El terme és drenat, a més, pels torrents del Real (o de Sant Martí) i de les Escomes, afluent igualment, per la dreta, de la Tet. A la petita franja del terme que s’estén a l’esquerra d’aquest riu hi havia, aigua amunt de la vila, els banys de Nossa (o banys de Vinçà), avui inundats pel pantà de Vinçà. La superfície agrícola és de 373 ha, repartides entre 191 ha d’arbres fruiters (171 de presseguers, 13 d’albercoquers, 3 de pomeres, 2 de cireres i 1 de pereres), 158 ha de vinya (5 de les quals destinades a la producció de vi de qualitat superior), 40 ha d’hortalisses (enciams, escaroles i fruits primerencs) i 6 ha de pastures i farratge, malgrat que el cens ramader és nul. Hi ha una Cava Cooperativa Vinícola. Les activitats industrials són poc importants (construccions elèctriques, empreses de construcció). L’any 1978 entrà en funcionament el pantà de Vinçà, aprofitant el cabal de la Tet; és llarg i estret, amb una capacitat de 23 milions de m3, destinat a la irrigació de la Plana rossellonesa; no és permanent i per açò no pot fabricar electricitat. El pantà ha impulsat les activitats turístiques i esportives i la funció de centre comercial del poble. La vila (1 556 h agl [1982], vinçanencs; 262 m alt) és aturonada al centre de la plana al·luvial de la dreta de la Tet, vora el torrent del Real. Conserva vestigis de les muralles que l’envoltaven des del s XIII (en resten dos portals). L’església parroquial (Sant Julià i Santa Basilissa), d’origen romànic, fou refeta en 1734-69 en estil gòtic tardà; conserva importants fragments d’una creu gòtica d’argent (1492), unes pintures romàniques fixades damunt la porta, el retaule de la Transfiguració (1697) i el retaule de l’altar major, de Lluís Generes (que presidí ja l’anterior església des del 1662), entre moltes altres obres d’art, algunes de les quals procedents de convents perpinyanesos destruïts durant la Revolució Francesa. El castell de Vinçà és esmentat ja l’any 939; pertanyia al comtat de Cerdanya. El 1218 el comte Nunó Sanç concedí als seus habitants l’exempció d’intestia i eixorquia, juntament amb els costums de Vilafranca de Conflent. El 1245 Jaume I amplià l’exempció a tots els mals usos, en canvi que fos construïda la muralla. La vila cresqué de manera que al s XIV tenia ja dos ravals, el Prat i la Vilanova; un segon recinte emmurallat, molt més feble, els envoltà. El rei Martí I de Catalunya-Aragó els autoritzà a optar entre esdevenir carrer de Perpinyà o de Vilafranca de Conflent. El municipi comprèn també el poble de Saorla.
La vila de Vinçà, a la dreta de la Tet; al fons, els Aspres
© Fototeca.cat