Advocat, fou elegit diputat (1914) i secretari general (1914-36) de la Section Française de l’Internationale Ouvrière (SFIO). Ministre de finances del govern de front popular de Léon Blum (1936-37), de justícia del de Chautemps (1937-38) i d’estat del segon gabinet Blum (1938). Fou un dels vuitanta parlamentaris que negaren els plens poders al mariscal Pétain (1940), per la qual cosa el govern de Vichy l’empresonà. Aconseguí d’evadir-se i s’uní a Londres a la Resistència (1943). Fou ministre d’estat al gabinet del general De Gaulle (1945), president de les assemblees constituent (1945) i nacional (1946) i primer president de la IV República (1947-54). En la seva gestió política mantingué una via de centre.