D’origen romà, les vil·les primitives eren centres d’explotació agrària, que en determinades ocasions esdevingueren residències secundàries de plaer per a gent urbana; parallelament al centre agrari incloïen sovint determinades funcions industrials, de transformació de productes agrícoles (oli, vi, etc), i fins indústries ceràmiques o vidrieres. En alguns casos —els més coneguts i investigats— esdevingueren veritables residències senyorials, envoltades de jardins, llacs, pòrtics, terrasses i columnates, adornades amb escultures, mosaics i decoracions murals, que denoten el gran luxe i el refinament propis de certs estaments de la Roma imperial (vil·la Adriana, a Tívoli, vil·la Domiciana, a Castel Gandolfo). Als Països Catalans hi hagué poques vil·les espectaculars o monumentals, perquè l’estructura agrària romana era poc latifundista, i la majoria són més assimilables a les masies de l’època medieval que no pas a les grans construccions presidint extensos territoris. Una part d’aquestes vil·les foren la base de poblacions, que sovint n'han conservat el nom (així, Cornellà deriva d’una vil·la Corneliana
), i aquest fenomen s’estén a tota l’àrea catalana, fins al punt que hom pot establir l’existència de vil·les romanes només a base de la toponímia. La presència de vil·les romanes se centra sobretot en les comarques obertes del litoral, el prelitoral i els plans (com els de l’àrea de Lleida), mentre que gairebé mai no es troben a les comarques muntanyoses (els Pirineus i els Prepirineus resten marginals a les vil·les). Són també rares a les Balears, on la continuïtat dels poblats indígenes sembla que es mantingué durant tota l’època romana. Entre les vil·les relativament ben excavades sobresurten la torre Llauder, vil·la suburbana de Mataró, típica amb relació a un municipi romà, amb indústries del vidre; la de Tossa, possible centre de la indústria del suro; els Munts, d’Altafulla, residència secundària d’una important família de Tarragona; i la de Calp, possiblement lligada a la industrialització del peix ( garum
). Moltes d’aquestes vil·les eren decorades amb mosaics, i han donat restes notables d’escultura o d’epigrafia; però la majoria de les vil·les romanes als Països Catalans mancaven d’elements luxosos. Amb el ressorgiment de l’antiguitat clàssica que comportà el Renaixement, s’instaurà de nou aquesta modalitat constructiva. En el programa urbanístic dels principals arquitectes tingué especial importància, a més dels palaus, la construcció de sumptuoses vil·les o cases de camp destinades a les classes socials més elevades. El principal recreador i innovador d’aquest tipus d’arquitectura fou Palladio (vil·la Rotonda, a Vicenza, vil·la Piovene, a Lonedo, etc), el qual, bé que prengué certs elements tipològics del món clàssic, els estructurà amb una concepció especial ben diferent. La modalitat pal·ladiana es difongué primordialment a les illes Britàniques, i passà després als EUA. A Europa, amb la concentració urbana, anaren desapareixent les vil·les com a formes arquitectòniques d’un cert interès, fins que al primer quart del s. XX Le Corbusier i els arquitectes funcionalistes tornaren a revitalitzar la vil·la com a tipus constructiu.
f
Història
Arquitectura
Vista aèria de les parts ara vistents de la vil·la romana de Centcelles, on destaca la gran sala amb cúpula en què es conserven els famosos mosaics
© Arxiu Fototeca.cat