Entre les seves obres —on abunden els habitatges— cal destacar el centre esportiu de Salsomaggiore i, en especial, l’Istituto Marchiondi Spagliardi (Milà-Baggio, 1953-57), considerat el millor exemple de brutalisme a Itàlia. Com a urbanista féu, juntament amb P.Porcinai, els plans de zones verdes als barris de Milà (1948-52), així com el Studio Verde, en col·laboració, pla del desenvolupament paisatgístic de la Llombardia (1963-64). Professor d’arquitectura, des del primer moment publicà nombrosos estudis sobre l’ensenyament d’aquesta matèria, sobre l’arquitectura de la postguerra a Itàlia i sobre L.Nervi.