És situada a 325 m d’altitud, en una plana al peu dels Cimini. Centre agrícola i comercial, té indústria alimentària, paperera, mecànica, etc. És seu episcopal. D’origen possiblement etrusc, fins al s VII no hi ha documentat un Castrum Viterbii. El seu desenvolupament no començà, però, fins al s XI. Després d’un domini imperial, passà a l’Església. Alexandre IV s’hi refugià (1257), i fins el 1281 els papes residiren normalment a la ciutat. Aquest període contribuí a la seva màxima esplendor, tant en l’aspecte econòmic com artístic; però decaigué amb l’abandó de la cort pontifícia. Prosseguí sota el poder de l’Església fins el 1860, i fou ocupada per l’exèrcit italià el 1870. A part algunes restes emmurallades, possiblement etrusques, la ciutat conserva la muralla medieval. D’època romànica hi ha les esglésies de San Sisto, Santa Maria Nuova, San Giovanni in Zoccoli i la catedral. Són més abundants els monuments gòtics —esglésies de San Francesco i Santa Maria della Verità (actual Museo Civico) i façana de Santa Maria della Salute—, i sobretot les construccions civils, com nombrosos palaus, entre els quals el Palazzo degli Alessandri, la casa Poscia, la Loggia i especialment el Palazzo Papale (1266). Són també notables les fonts, entre les quals destaca la Fonte Maggiore (1279). Dels nombrosos edificis renaixentistes cal destacar l’església de San Giovanni, el claustre de la Trinità, el templet de La Madonna della Peste i sobretot el santuari de Santa Maria della Quercia.