Té un mànec sense trasts, i hom obté el so fregant les cordes amb un arquet. Deriva de la viola da braccio i del rabec Té una tapa d’avet amb dos calats en forma d’efa i un fons d’erable, amb els riscles i els contrariscles baixos i de la mateixa fusta. A l’interior hi ha una peça cilíndrica, també d’avet, per a aguantar la pressió del pontet i la tensió de les cordes. Sobre el mànec hi ha enganxat un batedor de banús, com les clavilles. Posseeix quatre cordes, afinades en sol-re-la-mi. La caixa de ressonància és molt escotada dels costats. Les dues primeres cordes greus són de tripa de moltó entorxades de metall filat, i les dues restants, de tripa; la mi és sovint de metall (acer), i la tendència actual és que totes siguin metàl·liques. El violí és col·locat entre la mandíbula i l’espatlla de l’instrumentista, i el seu mànec, entre el dit gros i l’índex de la mà amb la qual hom l’agafa. L’altra mà maneja l’arquet, lleugerament corbat, que hom subjecta per un cap; té uns 70 cm de longitud, i és constituït per una vergueta de fusta de Pernambuco i una metxa de crin de cavall untada amb colofònia, resina de trementina. L’extensió és d’unes tres octaves i mitja. La família del violí data del s XVI, però fins al s XVIII no fou incorporat a les capelles musicals. Al s XVII hom fabricà els millors instruments. El fundador de la gran escolta italiana de violers fou Gasparo da Salò i la seva família, seguit per Andrea Amati i els seus fills Antonio i Girolamo, i més tard pel fill d’aquest darrer, Nicola.
Violí, instrument cordòfon de la família dels llaüts amb cordal
© X. Pintanel
Gràcies a Antonio Stradivari el violí arribà a tenir una perfecció i una bellesa mai no superades.