A Catalunya, l’empremta cultural visigòtica després de la invasió àrab perdurà encara fins ben avançada la recuperació del país. Si bé cal distingir entre els diversos sediments: religiosos, jurídics i culturals, la seva pervivència no ha estat valorada amb justesa. La valoració no era prou equànime perquè, oblidant que els visigots foren un dels pobles més llatinitzats de la Romània, hom volia donar, per un costat, al visigotisme una arrel d’idees polítiques espanyolistes, inexistents en aquells segles, i, per altra banda, des de Catalunya se n'evitava la valoració per por d’afavorir un centralisme anivellador dels pobles d’Espanya. En realitat, es tracta d’una continuïtat iberoromana indígena, enriquida amb formes de vida de tipus germànic, diversament endinsades —sovint per imposició— en els costums de les distintes províncies romanes subjectes als visigots. A partir de la conquesta franca de Septimània i de la Marca Hispànica, el visigotisme es conservà mentre la gent del país no reconeixia en els francs romanitzats unes condicions superiors a les seves. Des de l’època de Carlemany, però, amb l’impuls reformador i romanitzant que li és característic, el visigotisme estigué en regressió constant i relativament ràpida, fins a no deixar sinó reminiscències escalonades des del s. IX fins al XIII, i amb menys intensitat de nord a sud dels territoris. En l’aspecte religiós, la litúrgia visigòtica es conservà en bloc probablement només fins a mitjan s. IX. Amb la introducció, pels carolingis, de la litúrgia romana tant de l’eucaristia com de l’ofici diví, romangueren visigòtics, tanmateix, els ordres de celebració d’altres sagraments fins a l’època moderna. També desaparegué aviat l’escriptura visigòtica, que cap al darrer quart del s. IX ja havia estat suplantada per la carolina, més pura; només en restaren algunes reminiscències en les abreviatures, en els signes de contracció i en l’ortografia, que perduraren fins al s. XI. L’onomàstica visigòtica roman tenaç també fins al s. XI com a substrat ancestral, al costat dels substrats bíblic i llatí, els quals augmentaren progressivament. Els noms visigots no cediren fins que la moda dels noms francs i d’altres procedències més modernes no els desbancaren; només en romangueren alguns, que passaren a cognoms de família. El substrat visigòtic més tenaç, però, és potser el jurídic. Tant pel que fa a les lleis eclesiàstiques (la Collectio canonum Hispana) com les civils (amb el Liber iudiciorum o Libre jutge), fins al s. XII s’utilitzen les lleis godes, com en deien. Només que, a causa dels contactes amb Itàlia i França, el dret civil i l’eclesiàstic s’anaren romanitzant a poc a poc, més aquest darrer que l’altre. On persisteixen les citacions del dret visigot és en els preàmbuls de certs documents notarials, tot i que els diplomes i els documents públics i privats dels s. IX-XII s’aparten força, en els formularis, dels tradicionals visigòtics. L’acció dels legats pontificis i l’assistència dels bisbes catalans a concilis i assemblees epicopals de més enllà dels Pirineus, per un costat, i la vigència dels capitulars francs, juntament amb la introducció del pensament dels romanistes i la fixació d’un dret consuetudinari propi, que es plasmà en els Usatges de Barcelona, per l’altre, acabaren per desbancar gradualment la majoria de restes del visigotisme legal en la pràctica jurídica tot al llarg dels s. XI, XII i XIII. Personatges com Ramon de Penyafort per al dret canònic i el canonge Pere Albert per al dret civil, tots dos de la meitat del s. XIII, són els exponents de la romanització jurídica indicada. Romandria un altre element d’arrel visigòtica, com és la tradició literària d’Isidor de Sevilla. Això no obstant, com que es tracta d’un component cultural molt difús, però a la vegada més subtil, no es pot considerar com a específicament visigòtic, puix que noves tradicions isidorianes vingueren a Catalunya, en bona part, per la via de França i d’Irlanda.
m
Història