De família noble, esmerçà els anys de joventut viatjant per tot Europa. El 1772 s’instal·là a Torí. El 1775 decidí de continuar una tragèdia que tenia començada, Cleopatra, que més tard rebutjà. S'adonà que no dominava l’idioma italià —el francès era la llengua de l’aristocràcia piemontesa— i es reclogué per dedicar-se a la lectura dels clàssics renaixentistes: Petrarca, Dant, Tasso i Ariosto. Decidí de donar a Itàlia una tragèdia comparable a la francesa, i es dedicà per complet a escriure les dinou tragèdies que el convertirien no solament en el més gran dramaturg del neoclassicisme italià, sinó també en un profeta de la independència i la unitat peninsulars: Filippo, Polinice, Antigone, Virginia, Agamennone, Oreste, Rosmunda, Attavia, Timoleone, Merope, Maria Stuarda, La congiura dei Pazzi, Don Garzia, Saul, Agide, Sofonisba, Bruto primo, Mirra i Bruto secondo, escrites del 1776 al 1786. Fixà la residència a París, on visqué durant la Revolució, i, el 1792, s’instal·là a Florència, on inicià una nova etapa literària caracteritzada per l’escepticisme irònic de les seves obres, com les Satire (1796) i les Commedie, quatre de les quals componen una tetralogia política: L’uno, I pochi, I troppi i Treveleni rimestra, avrai l’antidoto.
En tant que poeta hom li deu Parigi sbatigliata, cant a la caiguda de la Bastilla, Il Misogallo (1790-96), recull de poemes diversos, les Rime i els Epigrammi, així com America libera, on exalta Washington i Lafayette. Deixà diversos escrits polítics: Della tiranide (1777) i Del principe e delle lettere (1876), on es mostra un il·lustrat abrandat. Per conèixer la seva obra i la seva vida té una gran importància la Vita, escrita la primera part el 1790, i la segona el 1803. Les seves Lettere foren recollides i estampades a Torí el 1890. Traduí els clàssics grecs i llatins: Èsquil, Sòfocles, Eurípides, Aristòfanes i Terenci. Aconseguí d’elaborar un idioma culte que serví de fonament als escriptors italians del segle XIX.