S'oposa a sonant i a consonant, que d’alguna manera són interrupcions vocàliques. Des de la més antiga tradició, les vocals han estat considerades sons purs amb veu pròpia i capaços de formar síl·laba per ells mateixos. Des del punt de vista fonològic, aquest és el tret que distingeix les vocals dels altres elements necessàriament o potencialment no sil·làbics. La distinció fonètica i experimental, en canvi, ha estat posada en entredit fins fa relativament poc temps, sobretot en constatar que algunes diferències són només quantitatives. Així ocorre, per exemple, en comparar la sonoritat o el rendiment de l’energia articulatòria de totes les formes de qualsevol llengua. L’energia de les vocals s’esmerça gairebé tota en les vibracions sonores, especialment en el cas de les vocals més obertes, com [a], [ę]. A l’extrem contrari d’aquesta escala hi ha les oclusives sordes [p], [t], [k], l’energia de les quals s’aplica completament a l’articulació bucal. Però, entre ambdós límits, les consonants sonores, les líquides i les semiconsonants i semivocals reparteixen aquella energia d’una manera gradual entre el sector bucal i el laringi sense cap notable separació. La recerca, en principi laboriosa, d’una frontera nítida entre vocals i consonants introduí dubtes seriosos sobre aquesta tradició classificatòria. L’any 1963 G.Straka publicà un estudi on mostrava, després d’aplegar un seguit de proves, diferències articulatòries decisives. Segons ell, les vocals són articulacions que tendeixen a l’obertura, produïdes per l’acció dels músculs depressors, mentre que les consonants són articulacions que tendeixen al tancament, produïdes per l’acció dels músculs elevadors. Això, ho comprovà sobretot mitjançant la comparació de diverses realitzacions, una de relaxada, una de normal i una d’emfàtica, sobre les mateixes seqüències. Les realitzacions emfàtiques mostraven un augment d’obertura vocàlica i de tancament consonàntic enfront de les relaxades i les normals. Molt poc temps després, P.Delattre, argüint el caràcter no absolut, sinó relatiu, d’aquella apreciació, mostrà altres diferències tot observant l’estructura acústica d’una munió de casos. I va cloure, al seu torn, que la característica acústica de les consonants és representada per l’absència de formants; i la presència, en canvi, és privativa de vocals i sonants. Ara bé, les vocals es componen de formants freqüencialment estables, enfront de les sonants, que ofereixen una clara inestabilitat de freqüència. A la vista dels resultats que ha adduït l’espectrografia moderna i la síntesi del llenguatge sobre l’estructura acústica dels sons i llur definició diferencial, han estat resolts molts altres problemes, com és ara, la distinció precisa entre les vocals d’una llengua o, més en general, la correlació entre els trets articulatoris i els tres acústics de la parla. Així, s’ha pogut determinar la vàlua dels tres primers formants vocàlics per a la identificació fonemàtica i els marges relatius d’oscil·lació freqüencial que cada formant vocàlic experimenta en la realitat, entre altres.
f
Fonètica i fonologia