeir d’altres, les més importants de les quals foren les de Ferrer i Vidal (1848) i les de Marquès (1878). Així, Vilanova compartí el primer lloc que s’havia guanyat amb l’exportació de vins amb la potencialitat que en pocs anys adquirí la seva indústria cotonera. Des d’aleshores i fins al principi de la dècada del 1990 el sector secundari fou el capdavanter de l’economia de la ciutat. El sector de la construcció és també molt actiu al municipi. Dins les activitats industrials, força diversificades, els subsectors més importants són el de la metal·lúrgia i el de materials i equips elèctrics, atès que agrupa la major part de la població ocupada del sector secundari (destaquen les empreses Cables Pirelli i Mahle). Altres subsectors són els de la fusta, el suro i els mobles, el tèxtil, l’alimentació (són conegudes l’empresa Jaume Serra, d’elaboració de vins i caves, i les Destileries MG, d’elaboració de licors diversos), la fabricació de productes minerals no metàl·lics, de cautxú, etc. El 1924 es fundà a Vilanova una fàbrica de ciments blancs, que ha estat l’única al Principat i la primera de l’Estat espanyol; s’hi han anat instal·lant també diverses fàbriques de mosaics i paviments ceràmics, prefabricats de formigó, compostos de formigó i formigó preparat. Per altra banda, cal destacar la davallada progressiva del sector del tèxtil (confecció, cotilleria, gèneres de punt, cintes, tovalloles), que havia estat el pioner de la industrialització a Vilanova, tot i que encara està representat per algunes empreses de certa rellevància. L’activitat industrial vilanovina s’ha vist impulsada en les dècades del 1980 i el 1990 amb la promoció de diversos polígons industrials, com el de la Masia Barreres, Roquetes, la Pastera o la Bòvila, entre d’altres, i amb la millora de diverses infraestructures.

El comerç i les finances

El dinamisme del comerç a Vilanova es manifesta en la concentració al municipi d’una part important de les llicències comercials de la comarca. Contribueixen a aquesta activitat el mercat setmanal del dissabte i les fires, com la Fira de Novembre, de caràcter multisectorial, les del vehicle d’ocasió al juny i a l’octubre, l’Expomar, entre maig i juny, o l’anomenada Galàctica, al juny, dedicada als invents i noves patents. El mercat de Vilanova té l’origen en un privilegi concedit pel rei Pere III l’any 1358. Amb anterioritat, ja era tradicional la formació d’un petit mercat dominical a la placeta de damunt la capella de Sant Antoni. El mateix rei, el 1374, va autoritzar els jurats i prohoms de Vilanova perquè construïssin una plaça per a celebrar-hi el mercat. Aquesta plaça del Mercadal fou posteriorment la plaça Major i en l’actualitat s’anomena de Pau Casals. El 1381 el rei Pere III autoritzà la celebració d’una fira anual de quinze dies de durada, a comptar a partir del dia de Tots Sants. Aquesta Fira de Novembre, que se celebra a la vila des de fa sis segles, ha tingut els seus alts i baixos. Els anys seixanta, en plena eufòria de l’avicultura, adquirí una certa resplendor que, però, a poc a poc anà minvant. Tampoc no reeixiren algunes temptatives d’organitzar fires de bestiar, al tombant de segle. La Fira de Novembre fou recuperada el 1991 i s’ha diversificat. Fira i mercat, durant molts anys, es van celebrar a la mateixa plaça i quan aquesta resultà insuficient els venedors s’escamparen per la plaça de Sant Pere (1701) i per la de la Verdura o de les Cols (1732). Així continuaren les coses fins que un llegat del senyor Soler i Carbonell permeté a les autoritats la construcció d’un mercat públic cobert, començat el 1935 i obert al públic el 1941, segons projecte de l’arquitecte Josep M. Miró i Gibernau. El dissabte s’aplega pels voltants de l’edifici una munió de venedors ambulants. Existeix al barri de Mar un altre mercat públic mentre que els diumenges s’instal·la un mercat ambulant a la Collada-Sis Camins. En l’estructura industrial i comercial de Vilanova i la Geltrú no es pot deixar de banda el seu port, aspiració secular de la vila que no fou realitat fins a mitjan segle XX, ja que, si bé des de la fi del segle XVIII a la platja de Vilanova s’exportava vi cap a Amèrica i a diferents ports europeus, la manca de molls d’embarcament en dificultava el tràfic. Ja el 1875 hom elaborà un projecte de port que no es realitzà; el 1918 es començaren algunes obres de poca envergadura i fins el 1954 no es construí el port actual. El dia 11 de juny d’aquell any s’inaugurà amb l’embarcament de 160 tones de ciment de producció local amb destinació a Palma. Actualment, les mercaderies que més s’hi manipulen són el ciment i el ferro, amb destinació a la indústria comarcal. L’estalvi i el crèdit tenen, a Vilanova i la Geltrú, una tradició que es remunta al segle XIX. La Caixa d’Estalvis de Vilanova i la Geltrú s’hi establí el 1877 i subsistí fins el 1932, data en què fou absorbida per la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis. Un altre establiment de creació local fou el Banc de Vilanova, que es mantingué obert des del 1881 fins al 1924, any en què hagué de deixar pas a altres establiments d’una major envergadura i de radicació forana.

Els serveis i el turisme

Vista del port nàutic de Vilanova i la Geltrú

© CIC-Moià

Les activitats terciàries han esdevingut, sobretot en la dècada del 1990, les més destacades del municipi. A més del Consell Comarcal, Vilanova disposa d’un gran nombre de serveis. En l’àmbit sanitari, la Fundació Hospital Comarcal de Sant Antoni Abat, antic Hospital de Sant Josep, té el prestigi d’una antiguitat que es remunta al segle XIII, època de la fundació de Vilanova. La instal·lació en el local que ara ocupa —antic convent de frares carmelitans descalços, on s’havien establert a partir de l’any 1738— data del 1853. En un annex a l’hospital funcionà l’Escola d’Infermatge. Quant a l’ensenyament, les actes del consell de jurats del segle XIV ja donen fe de l’existència d’una escola amb un mestre pagat amb fons del comú. Al segle XVII es fundà una escola de llatinitat i, a poc a poc, es va anar augmentant el nombre de mestres i de disciplines d’ensenyament. Fins ben entrat el segle XX, l’escola disposava d’un sol mestre, però ja des del segon terç del segle XIX als col·legis confessionals s’aplicava l’ensenyament graduat amb diferents professors. Durant la Segona República es construí l’edifici de les Escoles Graduades, ara dedicat a Pompeu Fabra, que només començà a funcionar després de la guerra civil. Avui hom disposa d’un bon nombre de centres i l’ensenyament és cobert fins al batxillerat i la formació professional. El 1887 es creà a Vilanova l’Escola d’Arts i Oficis, que el 1902 passà a ser l’Escola Superior d’Indústries i posteriorment es va conèixer amb diversos noms en funció de les diferents etapes i transformacions dels estudis que s’hi han impartit: Escola Industrial, Escola Tècnica de Perits Industrials, Escola d’Enginyeria Tècnica Industrial i, actualment, Escola Universitària Politècnica de Vilanova i la Geltrú (EUPVG), adscrita a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) des del 1972. Per tal d’impulsar la investigació i facilitar la relació entre la universitat i el sector industrial s’ha creat el Centre Tecnològic de Vilanova i la Geltrú. La vila és també la seu del Campus Universitari de la Mediterrània, dedicat a temes marítims, fruit de la col·laboració entre l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, l’Institut Europeu de la Mediterrània d’Estudis i Cooperació i la Universitat Politècnica de Catalunya. Cal esmentar a més l’oferta d’ensenyament artístic, musical, ocupacional i especial.

Vilanova disposa d’un gran nombre d’instal·lacions esportives, entre les quals destaquen els dos pavellons d’esports i l’àrea esportiva del port de Vilanova i la Geltrú, vinculada al Club Nàutic Vilanova. El port esportiu fou creat el 1958 amb només 11 embarcacions, que avui són més de 400. Durant molt de temps va compartir l’escullera de llevant amb els pescadors, fet que impedia que cap dels dos creixés, però posteriorment es traslladà a l’escullera de ponent. A llevant del port hi ha la Farola, més antiga que el port, ja que l’actual, construïda el 1903, en substituí una del 1866; anteriorment, l’antic Gremi de Marejants posava una teiera a la platja. La Farola és una esvelta torre de pedra blanca i ben aparellada, de 21 m d’alçada, que s’aixeca a una altitud de 27 m sobre el nivell de la mar i té una visibilitat de 31,5 milles. Precursora del port, quan començà a funcionar la primera farola el 1866 no hi havia a la rada cap més equipament que un parell de boies on podien amarrar els vaixells.

El sector turístic ha estat força potenciat des de les dècades del 1970 i el 1980 i s’ha convertit en una important font de riquesa per a la població. Hom troba diversos establiments hotelers i càmpings. També hi ha un gran nombre d’habitatges secundaris repartits en una gran quantitat d’urbanitzacions que han anat creixent dins el terme. El turisme ha afavorit l’aparició de nombrosos bars, locals nocturns i restaurants (alguns dels quals participen en la denominada Ruta del Xató, una de les activitats gastronòmiques que promocionen el turisme al municipi), i també l’obertura d’una sèrie de comerços dependents del turisme estival.

La vila de Vilanova i la Geltrú

Morfologia urbana

Aspecte del Passeig Marítim de Vilanova i la Geltrú

© CIC-Moià

La vila de Vilanova i la Geltrú és situada prop de la costa, unida per l’expansió urbana al barri marítim de la Marina de Vilanova o Barri de Mar, a la part oriental del terme. La vila és formada per dos nuclis: el de l’antiga Vilanova de Cubelles, a la qual el rei Jaume I atorgà una carta de poblament, i el de la Geltrú, que durant l’alta edat mitjana pertangué al bisbe de Barcelona. Ambdós nuclis, que s’uniren el 1368, són separats pel torrent de la Pastera, avui carrer de la Unió. La morfologia actual de la població presenta les característiques de l’expansió urbanística que es produí des d’aquest centre i a través dels camins que sortien cap a mar o altres direccions. Cal destacar el creixement del Barri de Mar, de l’eixample, situat entre aquest barri i el nucli vell de Vilanova, i del barri de Sant Joan, a ponent.

El recinte medieval de Vilanova, que era emmurallat, comprenia tres carrers principals, el carrer Major, el carrer del Mig i el carrer de Sant Antoni, a més d’un carrer travesser, el de la Mar (actualment del Comerç), el qual, pel portal de la Mar, donava sortida al camí que menava a la platja, a Sallacuna. Dins el recinte medieval hi havia dues places, la de Sant Antoni, amb la parròquia de Sant Antoni i el cementiri o Fossar Vell, i la plaça Major (actualment de Pau Casals), que era oberta el 1374. Hi havia unes porxades per a vendre els dies de mercat, i també hi havia la casa de la vila, on es reunia el consell de jurats i més tard l’ajuntament, fins que el 1867 s’inaugurà l’actual casa consistorial. El carrer Major —o del Forn—, a banda i banda del camí ral de Tarragona, tenia a ponent el portal de Terra (o d’en Rossell) i a llevant el portal d’en Clarà, que s’obria a la Plaça Llarga o del Palmerar, fora del recinte murat de la vila. Al carrer del Mig no s’hi obria cap portal i al carrer de Sant Antoni hi havia, a llevant, el portal d’en Negrell (avui Pont del Nin), l’únic que es conserva d’aquella primera fortificació i famós perquè el jurat Bartomeu Totosaus hi barrà el pas a Guerau Alemany de Cervelló, governador general de Catalunya, quan volia entrar a la vila a prendre'n possessió. La vila murada feia 250 m en el sentit E-W i 50 m de N a S. En aquesta superfície, segons el cadastre del 1739, s’hi aixecaven 163 cases.

L’antic nucli de la Geltrú, que formà el sector oriental de la vila actual de Vilanova i la Geltrú, era també emmurallat en època medieval. El traçat de les muralles encara es conserva parcialment, principalment al SW, on hi ha el carrer de la Muralla. Defora la muralla, el carrer del Ravalet i el carrer de l’Argenteria envoltaven el nucli antic, a la part superior del qual hi havia el castell de la Geltrú. Durant el segle XVI la vila es recuperà de les pestes i les guerres anteriors i el 1557 hom hi efectuà obres de reforçament i ampliació del recinte fortificat per a defensar-se de la pirateria turca, que assolava les poblacions properes a la costa. La muralla s’allargà cap a migdia per encabir-hi el Carreró o Carrer Nou i la plaça Nova (carrer de Sant Pere). El nou recinte comprenia també la Plaça Llarga, el portal d’en Plana a septentrió i el d’en Gassó a migdia. El barri del Palmerar, que abans era extramurs, també restà tancat per la muralla, i la Geltrú estengué la fortificació per encloure-hi els carrers anomenats avui de les Roques, dels Arengaders, del Ravalet, dels Terrissaires, del Rei Jaume i del Bonaire, i també les places de Santa Maria, del Baró i dels Lledoners.

Enderrocades les muralles, la vila va créixer notablement durant els segles XVII i XVIII, sobretot cap a mar i, amb menor importància, per llevant i ponent. El Barri de Mar, anomenat també la Marina de Vilanova, és situat a migdia del nucli antic de la vila, de la qual és separat modernament per la via del ferrocarril de Barcelona a Tarragona. Emplaçat a la costa entre l’antiga quadra d’Adarró a ponent i la riera de la Pastera i la Farola a llevant, fou barri de mariners i pescadors, i, fins i tot, industrial, ja que hi hagué la fàbrica Pirelli, de la que en resta la rambla amb el seu nom. Actualment la fàbrica s’ha traslladat a les afores de la ciutat, al sector conegut com la Masia d’en Notari. Al seu lloc s’hi està urbanitzant l’Eixample de Mar. Amb la intensificació de la càrrega i la descàrrega de mercaderies durant els segles XVII i XVIII el barri tingué una gran prosperitat i així, al llarg d’aquest darrer segle i del següent, l’eixample de Vilanova es dirigí vers aquest sector, a través de les rambles, i es construí l’església parroquial, dedicada a Santa Maria de la Mar. La platja de Vilanova començà a urbanitzar-se pels anys vint del segle XX, amb la construcció de les urbanitzacions de Ribes Roges (1910-19) i de Sant Cristòfol (1920); també en aquesta època s’obrí el primer pas directe a la platja, per la Rambla Pirelli (1924), i es construïren algunes cases al passeig del Carme i l’edifici del Pòsit de Pescadors.

El canvi de fesomia que experimentà la vila a partir de la dècada del 1950 és tipificat urbanísticament per la prolongació de la Rambla fins a la mar, l’embelliment del Passeig Marítim, el pas de la carretera per la Rambla Transversal i la formació del barri de Sant Joan, seguint l’eix de l’avinguda que avui s’anomena de Francesc Macià, que va des de la plaça de la Vila fins a l’antic Camí Molinant. El 1974 s’hi beneí la parròquia de Sant Joan. Finalment, el barri del Tacó és situat a septentrió del nucli antic de Vilanova, vora la carretera de Vilafranca. Fins que no hi fou construïda la parròquia de Sant Pere el 1979, la barriada s’havia servit de la propera capella del cementiri, que hi fou construït el 1817 en el que aleshores era fora vila. Actualment, la part edificada del nucli urbà de Vilanova i la Geltrú s’estén, per la banda de la costa on hi ha el Passeig Marítim, des de Sant Cristòfol fins a les roques de Sant Gervasi, en una longitud d’uns 2 km, mentre que per la part septentrional és urbanitzat des de Sant Joan fins a la Creu del Xerivia tot seguint la ronda Ibèrica.

Edificis d’interès

La parròquia de l’antic nucli de Vilanova de Cubelles era dedicada, com ja s’ha dit, a sant Antoni Abat i fou creada el 1363 per Guillem de Torrelles, bisbe de Barcelona, per segregació del terme de l’antiga parròquia de Santa Maria del castell de Cubelles. Segons l’historiador de la vila Anton Garí Saumell, el temple vell es construí entre els anys 1363 i 1400, probablement en substitució d’una capella anterior. Hom sap, però, que el 1586 s’hi feien obres, ja que hi hagué un consell general que deliberà sobre les despeses que això representava. L’església vella, que fou enderrocada el 1790, quan un nou temple s’estava construint, era d’una sola nau amb tres capelles laterals a cada costat. El campanar que s’ha conservat es començà el 1672 i es conclogué el 1706, segons plans de fra Josep de la Concepció, carmelità descalç. De secció vuitavada sobre base quadrada, era coronat per un àngel de coure, obrat pel calderer Joan Pau Coca segons model de l’escultor barceloní Miquel Llavina. L’alçada de l’obra de pedra és d’uns cinquanta metres. El 1710 s’acordà de construir un nou temple de Sant Antoni, però el saqueig i la crema de la vila el 1714 va fer ajornar l’acord i no fou fins el 1734 que començaren les obres. La nova església es beneí el 1771, any en què l’edifici, ja cobert, encara no era acabat. La benedicció fou oficiada pel canonge Jaume Mates, de la catedral de Barcelona, amb llicència del bisbe Josep Climent. Les obres d’aquesta església foren interrompudes entre els anys 1800 i 1826 i el 1831 fou beneïda de nou, quan encara no s’havia acabat la façana, que va ser construïda posteriorment per subscripció popular, encapçalada per Francesc Gumà i Ferran, i enllestida el 1876. L’escultura en pedra de Sant Antoni Abat, de Pau Carbonell. Aquesta escultura és l’única peça hagiològica que no va ser destruïda el 1936, any en què el temple restà molt malmès. La reconstrucció s’inicià el 1942 i finalitzaren el 1977, que es restaurà la façana de la plaça de les Neus.

El castell de la Geltrú fou restaurat a la primeria del segle XX per l’arquitecte Jeroni Martorell sota el patrocini de Josep Font i Gumà. Aquest castell, convertit en museu, conserva part del traçat i de les estructures medievals bastides entre el segle XII i el XV, entre les quals hi ha diverses finestres coronelles i geminades i una torre rectangular a l’angle NE. No s’ha conservat, en canvi, una torre de planta circular que, segons Monreal-De Riquer, era la torre mestra del castell i pertanyia a l’obra més antiga. La parròquia de Santa Maria de la Geltrú és documentada des del 1143; l’edifici actual data de la primeria del segle XVIII i conserva de l’edifici anterior el retaule barroc de l’altar major.

La prosperitat de l’agricultura i de l’exportació de vins és visible en diverses construccions monumentals, a més de les ja esmentades, com el convent carmelità, amb l’església i hospital de Sant Josep (1735-1784), i l’edifici dels Quarters, construït el 1771 per a allotjar-hi les tropes; aquesta construcció fou sufragada per la vila amb un tribut d’un quarantè dels fruits de la terra que s’havia de pagar durant vint anys. També es bastiren diverses cases senyorials a les zones que constituïren el primer eixample modern de la vila, com s’havia construït, a mà dreta del camí de Mar, el convent dels Caputxins (1644-53). La Rambla Principal fou urbanitzada entre els anys 1815 i 1897, entesa com a eix del desenvolupament urbà que aleshores era previsible i enllaçada amb el barri de la Marina de Vilanova, o Barri de Mar. Durant aquest segle XIX fou enderrocat el convent dels Caputxins i al lloc del seu emplaçament s’hi construí la plaça de la Vila, amb el nou edifici de la casa de la vila (1867), porxada, obra de Francesc de P. del Vilar, les escoles públiques (1851), que foren donades per Josep Tomàs Ventosa i Soler, i la seu de l’antic Centro Artesano (1866), convertit el 1965 en biblioteca. Construccions d’aquests anys són també la Sala de Ball (1804), el Teatre Principal (1835), el Círcol Vilanoví (1853), escenari dels carnavals vuitcentistes, el Teatre Artesà (1851), convertit posteriorment en cinema, i la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (el 1882 s’hi posà la primera pedra i s’inaugurà per l’octubre del 1884). L’edifici (monument artístic d’interès nacional), situat a la plaça de l’Estació (avinguda de Víctor Balaguer), es construí en terrenys cedits per Francesc Gumà i Ferran, segons projecte de l’arquitecte Jeroni Granell. L’entrada és precedida d’un majestuós pòrtic d’estil neoegipci, amb dues escultures monumentals als intercolumnis que representen els fills il·lustres de la vila, l’arquebisbe Francesc Armanyà i el poeta Manuel de Cabanyes. A l’entrada hi ha un vestíbul circular que correspon a una planta d’una cúpula hemisfèrica folrada de rajoleta vermella i que de lluny crida molt l’atenció. Al centre de la rotonda hi ha un bust del fundador, de marbre blanc de Carrara, obra de Nicoli, sobre una columna de marbre gris. A mitja alçada hi ha un fris amb retrats de patricis notables del segle XIX. Altres testimonis de la prosperitat vuitcentista són la façana del temple arxiprestal de la plaça de Sant Antoni (1876), la fundació del Col·legi Samà, regit per religiosos escolapis, obra de Jeroni Granell (1879), l’estació del ferrocarril i el Parc Municipal, donat a la vila per Francesc Gumà i Ferran (1881), l’antiga Escola d’Arts i Oficis (1886) i l’església del Barri de Mar (1854-97), dedicada a Santa Maria de la Mar, que fou beneïda el 1859 com a sufragània de la parròquia de Sant Antoni de Vilanova.

El barri de Sant Joan comprèn l’antiga quadra d’Enveja i la capella de Sant Joan, situades a ponent de la vila, a l’esquerra de la carretera vella de Cubelles. Hi ha la torre medieval d’Enveja, de planta circular i 12 m d’alçada des del nivell del sòl, amb un soterrani d’una profunditat d’uns 4 m. La torre és edificada sobre fonaments de construccions anteriors. Vora seu hi ha la capella de Sant Joan, edifici molt senzill amb façana de tradició romànica (porta senzilla de punt rodó, campanar de paret amb dues obertures i un ull de bou sobre la porta). La nau es cobreix amb volta apuntada. El nom d’enveja podria ser derivat d’un antropònim: Carbonell de Invidia (1156), Dalmau de Invidia (1160). La tradició popular, segons la qual l’ermita fou bastida el 1125 per a commemorar la conquesta de la torre d’Enveja o de Sant Joan als moros, sembla llegendària i sense fonament històric. La torre d’Enveja, documentada el 1278, era una fortalesa secundària del castell de Cubelles. L’església de Sant Joan existia ja el 1330, data d’una primera temptativa d’emancipació parroquial de Santa Maria de Cubelles. La capella, després d’haver estat depredada el 1936, serví de magatzem d’eines i màquines agrícoles.

Al far de Sant Cristòfol, al costat de la platja, l’any 2016 s’obrí al públic l’Espai Far, que consta de dos museus que mostren històries i curiositats relacionades amb el patrimoni mariner de la ciutat: el Museu del Mar, amb el bot de salvament Víctor Rojas, un dels tres d’aquest tipus que es conserven a Catalunya, i el Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués.

La cultura i el folklore

Les activitats culturals

La vila gaudeix d’una notable vida associativa que inclou entitats i associacions de caràcter cultural, cívic i esportiu. Entre les societats culturals i d’esplai, cal esmentar per la seva antiguitat el Foment Vilanoví, degà de les societats locals com a successor directe del Círcol Vilanoví, que s’instal·là l’any 1853 en el local que Joan Samà i Martí havia fet construir a la plaça de les Cols. La Unió Vilanovina, societat coral fundada el 1861, conserva avui la flama del cant coral, juntament amb altres entitats. El Círcol Catòlic, fonamentalment dedicat al teatre, és una altra de les societats amb tradició a la vila, ja que fou fundat el 1885. La Societat Cultural La Gran Penya, que fou creada el 1913, s’incorporà a la tasca cultural en patrocinar algunes edicions locals amb els guanys procedents del joc. Entre les entitats de creació més moderna es pot esmentar l’Institut d’Estudis Penedesencs, que es va fundar el 1977; agrupa estudiosos de les tres comarques penedesenques i promou l’edició d’estudis sobre la localitat i la comarca. Hi ha també diverses cases regionals formades per gent nascuda en altres indrets de l’estat, a més de diverses associacions i colles dedicades a la cultura popular i tradicional de Vilanova, com l’Agrupació de Balls Populars, la Federació d’Associacions pel Carnaval (que engloba moltes entitats) o la colla de castellers els Bordegassos de Vilanova, fundada el 1972. Pel que fa a les entitats esportives, es poden mencionar, entre moltes altres, el Club de Futbol Vilanova i el Club Nàutic Vilanova, instal·lat al port.

A més del Teatre Principal i el del Círcol Catòlic, entre els equipaments culturals hom troba la Biblioteca Joan Oliva i Milà, situada a l’edifici de l’antic Centro Artesano, que s’obrí al públic com a biblioteca el 1965 i, després d’una remodelació, es reinaugurà el 1995. Hi ha també l’antiga biblioteca de la fundació Víctor Balaguer, a la Biblioteca-Museu Balaguer, d’obres clàssiques i antigues; hi destaquen les obres d’història i literatura del segle XIX i una valuosa col·lecció de pergamins, manuscrits i incunables, entre els quals figuren els privilegis concedits a la vila pels monarques de la Corona d’Aragó, a partir de la carta de poblament atorgada pel rei Jaume I el 1274. Es conserva també l’arxiu particular de Víctor Balaguer, amb manuscrits de les seves obres i la voluminosa correspondència que mantingué amb polítics i literats, sense oblidar els felibres de Provença. L’Escola Universitària Politècnica té una important biblioteca tècnica per a consulta dels alumnes. Cal mencionar a més, l’Arxiu Històric Comarcal de Vilanova i la Geltrú, situat al castell de la Geltrú, que inclou diversos fons (d’administració local, notarials, judicials, etc.) i documents que es remunten al segle XIV. Vilanova disposa de diversos museus.

La Biblioteca-Museu Balaguer fou creada pel gran literat, historiador i home públic Víctor Balaguer i Cirera, fill de Vilanova, el qual hi instituí una fundació formada per la seva biblioteca (22.000 volums) i la seva col·lecció d’objectes d’art que, juntament amb l’edifici, llegà a la vila el 1900. Posteriorment s’engrandí amb aportacions diverses i actualment comprèn com a secció separada el Museu del Castell de la Geltrú, dedicat especialment a l’art. Entre els seus fons destaca una important col·lecció de pintura catalana dels segles XIX i XX i un dipòsit de quadres del Museo del Prado (segles XVI i XVII) dins del qual hi ha obres d’El Greco (hom hi troba la famosa pintura de L’Anunciació), Ribera, Zurbarán, Murillo, Rubens, Goya, etc. La casa de Santa Teresa, dins el mateix recinte del Museu, fou la casa de Víctor Balaguer i va ser construïda vers el 1889 per l’arquitecte Bonaventura Pollés i Vivó.

Al Museu del Castell de la Geltrú s’exhibeix una important mostra d’art modern català, com també diverses col·leccions d’arqueologia, arts decoratives, ceràmica catalana dels segles XVI al XIX i retaules i talles dels segles XIII al XV. La Casa Papiol fou residència de la poderosa família dels Papiol-Catà, senyors de la baronia de Jafre. D’estil neoclàssic, va ser construïda entre el 1790 i el 1801. Adquirida per la Diputació Provincial de Barcelona el 1959, fou restaurada i adaptada com a Museu Romàntic, que s’obrí al públic l’any 1963. Conté interessants peces de mobiliari dels segles XVIII i XIX (Lluís XVI, imperi, isabelí) i nombrosos objectes decoratius i d’ús, propis d’una casa benestant de l’època romàntica. La tradició afirma que, a l’anomenada Sala del General, s’hi allotjà el general Suchet, el 1811, quan ocupà Vilanova i la Geltrú, després de l’expugnació de la ciutat de Tarragona. La biblioteca de la Casa Papiol conté nombrosos documents d’interès local sobre transaccions comercials del segle XIX. L'any 2008, coincidint amb la defunció del seu fundador, Francesc Roig Toqués, el Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués tancà les portes. L'espai exhibia ormeigs mariners i nàutics, però la gran atracció del museu era la carpa Juanita, la qual realitzava un sorprenent espectacle quan menjava fideus i bevia del porró que el senyor Roig Toqués li oferia.

El Museu del Ferrocarril, que inicialment funcionà uns quants mesos arran de l’exposició ferroviària del 1972, fou durant molts anys una aspiració constant dels vilanovins. Actualment, el museu, situat a la mateixa estació de tren de la vila, és dedicat a reconstruir la història del ferrocarril. Inclou una important col·lecció de locomotores de vapor, dièsel i elèctriques, vagons i material ferroviari divers. Conserva una de les col·leccions ferroviàries més importants d’Europa. Entre les peces més emblemàtiques cal destacar la locomotora de vapor Teresita. També disposa d’una biblioteca pública dedicada al món del tren.

Interior de la Masia d’en Cabanyes, seu del Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes

© Consell Comarcal del Garraf

El Centre Aeri, en un recinte a l’aire lliure, disposa també d’un museu, destinat a una col·lecció d’avions militars i civils del segle XX. El Museu del Mar, que guarda una rèplica exacta del submarí Ictíneo II construït per Narcís Monturiol, és tancat des del 2014 per remodelació. Finalment cal esmentar el Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes que es troba a la Masia d’en Cabanyes, i el museu de la Torre Blava-Ribes Roges-Guinovart, espai creat per l’artista Josep Guinovart.

Vilanova gaudeix d’un programa d’activitats culturals entre les quals destaquen la fira internacional del circ, al maig, que porta per nom Trapezi; va néixer el 1997 i disposa d’escenaris a les dues poblacions organitzadores, Reus i Vilanova i la Geltrú. No es pot oblidar el Festival Internacional de Música Popular i Tradicional, al juliol, des del 1981, i el Festival Toldrà de música clàssica, a l’octubre. Cal recordar que Eduard Toldrà i Soler (1895-1962) fou fill de la vila; violinista, compositor i director de l’Orquestra Municipal de Barcelona, ha estat paradigma del Noucentisme en música. Entre moltes altres personalitats nascudes a Vilanova no es pot oblidar Francesc Macià i Llussà (1859-1933), primer president de la Generalitat de Catalunya restaurada el 1931 i fundador d’Estat Català i d’Esquerra Republicana.

El folklore

Entre les festes de més tradició que se celebren a Vilanova destaquen, pel seu interès folklòric, la dels Tres Tombs (festa de Sant Antoni Abat o festa major d’hivern), la festa major de les Neus (o festa major d’estiu) i, sobretot, el Carnaval de Vilanova. La dels Tres Tombs, que se celebra per Sant Antoni, al gener, consisteix en la tradicional cerimònia de benedicció de carruatges i cavalleries a la plaça de l’Església o de Sant Antoni, seguida dels Tres Tombs per la Rambla Principal i d’una cercavila per diversos carrers que passa pel domicili del banderer, on els participants de la comitiva són obsequiats amb un tortell beneït de Sant Antoni; la passejada acaba a la plaça dels Quarters amb el lliurament de premis i trofeus. Contribueix a donar un aire festiu l’actuació dels grallers i d’alguns balls populars (gitanes, pastorets, bastons, drac i diables, falcons i d’altres), des de la vigília fins a la nit del dia de Sant Antoni, dia en què la festa s’acaba amb el ball dels Tres Tombs i la rifa del porc de Sant Antoni. La festa major de les Neus, a l’agost, data del 1781, quan s’invocà l’ajut de la Mare de Déu de les Neus contra les pedregades (l’any anterior, una pedregada havia destruït les collites), però fou sobretot a partir dels primers anys del segle XIX que la festa guanyà en magnificència. L’historiador Anton Garí conta que a mitjan segle XIX s’hi ballaven diversos balls tradicionals (la moixiganga, el de moros i cristians, el de mal casats, el de Serrallonga, la Rosaura, la Sebastiana, el ball de valencians i molts d’altres, alguns dels quals constituïen una rudimentària forma de teatre popular); modernament s’hi han incorporat el ball dels falcons i la participació dels castellers. Hi ha una descripció del Carnaval de Vilanova del 1790, tot i que la seva tradició és anterior. L’època d’apogeu del Carnaval o Carnestoltes de Vilanova se situa entre els anys 1850 i 1880; posteriorment, fins el 1936, la festa fou capitanejada per les societats recreatives, una de les quals, el Foment Vilanoví, que sobrevisqué a la guerra civil, el 1955 aconseguí de portar de nou el Carnaval al carrer, festa que aviat obtingué el beneplàcit de l’autoritat d’aleshores pel seu interès turístic. Les comparses de Carnaval surten per places i carrers agrupades per societats; abans de la guerra ho feien el dimarts de Carnaval i actualment surten el diumenge, i es fa la guerra dels caramels; la festa, però, ja comença el divendres a la nit, amb l'Arrivo de Sa Majestat Carnestoltes, i dura després ininterrompudament des del Dijous Gras fins al dimecres de Cendra, amb l’Enterrament de la Sardina. La vila celebra, a més de les esmentades, moltes altres festes, com les festes de Nadal, durant les quals és tradicional de fer, la Fira de Nadal, representacions dels Pastorets i la cavalcada de reis. Vers el febrer, quinze dies abans de Carnaval, se sol fer la Xatonada Popular (plat típic que consisteix en una amanida d’escarola amb bacallà, tonyina, etc. , adobada amb una salsa). A l’abril té lloc la Diada Castellera dels Bordegassos, i al maig se celebren les festes de Sant Isidre, amb un mercat vuitcentista. La festa de Sant Pere, al juny, és una veritable festa major del Barri de Mar, amb nombroses manifestacions culturals i festives, aplegades en el que s’anomena Setmana de la Mar. Al mateix mes se celebren també les festes majors del barri de Sant Joan i del barri de l’Armanyà. Al juliol tenen lloc les festes majors d’altres barris de la vila (Molí de Vent, de la Collada, etc.). La Geltrú i el barri del Tacó celebren festa a l’agost. Finalment, cal esmentar els actes festius i recreatius que se solen fer durant la Fira de Novembre i la festa del Vi Novell al desembre.

Altres indrets del terme

Adarró

La quadra d’Adarró és situada a l’extrem occidental de la platja de Ribes Roges; comprèn el turó de Sant Gervasi amb la capella dedicada al sant que li dona nom, el xalet de Miramar i les partides d’Adarró de Dalt (entre la carretera i la via del tren) i Adarró de Baix, de la via a la platja. La forma del topònim documentada de més antic (1079) és Adarru Adarruno. Als voltants de la plaça d’Adarró, al costat del passeig marítim de Ribes Roges, hom pot contemplar les restes de l’assentament ibèric i romà d’Adarró, on s’han dut a terme campanyes arqueològiques des del 1977 i que avui està obert al públic. Els resultats dels treballs efectuats fins ara han permès d’esbrinar que al segle V aC es va establir al turó de Sant Gervasi un nucli de poblament ibèric, que progressivament es va anar estenent cap a la plana veïna. La segona fase d’ocupació fou al segle III aC, moment en què començà a introduir-se progressivament la influència romana dins la cultura indígena ibèrica. Al segle I aC el poble s’abandonà i al seu lloc es va establir una vil·la romana que, pel que sembla, es dedicava a la producció vitivinícola. En època medieval hi havia una torre de guaita, que perdurà fins el 1914 quan fou enderrocada per a ampliar el traçat del ferrocarril.

El racó de Santa Llúcia i les masies

El racó de Santa Llúcia és l’indret de la costa on acabava el límit tradicional de les parròquies de Sant Antoni de Vilanova i de Santa Maria de Cubelles; actualment hi ha un complex urbanístic situat sobre les darreres roques costaneres abans d’entrar als terrenys del Prat de Cubelles (on hi ha un càmping), que s’estén des del racó de Santa Llúcia fins al torrent de Santa Maria (1,5 km de costa baixa), terreny que des del 1850 pertany al terme de Vilanova i la Geltrú. Prop del Mas de l’Esquerrer hi havia un tros de terreny de 47,5 jornals, abundant en jonqueres, que pertanyia al comú; avui s’hi aixeca una urbanització. Somella és un fons per on passa el torrent de Santa Maria, que neix al vessant meridional del Pi Torrat. El topònim ha pres formes molt variables: Saumella, SiumellaSomella, etc.; actualment és l’eix d’una altra urbanització (Ibersol). El tossal del Juí del Moro és prop de la partió dels termes de Cubelles i de Vilanova (87 m d’alt). Avui és el mirador de la urbanització de Santa Maria de Cubelles, mig partida amb el terme de Cubelles. Els Sis Camins és un grup de cases escampades sorgit entorn d’un punt de convergència de sis camins veïnals, entre els quals hi havia l’antic Camí Molinant, que procedia del terme de Ribes i anava a Cubelles contornejant per enfora Vilanova i la Geltrú. Prop del Pi Torrat (125 m) hi ha el Mas Roquer, el Mas Ricard (ambdós han donat nom a urbanitzacions) i el Mas del Salze. Des d’aquest mas, seguint el camí que va cap al nord, pel Corral del Tort i deixant a l’esquerra el puig de la Talaia, s’arriba al mas de les Mesquites i al Mas Baró, que ha estat centre d’una urbanització, com és el cas d’altres masies del terme. En aquesta contrada, vora el terme de Castellet, hi ha la Coma Llobatera, que és la comba Luposa documentada en l’acta de dotació de Sant Miquel d’Olèrdola. Prop del camí de les Mesquites hi ha el Mas de la Coloma i, més al nord, el Mas de l’Artís, que data del segle XIII i ha estat molt restaurat. Prop seu, el rònec Mas de la Fam és al límit del terme amb el de Canyelles. El camí de l’Artís a Vilanova, que coincideix en part amb el curs del torrent de la Pastera, porta al Mas d’en Perris, abandonat, a l’esquerra del torrent, que antigament s’anomenava Mas d’en Safonts; és un mas construït al segle XIX, amb un aspecte més de casa urbana que no pas de masia. A llevant hi ha el Mas del Pedroell, que creiem que cal interpretar com el Pedró Vell, o fita, de l’antiga partió dels termes de Cubelles i de la Geltrú. El mas és documentat el 1348, quan Jaume Raba del Pedroell s’havia establert al forn de pa de la Geltrú, i el 1619, que el Mas del Pedroell fou comprat per Calceran Urgellès a Bartomeu Mercer. Prop del Mas del Pedroell hi ha la masia de Parellada, que va ser adquirida el 1790 per Llorenç de Cabanyes i Fuster a Josep de Llupià. Coneguda també com a Masia d’en Cabanyes, el nou propietari la transformà en un palauet neoclàssic; és un dels exemplars més característics d’aquest estil a Catalunya i una de les edificacions més interessants de Vilanova, que ha esdevingut museu. Hi visqué la major part de la seva vida el poeta preromàntic Manuel de Cabanyes i Ballester (1808-1833). Durant molt de temps es conservà la seva cambra mortuòria, la Cambra del Poeta. Malgrat la seva mort prematura i el fet d’ésser conscient d’escriure en una llengua que no era la seva, Manuel de Cabanyes és un dels millors poetes que ha donat la comarca; fou a més traductor d’Alfieri, de Maquiavel i de Compagnoni. La Masia Cabanyes fou la casa pairal d’altres personatges notables, literats, artistes i comerciants, entre els quals es destaca el pintor Alexandre de Cabanyes i Marquès (1877-1972), el qual, format a l’escola paisatgística catalana, fou influït sobretot per Joaquim Sorolla i rebé, també, orientacions de Modest Urgell. Molt vinculat al Modernisme (freqüentà Els Quatre Gats, a Barcelona) i a Vilanova, pintà paisatges de tema mariner en un estil lluminós i evanescent i participà en la decoració del saló cafè del Foment Vilanoví, que fou encarregada per Joaquim Mir als artistes més destacats de Vilanova. Cabanyes també pintà la cúpula de l’església de la Immaculada de Vilanova (1954).

Creixell, Soterrània, Vila-rodona i l’Aragai

L’antiga quadra de Creixell del terme de Cubelles era situada, segons Garí, al N de la vila, a partir d’on hi ha l’actual rectoria de la parròquia de Sant Antoni, a l’indret on es formà Vilanova de Cubelles. Els llocs de Creixell i de Vilanova s’esmenten separadament en els documents del 1305 al 1363. Fora de la vila, a ponent de Parellada, avui hi ha el lloc de la bassa de Creixell, que abans serví de canyet, amb un casalot del mateix nom. S'han trobat en aquell lloc antigues sitges i ceràmiques iberoromanes, que són també molt abundants una mica més al N, a banda i banda del camí del Mas d’en Perris. Tots aquests indrets s’han anat urbanitzant. La Plana del Papiol és una partida del terme situada sota la bassa de Creixell, coneguda vulgarment per la Plana. En el decenni del 1960 l’empresa Pirelli hi traslladà una bona part de les seves instal·lacions industrials. El Piulart és una masia situada al S de la Plana del Papiol, que fou convertida en explotació avícola. S'esmenta el 1363, dins la parròquia de Sant Antoni, en crear-se aquesta, i, poc després, el 1380, entre les donacions fetes a Bernat de Fortià. Al segle XIX era propietat del dramaturg Francesc de Sales Vidal i Torrents (Vilanova i la Geltrú 1819-1878), les obres del qual, escrites en català i essencialment de caràcter còmic, assoliren força popularitat. Advocat, fundà El Eco de Villanueva (1853) i fou alcalde de Vilanova. Escriví també algunes sarsueles. L’antiga quadra de Soterrània de Vilanova de Cubelles és documentada al segle XIV (1305-63). En el cadastre del 1719 pren el nom de Soterrani i correspon a terres situades entre els camins dels masos de l’Artís i del Piulart, al SW del que fou convent dels carmelitans (ara Hospital). En aquest lloc hi ha el que foren els Esbarjos, amb una capella de la Mare de Déu de Montserrat, que conserva pintures murals de Joaquim Mir. En aquesta zona s’han instal·lat diferents indústries. L’antiga quadra de Vila-rodona és documentada pels anys 1305 i 1342. Segons el cadastre de l’any 1739, era entre la carretera de Cubelles i el camí de l’Estany, és a dir, al SW de l’actual àrea urbana. El poble de Sallacuna, al qual també es concedien franqueses segons la carta de poblament de Jaume I del 1274, corresponia a les cases de la platja, aleshores separada i una mica allunyada de Vilanova de Cubelles. Devia ser una zona d’aiguamolls, el darrer dels quals, l’estany de la Ramusa, és esmentat en documents dels anys 1573 i 1674. En el cadastre del 1739 s’esmenta una partida de terra amb el nom de l’Aragai enclavada entre el racó de Santa Llúcia, la collada d’Enveja i Adarró. El mot aragall correspon a una petita rasa d’escolament d’aigües pluvials que desguassa a la platja, al costat mateix de les excavacions d’Adarró. Actualment ha donat nom a una urbanització que és gairebé una prolongació urbana en direcció a ponent. S'hi troben les instal·lacions del Centre Aeri. La torre del molí de vent de Sant Francesc, a llevant, i les dues torres també de molins de vent a ponent recorden una època en què la manca d’aigües obligà a l’aprofitament de la força del vent.

La Geltrú

L’antic terme de la Geltrú, situat a l’esquerra del torrent de la Pastera (o carrer de la Unió), que el separa de l’antic terme de Vilanova, constitueix una parròquia a part que celebra la festa major per la Mare de Déu d’Agost i que manté el record de la seva perduda independència i de la temptativa secessionista del segle XVII (1637-47). Els termes parroquials de Sant Antoni i de Santa Maria, segons la divisió de l’any 1868, partien per una paral·lela a l’actual carretera de Vilafranca que no s’ajustava gaire a cap torrent ni línia d’aigua. Pràcticament totes les masies situades a la dreta de la carretera eren de la Geltrú. El cementiri és de la parròquia de Santa Maria de la Geltrú, vora la carretera de Sant Pere de Ribes; molt ben enjardinat i condicionat, conté el monument funerari de Víctor Balaguer i el de Joaquim Mir i sepultures de molts altres patricis il·lustres. A mà esquerra de l’esmentada carretera hi ha el Grup de Cases Arquebisbe Armanyà (barri de l’Armanyà). Al N de la fàbrica de ciments blancs, a la barriada del Tacó, hi ha la Masia de l’Onclet, que conserva una torre al cos central de la casa, a la qual s’ha atribuït una antiguitat semblant a la de les torres d’Enveja i de Sant Gervasi. Pertanyia a la família Torrents (Onclet), de molt de prestigi dins la parròquia. Vora seu hi ha la masia de Barreres. Carretera amunt es troben encara les masies de Samà —sobre el Camí Molinant—, el coll de Ferran, ja en una zona rocosa on s’exploten algunes pedreres, i les terres que segons el cadastre del 1739 constituïen la Muntanya de la Vila, amb 175 jornals d’erms i roques, que havia adquirit el comú de Vilanova l’any 1566 amb la compra del castell de la Geltrú. La Muntanya de la Vila, al límit del terme amb Canyelles, s’estenia a banda i banda de la carretera de Vilafranca, amb la font d’en Bonet a l’esquerra. El 1858 foren incloses aquestes terres en l’inventari de béns nacionals, qualificades de pròpies de l’ajuntament, que les tenia contractades en règim de rabassa morta. El 1898 foren venudes a particulars i cap al 1970 es van promoure algunes urbanitzacions. Vorejant el terme de Ribes hi ha la capella de Santa Magdalena —documentada el 1401—, on antany hi havia aplec i festes el dia de la patrona. L’interior fou destruït el 1936, però se'n salvà l’edifici, adossat a la casa dels propietaris, els Ferrer, que l’adquiriren arran de la llei de desamortització.

Al S de Santa Magdalena hi ha la gran masia de Carro, notable per la seva antigor (documentada al segle XII com a pertanyent al terme de Ribes) i per la seva estructura, molt complexa, ja que ha estat engrandida i eixamplada en diferents èpoques. Té una torratxa quadrada feta al segle XIX i la façana W embellida per un portal de punt rodó, un finestral renaixentista molt historiat, que sembla procedent d’un altre edifici, i un rellotge de sol. Fou dels Alegret i passà per línia femenina als Ballester. Caterina Ballester, casada amb Llorenç de Cabanyes, havia d’esdevenir posteriorment mare del poeta Manuel de Cabanyes. La Masia Nova és al S de l’anterior, al peu de la carretera comarcal, també al límit del terme. Ha estat residència del coreògraf Joan Magriñà i Sanromà (1905-1995) i dels seus familiars, que l’agençaren bellament. Als seus voltants, en construir-se l’esmentada carretera (1863), hom trobà unes sepultures de fossa que corresponen a l’època eneolítica. Solicrup és una antiga quadra del terme de la Geltrú on avui hi ha un gran mas. Conserva una torre de guaita de planta quadrada. El lloc és documentat a partir del segle XIII. El 1281 fou incorporat a la batllia de Barcelona i pertanyia a la parròquia de la Geltrú. El 1359 el tenia Bernat Marquet, ciutadà de Barcelona. Passà per diverses mans fins que el 1644 fou adquirit pels frares mercedaris, que construïren un oratori que encara existeix. Després de la desamortització l’heretat va ser comprada per Joan Samà i Martí. El 1892 s’anunciava la subhasta de la propietat, pertanyent als “desconeguts” hereus de Joan Samà i Urgellès. Pels inventaris del 1843 i del 1892 advertim que els Samà augmentaren sobretot l’extensió de les vinyes i feren de la masia una gran explotació vinícola, amb dues grans premses i sis cups. La posseïren posteriorment Joan Soler i Suau i, després de la guerra civil, Josep Bertran i Musitu i els seus descendents.

L’ermita de Sant Cristòfol, vora mar, a les Roques Altes, pertanyia a la rectoria de la Geltrú, però en la reestructuració del 1868 fou incorporada a la nova parròquia de Santa Maria de la Mar, dita, després, de la Immaculada. D’antiga fundació, hom sap que el 1505, que era rònega i sense ermità, es reconstruí a fi d’evitar-ne la ruïna. Serví de llatzeret durant la pesta dels anys 1651-52. El 1788 es beneí l’edifici actual. Afectada per les lleis de desamortització, fou venuda en pública subhasta el 1873 i el nou propietari la tornà a restaurar. El 1920 començà la urbanització del turó de Sant Cristòfol i la benedicció anual d’automòbils. Aquesta ermita marinera fou l’única església del terme que es respectà l’any 1936 i, així, es conservaren dues grans pintures —Sant Antoni de Pàdua i Sant Francesc d’Assís—, procedents de l’antic convent dels caputxins (la darrera, obra d’Antoni Viladomat). Vers l’any 1944 l’ermita fou adquirida pel filòsof Eugeni d’Ors i Rovira (Barcelona 1881-Vilanova i la Geltrú 1954), el qual hi feu construir un habitatge, adossat a la façana de migdia de l’ermita, casa on morí. En vida hi fundà l’Acadèmia del Far de Sant Cristòfol.

La història

Les primeres notícies històriques de la Geltrú, que pertanyia al terme del castell de Ribes, de domini episcopal, daten de la fi del segle X, i l’anomenen Vila Episcopal. Era situada prop del torrent que feia de límit occidental del terme de Ribes amb el de Cubelles, que era de domini del comte. Vers l’any 1080 s’esmenta el lloc de Guisaltrud, que abans es deia la Bisbal. Els bisbes de Barcelona tenien infeudat el lloc de Ribes, amb els seus annexos de Miralpeix, Sitges i la Geltrú, als descendents de Mir Geribert, que prengueren el cognom de Ribes. Arnau i Ramon de Ribes es disputaren la castlania del castell de la Geltrú i finalment se sotmeteren a l’arbitratge de llur senyor, el bisbe de Barcelona, que la concedí a Arnau, el qual es casà amb Guillema de Banyeres. Els Ribes tingueren per molts anys el castell de la Geltrú, a la segona meitat del segle XIII posseïren la castlania els Manresa, que primer eren sotscastlans dels Ribes, i, posteriorment, passà a diversos altres llinatges fins que el 1359 els darrers senyors, els Sant Just, vengueren el castell i el terme de la Geltrú al municipi que des del 1359 formava la Geltrú amb Vilanova de Cubelles i Cubelles. La Geltrú es constituí en consell separat en 1636-47, però des d’aleshores ha restat sempre unida a Vilanova. La parròquia de Santa Maria de la Geltrú és documentada en un testament del 1230. El 1058 el terme del castell de Cubelles, de domini comtal, arribava fins al torrent que el separava del terme del castell de Ribes, concretament amb el castell de la Geltrú. A mesura que el terme es repoblava, es formaren caseries més a prop d’aquest castell que no del de Cubelles, entre les quals hi havia les d’Adarró, Enveja i Creixell. El 1232 s’esmenta la quadra de Vilanova, dins el terme del castell de Cubelles. Jaume I, el 1274, concedí una carta de franqueses als qui anessin a poblar els llocs de Vilanova, prop de la Geltrú, i de Sallacuna, vora la mar. Es manté la tradició que els primers pobladors de Vilanova de Cubelles eren habitants del castell de la Geltrú, que abandonaven a causa de les imposicions senyorials i dels mals usos exigits pels senyors d’aquest castell, cosa que es fonamenta, entre altra documentació, pel testament de Ponç de Ribes, del 1258, que tracta del que caldria restituir als homes de la Geltrú, per les injúries que el senyor els havia fet, i per la promesa reial que el 1275 obtingué Ferrer de Manresa, senyor de la Geltrú, segons la qual aquest no admetria a la nova població o Vilanova cap home que procedís del castell de la Geltrú. Des del seu origen, Vilanova de Cubelles gaudí de la protecció reial i del privilegi d’haver estat declarada per sempre unida a la corona, promesa que fou oblidada més d’una vegada, ja que els monarques vengueren o empenyoraren la vila en casos de necessitat. Però, al cap i a la fi, i sempre amb grans sacrificis per part dels vilanovins, acabaren confirmant els antics privilegis i concedint-ne de nous, que afectaven tot el terme de Cubelles, si bé, aviat, el veïnat més important fou el de Vilanova. Alfons III, el 1335, autoritzava l’elecció anual de 4 jurats i 10 consellers, en crear el govern municipal del terme, el qual es va enfortir considerablement amb les normes donades el 1368 per Pere III, que permetien nomenar un batlle comú per als termes dels castells de la Geltrú i de Cubelles i pel lloc de Vilanova, amb poders jurisdiccionals, com els del batlle reial de Barcelona i del veguer de Vilafranca. El mateix rei demostrà el seu interès per la vila concedint l’autorització de càrrega i descàrrega a les platges de Cubelles i de Vilanova (1340) i, més tard, de la Geltrú (1388), l’autorització del mercat setmanal (1358) i de la fira anual (1381).

Data important és la del 1363, any en què el bisbe de Barcelona Guillem de Torrelles creà la parròquia de Vilanova de Cubelles sota l’advocació de Sant Antoni, segregant-la de l’antiga parròquia de Santa Maria del castell de Cubelles. N'establí el límit a partir de la muntanya, on era costum de tenir la talaia, que s’anomenava de Nembres de Reembres, i després baixava pel Puig Torrat fins a la mar, pel lloc de Cesdons o de Cerdans. Se n'exceptuava la quadra de Rocacrespa, que continuaria essent de la parròquia de Santa Maria de Cubelles, encara que fos dins la demarcació de la nova parròquia de Sant Antoni, que comprenia també els llocs d’Enveja i de Creixell i els masos de Vila-rodona, Soterrània i el Piulart. Aquests límits parroquials foren alterats posteriorment en benefici de Vilanova. El 1366 el rei Pere III concedí als prohoms de Vilanova de Cubelles l’autorització per a fortificar la vila, ratificada el 1366 pel primogènit Joan, que nomenà Guillem de Canet, castlà del castell de Cubelles, per a dirigir les obres de l’aixecament de muralles i torres i fer valls per a la custòdia de la vila. Abans de la fi del segle XVI Pere III va donar els llocs de Vilanova, amb Cubelles i la Geltrú, a Bernat de Fortià, germà de la reina Sibil·la (1379). A la mort del rei Pere (1387) el nou rei, Joan I, els va donar a la reina Violant i aquesta, l’any 1415, els va cedir a Guerau Alemany de Cervelló, per bescanvi amb la vila i baronia de Cocentaina. Després de tres anys de pledejar, i mitjançant el pagament de 12.000 florins, les tres viles van retornar a la corona i el rei Alfons el Magnànim va concedir-los el privilegi d’ésser declarades membres i carrers de la ciutat de Barcelona (1415). El segle XV fou desastrós per a la vila. La pesta i la guerra contra Joan II li causaren greus danys que portaren com a resultat la misèria i el despoblament, i trigà moltíssims anys a recuperar-se. A la segona meitat del segle XVI la vida local es reactivà i la població experimentà un creixement gràcies a una nova onada d’immigrants, sobretot francesos. A llevant del temple de Sant Antoni s’habilità el que es va dir cementiri dels Gavatxos i el 1572 es constituí la confraria dels Forasters.

El comú realitzà un somni antic: la compra del castell i el terme de la Geltrú, amb tots els seus drets i rèdits, pagant 6.000 lliures a Cèsar de Sant Just (1576) i 900 lliures a Lluís d’Icard (1577) pels respectius drets de castlà i sotscastlà. A partir d’aleshores, els comuns de Cubelles i Vilanova passaren a ser els senyors directes del castell i el terme de la Geltrú; el 1599 fou concedit un privilegi reial que autoritzava l’exportació anual de 100 botes de vi de collita pròpia, incentiu més que suficient per a impulsar l’agricultura amb l’extensió de les vinyes i l’activació d’una infraestructura elemental de vinaters, magatzemistes, mercaders, fabricants d’aiguardent, boters i mariners que, durant més de tres segles, proporcionaren una sorprenent vitalitat a Vilanova i la Geltrú. La gran pesta de l’any 1642 i les destruccions causades per les guerres el 1649 i el 1714 no impediren la continuïtat del desenvolupament local, si bé n'afebliren el ritme. En qualsevol cas, abans de l’incendi i el saqueig de Vilanova l’any 1714, la vila ja sobrepujava al cap de la vegueria en nombre d’habitants i en moviment mercantil. Acabada la guerra i perduts tots els antics privilegis, quedaren definitivament separats els municipis de Vilanova i la Geltrú i de Cubelles i, suprimides les vegueries, passaren a formar part del corregiment de Tarragona. A poc a poc, l’activitat econòmica va prendre importància, i l’exportació de vins conferí a la vila una creixent prosperitat; els seus mariners foren els primers que s’aprofitaren de l’autorització de comerciar amb Sobrevent donada el 1765 per Carles III, mesura precursora de la llibertat de comerç decretada el 1778. Aquesta prosperitat econòmica afavorí la construcció d’alguns edificis de caire monumental. També en aquesta època s’enderrocaren les antigues muralles.

El segle XIX donà a Vilanova i la Geltrú un desenvolupament econòmic i urbà que mai no havia conegut amb anterioritat. La guerra del Francès hi portà un gran nombre de refugiats, cosa que produí un augment temporal de la població. Aquests, si bé marxaren en acabar la lluita, deixaren les llavors que afavoriren l’aparició de la revolució industrial del segon terç del segle, època en què s’hi instal·là la primera fàbrica tèxtil moguda per vapor de tot l’Estat espanyol (1839), seguida per altres fàbriques. Es milloraren les comunicacions amb Vilafranca i amb Sitges i, finalment, amb Barcelona amb l’obertura de la carretera de les Costes de Garraf (1880). La inauguració del ferrocarril de Barcelona-Vilanova-Valls (1881-83) fou deguda a l’esforç gairebé personal de Francesc Gumà i Ferran i a la contribució d’altres patricis que deixaren els seus estalvis en aquella obra necessària. La vila entrà al segle XX abatuda per un cúmul de malastres que destruïren tot l’oripell de les passades grandeses: la fallida del ferrocarril, la mort del comerç d’exportació, la destrucció de les vinyes per la plaga de la fil·loxera i la crisi de la indústria tèxtil. La població disminuí, moltes cases quedaren buides i encara sobraven braços per a la poca feina que hi havia. Els primers senyals de recuperació els donà la instal·lació de la fàbrica Pirelli (1901) i de l’Escola Superior d’Indústries (1902). Es continuava creient en una possible reactivació del moviment marítim, amb la voluntat de construir un port, intent del qual resta com a testimoni la Farola (1903) i el que se'n va dir punta de Moll (1920-22). També es formulà un pla de reconversió agrícola, amb el començament de les obres del pantà de Foix (1912). Fou important el desvetllament artístic i cultural que hi hagué durant el primer terç de segle, del qual va donar fe la restauració del gairebé perdut castell de la Geltrú (1920) i la Tercera Exposició d’Art del Penedès (1930). Superats els estralls de la Guerra Civil (1936-39) i els efectes de la guerra mundial que la seguí (1939-45), a Vilanova i la Geltrú li costà d’aixecar-se de la postració en què va caure, fins que sobrevingué el procés de desenvolupament general.