Vinaixa

Vinaixa

© Fototeca.cat

Municipi de les Garrigues.

Situació i presentació

El terme municipal de Vinaixa, de 37,60 km2, es troba al sector sud-oriental de la comarca, en contacte ja amb la Conca de Barberà, i dins un paisatge que hom ha qualificat de segarrenc. Limita amb els termes de la Conca de Barberà de Vimbodí i Vallclara (SE), i amb els garriguencs del Vilosell (SW), l’Albi (W), les Borges Blanques i la Floresta (NW), els Omellons (N), l’Espluga Calba (NE), Fulleda i Tarrés (E). El poble de Vinaixa és l’únic nucli de població agrupada del terme, que comprèn també el santuari de Sant Bonifaci i el despoblat de Corregó. Aquest darrer, ja al límit del terme amb Vimbodí (SE), dóna nom a la serra on es troba assentat. El topònim de la població és evidentment àrab (del nom propi Ibn ‘'Aysa).

Vinaixa comprèn la capçalera de la Riera Brugosa o de Vinaixa, que neix al S del territori, al sector muntanyós (pla de la Cogula) que forma la divisòria (serra de Corregó) de les conques del Segre i del Francolí, drena les terres en direcció S-N, i ja a les Borges pren el nom de torrent de la Femosa (afluent al Segre). Els relleus tabulars calcaris són coberts a les parts altes, fins a 685 m, per bosc i brolla, i els sectors on afloren bancs argilosos, als bancals, han estat aprofitats pels sembrats i les oliveres, mentre que a les fondalades més humides hi ha algunes vinyes.

Els eixos tradicionals de comunicacions han estat la carretera N-240 de Tarragona a Lleida, i la línia del ferrocarril de Tarragona a Lleida, que es creuen a ponent del poble. Des del poble surt una carretera local que comunica Vinaixa, d’una banda, amb l’Albi i Cervià de les Garrigues, i d’altra amb el Vilosell i la Pobla de Cérvoles. A migdia del poble, travessant el sector meridional del terme, passa l’autopista de l’Ebre AP-2. També travessa el terme el tren d’alta velocitat Lleida Barcelona.

La població i l’economia

Els censos de població (vinaixencs) més antics són del segle XIV, època en què hi havia un gran nombre de població, tal com ho posa de manifest el fogatjament del 1365, que dóna a Vinaixa 100 focs. En el fogatjament del 1381 havien baixat a 58 focs, xifres que la fan en aquests anys la segona població, després de Verdú, dels dominis de Poblet. La població moderna tingué un procés demogràfic positiu fins el 1920, i des d’aleshores la disminució ha estat constant. El 1553 hi havia 55 focs, i durant el segle XVIII es passà de 142 h el 1718 a 423 h el 1787. L’evolució del segle XIX, a part una pèrdua el 1842 (224 h), és totalment ascendent: 450 h el 1830, 955 h el 1857, 956 h el 1860, i s’arriba a superar el miler d’habitants el 1887 (1.037 h). El segle XX s’inicià amb 1.103 h el 1900 i s’arribà al màxim de 1.123 h el 1920. A partir d’aquest moment la davallada ha estat progressiva: 1.037 h el 1936, 944 h el 1940, 955 h el 1950, 867 h el 1960, 791 h el 1970, 764 h el 1975, 759 h el 1981, 727 h el 1991, 614 h el 2001 i 607 h el 2005.

El municipi té un important sector forestal on predominen els pins. Pel que fa a l’agricultura, les oliveres són el principal conreu del terme, seguit pels ametllers, la vinya (denominació d’origen Costers del Segre) i els cereals, sobretot l’ordi. Les partides del terme són les Comes, Barrils, Sant Bonifaci i les Teixeres, al N i NE, i els Carros, la Coma, Comaensegarra i les Pedreres, a l’E, S i W. La ramaderia de Vinaixa complementa l’agricultura; hi predomina la cria d’aviram. La Cooperativa del Camp de Vinaixa (1945), entre altres activitats, comercialitza l’oli (aquí té la denominació d’origen Les Garrigues) i el vi. Se celebra mercat setmanal el dijous. El terme de Vinaixa és inclòs parcialment en l’àrea de regadiu del canal Segarra-Garrigues (en construcció).

Una indústria tradicional d’aquest municipi és l’explotació de gres, amb denominació d’origen Pedra Sorrenca Floresta-Vinaixa. En efecte, la serra que s’allarga des de la Floresta, prop de les Borges Blanques, fins a Tarrés, confrontant amb la província de Tarragona, i que aplega els pobles dels Omellons, l’Espluga Calba i Fulleda, amaga una de les pedres de més qualitat per als treballs de construcció o decoració —Gaudí va començar la Sagrada Família amb aquesta pedra i encara la fan servir els seus continuadors—. Les empreses del municipi extreuen el material, sobretot de la Floresta perquè les pedreres de Vinaixa resten exhaurides, i venen la pedra tallada o en blocs a tota la Península i també a molts països d’Europa. En resten també alguns petits tallers que treballen la pedra a petita escala, com es feia abans de l’aparició de la indústria.

El poble de Vinaixa

El poble de Vinaixa s’alça al sector meridional del terme, a 479 m d’altitud, a l’esquerra de la Riera Brugosa, entre aquest curs d’aigua i la línia del ferrocarril, si bé l’estació és a migdia del nucli. Del castell de Vinaixa (segle XV, encara que documentat l’any 1151) resta només una torre semicircular sobre una roca, entre les teulades i les cases de la zona alta. L’edifici més interessant és l’església parroquial de Sant Joan Baptista, obra de transició del romànic al gòtic dins el característic estil de l’anomenada escola lleidatana; és de planta regular, d’una nau i absis semicircular, coberta amb volta apuntada i reforçada amb arcs torals. El campanar és d’espadanya. La portalada, l’element més notable, és formada per tres arquivoltes en degradació que presenten un tipus d’ornamentació derivat en algun dels seus esquemes de l’escola de Lleida. Així ho palesa l’ús de puntes de diamant, i una variació sobre l’encreuament d’arquets, característic d’aquesta escola; les arquivoltes són sostingudes per bells capitells que recorden la porta dels Fillols de la Seu Vella de Lleida. Adossada al mur de migdia hi ha una capella de gust neoclàssic. L’obra fou realitzada pel mestre Arnau Colomera, contractat pels obrers i els jurats de la vila, d’acord amb el disseny de fra R. de Lebossà (1301), però aviat continuà les obres el mestre R. Piquer (s’acabà el 1318). Resten fragments d’escultures d’un retaule atribuït al mestre Guillem Seguer (1340). Al segle XV es contractà un retaule de Ramon de Mur dedicat a sant Pere (actualment al Museu Diocesà de Tarragona) i l’any 1432 un altre, el retaule dels Sants Joans, fet per Bernat Martorell, i guardat avui al mateix museu. L’església conserva un conjunt de pintures romàniques. L'any 2017 fou declarada per la Generalitat de Catalunya Bé Cultural d'Interès Nacional. Un altre edifici destacat és la Casa de Poblet, coneguda també per Cal Panxa, que fou residència del cellerer o administrador. És un edifici dels segles XIV i XV amb afegitons renaixentistes, de pedra i línies harmonioses, i escuts abacials a la façana.

A la partida denominada de Sant Bonifaci, a uns 7 km al sud del nucli urbà, hi ha l’ermita de Sant Bonifaci, al qual Vinaixa professa una gran devoció. L’edifici és d’estructura gòtica, encara que reformat posteriorment. El primer de maig s’hi celebra un popular aplec, on entre altres actes es canten els goigs de Sant Bonifaci, amb una constant pregària d’aigua per les terres seques de Vinaixa i de la rodalia (“Ja que sou lo protector⁄de Vinaixa i son veïnat,⁄gloriós Sant Bonifaci,⁄guardau-nos de sequedat ”).

La festa major té lloc el darrer cap de setmana d’agost, i l’últim diumenge d’abril se celebren les festes de primavera. El dia 3 de maig és la festa religiosa de les Santes Relíquies.

La història

El lloc de Vinaixa havia pertangut al valiat de Siurana, que Ramon Berenguer IV incorporà al comtat de Barcelona. El comte atorgà carta de poblament a un grup d’homes procedents de Tàrrega el 1151, amb la condició que aquests aixequessin una vila fortificada i conreessin les terres. En un instrument del 1172 de cessió de Vimbodí a Poblet, s’esmenta Avinaixa com a límit d’aquell terme. A la fi del segle XII, Pere de Puigverd, molt actiu en la tasca repobladora d’aquest sector, efectuà diversos establiments a Vinaixa, i el 1186 Alfons I atorgà des de Montblanc a Gueraula, muller de Pere de Puigverd, els feus i els alous que li havien llegat a Vinaixa Guerau de Jorba i la seva muller Saurina. Berenguer de Puigverd cedí al monestir de Poblet (1198 i 1204) el castell de Vinaixa i la senyoria sobre el lloc fou obtinguda definitivament pel monestir l’any 1210, en virtut d’una permuta feta amb Pere I.

Jaume I confirmà el 1235 tots els drets de l’abadia a Vinaixa i, malgrat una cessió temporal que féu el rei de la meitat del castell i vila de Vinaixa a Ramon Pere, ciutadà de Lleida, la senyoria restà definitivament en mans de Poblet. Tenia batlle, tres jurats i un consell. Al segle XIV es feren les construccions més interessants de Vinaixa, l’església i la Casa de Poblet, fetes amb la mateixa pedra de Vinaixa que al començament del segle XV (amb picapedrers del mateix poble i de pobles veïns) serví per a bastir el Palau del Rei Martí i altres dependències de Poblet. El 1469, durant la guerra contra Joan II l’abat autoritzà a alçar sobre el puig de Vinaixa un castell (l’antic, d’origen sarraí, es trobava enderrocat), del qual hi ha restes. La senyoria del monestir es mantingué fins a la fi de l’Antic Règim.