Fill petit de Sviatoslau I, fou un unificador preeminent de les terres del principat de Kíev. Després d’haver vençut els seus germans Iaropolk i Oleg amb l’ajut de grups de varegs, esdevingué príncep de Novgorod. Un cop hagué assolit el poder, lluità contra els viatitxis (981 i 982); cap al NW incorporà als seus territoris els pobles bàltics dels jatvings i dominà la regió del Bug septentrional.
El fet predominant del seu regnat fou la seva conversió al cristianisme. Segons la crònica russa més antiga, l’anomenada Crònica de Nèstor, Vladimir consentí a ajudar militarment l’emperador Basili II de Bizanci contra el seu rival Bardas Focas, però en compensació demanà la mà d’Anna, germana de l’emperador. Els grecs, de llur banda, exigiren la conversió al cristianisme de Vladimir. Aquest fou batejat a Kherson el 980, segons el ritu bizantí (prengué llavors el nom de Basili), i s’inicià així la cristianització de Rússia. A partir d’aquell moment el príncep es dedicà a consolidar el cristianisme als seus estats. Les cròniques parlen d’ell com d’un defensor de l’Església i d’un príncep ideal que defensà el seu país contra els enemics exteriors, propagà la fe i la justícia i fomentà les arts. La seva personalitat fou celebrada en moltes cançons populars durant l’edat mitjana. Morí sobtadament, quan s’encaminava a sotmetre el seu fill Iaroslau, que s’havia revoltat a Novgorod.
És considerat una figura fundacional tant d'Ucraïna com de Rússia, motiu pel qual és motiu de disputes entre ambdues parts a causa de suposades apropiacions com a símbol nacional. Venerat com a sant, les esglésies eslaves en celebren la festa el 2 de juliol.